Publicitat
Publicitat

Les paraules, restes d’una població estranya

NO HI HA AMOR PER LA VERITAT SENSE AMOR PER LES PARAULES. Emilio Lledó ho deia a la seva manera: no s’és filòsof sense alhora ser també filòleg. I no és una qüestió de títols, sinó d’amor. L’amor pel coneixement i per la veritat comença amb l’amor per les paraules: un amor que té a veure amb el respecte pel que diuen, amb la capacitat d’acostar-se als racons més amagats del seu sentit i escoltar-ne la remor (“le bruissement de la langue ”, que deia Barthes, el murmuri de la llengua). Estimar-se cadascuna de les paraules de la llengua pròpia és un acte de gratitud per aquest corrent que ens preexisteix i en el qual la nostra minsa existència s’inscriu provisionalment; estimar-se les paraules de les llengües altres, tantes com en siguem capaços, és contribuir a preservar una riquesa cultural aclaparadora. Cada llengua que desapareix, quan mor el darrer dels seus parlants, s’emporta amb ella un univers: una forma de dir “bon dia”, o “gràcies”, o “t’estimo”. Amb cada llengua que mor, com recorda Steiner, s’extingeixen possibilitats d’experiència i de futur, perquè cada llengua té la seva “gramàtica de l’esperança”.

Però, per a les llengües, hi ha una altra forma de mort, la lenta, que consisteix en el seu continu -però, quan comença, irremissible- empobriment. Per això fan estremir, encara avui, els dos versos d’Espriu a Inici de càntic en el temple : “Però hem vingut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa”. Amb les paraules tenim un deute de gratitud i també una responsabilitat de naturalesa ètica: les paraules no són mai només un instrument del qual servir-nos, com si fossin, i ben just, el mitjà per a una altra cosa. Les paraules són cristal·litzacions de sentit, amb les quals, un cop forjades, sempre es vol dir alguna cosa, sovint moltes, l’existència de les quals depèn, per continuar amb vida, de la pròpia vida de les paraules.

D’altra banda, les paraules tenen una resistència titànica a perseverar i mantenir-se en l’ésser, que diria Spinoza, amb una força que sempre m’ha recordat -i espero que el símil no soni extravagant- als percebes dels quals parlava brillantment Cunqueiro a A cociña galega (1973). Aquests “hostes valerosos de les roques” que “són com restes d’una població estranya d’un oceà més antic que el nostre”: “Sembla com si sabessin, en els llargs mesos dels temporals hivernals, que cal oferir als cops de mar a les roques una estructura resistent: no créixer, engrandir-se, aguantar el cop de mar en l’ungla i en l’arrel”. De la mateixa manera, també les paraules de vegades sembla que aguantin els cops de la història. Per això adoro usar paraules que el meu pare deia i que avui gairebé no trobo enlloc: argelaga, trepadella, escarrabillat... Per això gaudeixo compartint amb els meus estudiants la fascinació pels mons i la vida que contenen algunes paraules: alétheia, kállos, mnéme, unheimlich, spiel, taste...

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF