Sergi Roig: "Has de ser molt més fort mentalment que els abusadors, ignorar-los i demanar ajuda"

PalmaSergi Roig va néixer a Rússia, però quan tenia dos anys va ser adoptat per uns mallorquins. Tot i patir una discapacitat de naixement, en cap moment va deixar de lluitar pels seus somnis i la realitat ha superat allò que aquell infant que va venir de Rússia a l'illa podria haver imaginat mai. El 2016 Sergi Roig va representar Espanya en els Jocs Paralímpics de Rio de Janeiro en la modalitat de vela. A més, durant la seva vida ha anat superant nombrosos obstacles que l'han convertit en la persona que és ara.

Vàreu arribar a Mallorca de molt petit després de viure els primers dos anys a Rússia. Quin és el vostre primer record?

— Vaig venir a Mallorca quan tenia només dos anys i el meu primer record és ja a l'illa. Encara que hi he tornat, no record res dels meus primers anys de vida a Rússia, només sé el que me n'explicaven i el que vaig veure quan hi vaig tornar ja de més gran.

Com va ser el dia que vàreu tornar a Rússia per primera vegada?

— Hi vaig anar fa quatre anys. Va ser molt especial, vaig poder conèixer la vida i les tradicions del país on vaig néixer, que fins aquell moment només havia vist per la televisió o m'havien contat. Una de les coses que més em varen sorprendre va ser la neu, feia molt de fred, però crec que encara que visqui a Mallorca el fet d'haver nascut allà em va fer adaptar-me amb més facilitat al clima i ho vaig dur més bé del que pensava quan hi vàrem arribar.

Què pensau del conflicte actual entre Rússia i Ucraïna?

— Jo pens que el que ha passat era innecessari. Entrar en una guerra pels motius que siguin no és una solució, les guerres no duen res de bo. Sempre m'han fet la pregunta de si jo, que som rus, els don suport i defens el que fan, però la meva resposta és sempre la mateixa: tot i haver nascut a Rússia, jo som mallorquí. Jo no faré costat ni a Ucraïna ni a Rússia, pens que triar és haver-se de posicionar en un conflicte que no coneixem, però l'únic que tenc clar és que no estic a favor de cap país ni de ningú si es tracta d'una guerra.

Cargando
No hay anuncios

Quan vàreu ser realment conscient de la vostra discapacitat?

— Realment no hi ha cap moment en què jo recordi que fos el primer moment que era conscient de la meva discapacitat. Ja vaig néixer així, tota la meva vida ha estat marcada per això i, per tant, no vaig haver de passar per un procés d'adaptació, simplement, quan vaig tenir consciència de la meva realitat, vaig veure que tenia aquesta discapacitat i que havia de viure la meva vida igual que la resta de persones i infants.

Com va ser el procés d'adaptar-vos a l'illa venint d'un altre país i de lluitar contra els estereotips i les barreres de la vostra discapacitat?

— Com he dit abans, aquesta discapacitat és des que vaig néixer i per a mi no és el mateix néixer amb una discapacitat que tenir una discapacitat. El que vull dir és que quan neixes amb una discapacitat ja ho tens més assimilat, perquè no has viscut més vida que la que tens; en canvi, tenir una discapacitat és quan tens un accident o algun fet que canvia la teva vida per complet. En aquest cas consider que les barreres són més grosses perquè estàs acostumat a fer una vida que no podràs tornar a fer, i també és més difícil lluitar contra els estereotips, perquè la gent t'ha conegut d'una altra manera. Sigui el cas que sigui, hi ha una cosa que tenc molt clara: mai has de deixar de lluitar, has de demanar ajuda sempre que la necessitis, i res del que puguin dir o puguis pensar en moments dolents t'ha de frenar per fer el que vols.

Quines són les barreres més difícils que heu hagut de superar?

— Crec que el més difícil va ser la meva etapa a l'institut. Vaig patir bullying i va ser una etapa molt difícil per a mi. En aquell moment vaig aprendre que has de ser molt més fort mentalment que els abusadors i ignorar-los. A més, per a mi ha estat clau topar amb gent que m'ajuda incondicionalment i amb la qual sempre puc comptar per a qualsevol cosa que necessiti.

Cargando
No hay anuncios

Què us aporta l'esport?

— Sé que sonarà com un tòpic, però a mi l'esport m'ho ha donat i em dona tot el que podria desitjar i més. L'esport m'ha obert nous vincles socials, m'ha permès conèixer més gent amb la meva discapacitat i amb d'altres. Gràcies a l'esport, he crescut molt com a persona. Cada company, rival o conegut et mostra un nou estil de vida, nous aprenentatges que t'ajuden a continuar creixent. A més, en el cas de les persones amb alguna discapacitat, l'exercici físic sempre ens ajuda a estar bé i mantenir-mos forts.

Per què la vela i no un altre esport?

— Abans de fer vela vaig provar natació i bàsquet, però no m'agradava estar tancat dins un recinte com una piscina o la pista de bàsquet. La vela és llibertat, aire, un altre món.

Cargando
No hay anuncios

Us agrada més l'esport individual o en equip?

— Preferesc l'individual, però és cert que has d'aprendre també a competir en equip i lluitar conjuntament pels teus objectius i els dels altres.

Heu pogut anar a uns Jocs Olímpics, heu guanyat molts de premis durant la vostra carrera... però quin és el moment més destacat de la vostra trajectòria esportiva?

— El moment més destacat va ser quan competia a Austràlia i vaig aconseguir la classificació per als Jocs de Rio. El primer que vaig fer només acabar va ser telefonar a ma mare per dir-li-ho i tots dos vàrem plorar d'alegria. Va ser un moment molt especial i un objectiu mai somiat.

Quin paper han jugat els vostres pares en la lluita pels vostres somnis?

— Ells ho han donat tot i més sempre per mi. Han estat amb mi en els pitjors moments, sobretot la meva mare. El meu pare em va inculcar el gen de lluitador, em va demostrar i ensenyar que mai t'has de rendir i has de perseguir i treballar per allò que vols. Passi el que passi, sempre seran les persones que més estim en aquest món; gràcies a ells som qui som.

Cargando
No hay anuncios

Quin consell donaries a les futures generacions?

— Que encara que paregui difícil o no sempre guanyis, mai s'ha de deixar de lluitar. Que el suport dels teus és un element clau amb el qual s'ha de comptar i no s'ha de tenir por de demanar ajuda. Realment els diria que siguin ells mateixos, que no deixin que altres persones els facin convertir-se en algú que no són o que la por no els permeti ser lliures.