Torneu-me una hora

“Bienvenido a nuestro servicio de atención al cliente. Para garantizar la calidad del servicio la llamada será grabada. Si es cliente pulse 1. En caso contrario pulse 2”. Premo 1. “Marque el NIF del titular sobre el que desea realizar la consulta”. El marco. Una veu me’l repeteix. “Si es correcto, pulse 1. Si no es correcto, pulse 2”. Polso 1. “Diga la provincia desde la que está llamando”. “Bar-ce-lo-na”. “Si desea ser atendido en castellano, pulse 1. Si desitja ser atès en català, polsi 2”. El 2. “Si no és client i desitja contractar un nou servei, polsi 1. Si ja és client i vol consultar la factura o el sistema de pagament, polsi 2. Si vol aportar la lectura del comptador, polsi 3. Per una altra gestió, polsi 4”. Polso 2 per canviar la domiciliació bancària. “Si vol consultar la seva factura, polsi 1. Si vol abonar l’import, polsi 2. Si vol modificar la forma de pagament, polsi 3. Si vol realitzar una altra gestió, polsi 4”. Premo el 3. Per fi: “De seguida l’atendrà un assessor. Li comuniquem que el temps d’espera pot ser superior a un minut”. Me’n passaré quatre mirant a l’infinit i connectada a una sintonia trista.

Em contesta una noia agradable. Tornem-hi. Li he de repetir el NIF i el nom. Em diu que ho comproven i em tornen a posar la sintonia trista. “Disculpi l’espera, senyora Mònica”, em diu de tant en tant. L’hi disculpo. I m’espero. “D’acord. Quina gestió volia realitzar?” L’hi explico. Li dono l’adreça. I ara, per fi, el nou compte corrent. I m’anuncia: “Anem a procedir a canviar-lo. No pengi, sisplau”. M’endolla a l’orella una sintonia èpica. M’imagino un ordinador canviant, una a una, les xifres de l’IBAN amb la lentitud d’una màquina de tren de vapor arrencant. Més minuts esperant. Penso si l’operadora deu estar avorrida com jo. Per fi: “Disculpi l’espera, senyora Mònica. Sento comunicar-li que avui ens estan arreglant el sistema informàtic i que aquesta operació no es pot realitzar. Haurà de trucar a partir de les tres”. Pengem. Han passat divuit minuts. Truco a les cinc. Torno a començar. I quan arribo al punt on ho havia deixat em diuen que per culpa de la renovació del sistema informàtic no em poden completar la gestió. Han passat setze minuts. Truco l’endemà. Aconsegueixo parlar amb una operadora després de vuit minuts d’espera. Li pregunto si ja han resolt els problemes informàtics perquè, si no, ja no cal que comencem. Em diu que sí. I vinga. Després de catorze minuts i de donar-li el nou compte corrent em diu que em passarà amb una persona que confirmarà la gestió. I, oh per què, Déu meu senyor, es talla la trucada. La ràbia se m’emporta. Torno a començar. Premo 1. Premo el NIF. Premo 1 perquè és correcte. Dic Bar-ce-lo-na. Premo el 2 pel català. Premo 2 i premo 3 sense escoltar les opcions. I premo les mandíbules. A la nova operadora li explico l’epopeia i li demano amb impertinència que, per favor, o me’n surto o confirmaré que em prenen el pèl. Em demana el NIF. Continuem. Música èpica. I la seva veu: “Ja està, senyora Mònica. No ha costat tant”. Penjo. I miro al mòbil el temps de totes les trucades. En total ha costat seixanta-tres minuts de merda. I penso què serà més difícil: si demostrar com ens enganyen o que algú em torni aquesta hora malgastada de la meva vida.