Publicitat
Publicitat

Montse Colomé: «No m'imagino Rajoy o Artur Mas en un taller de 'clown'»

A l'espectacle Julius i Montserrat , el seu company de ball -el coreògraf Carles Salas- li deia a l'escenari que ningú podia presumir d'un currículum com el seu. Una afirmació impossible de rebatre perquè és difícil de trobar algú que hagi fet tants projectes i tan diferents com Montse Colomé, des d'òperes fins a festes populars. En la seva carrera destaquen les col·laboracions amb Joan Font, Carles Santos i Lluís Pasqual. Ha participat en coreografies de grans esdeveniments com els Jocs Olímpics de Barcelona, l'Expo de Lisboa i diverses edicions del Saint Patrick's Festival de Dublín. Ara assaja un espectacle per al Grec i lluita per salvar La Caldera, un pulmó creatiu de Barcelona que a finals d'agost s'acomiada de la seva seu de Gràcia després de 18 anys d'activitat. Sempre al peu del canó, defensa que ballar fa bé a tothom perquè és pura higiene física i mental.

Quin és el futur de La Caldera?

Fa un parell de setmanes l'Ajuntament ens va dir que ens tranquil·litzéssim perquè tenen la intenció de proporcionar-nos un espai municipal. Ens agradaria que la nostra experiència en gestió i creació l'aprofités l'Ajuntament. Aquesta seria l'última cocció de La Caldera. Estem lluitant perquè aquest esforç de 18 anys de crear un projecte diferent no s'esvaeixi. En qualsevol cas, d'aquesta etapa en deixarem constància en un llibre que finançarem via Verkami.

Del Premi Nacional de dansa a La Caldera el 2006 al tancament...

A Barcelona, com que som la ciutat del disseny i de la modernitat, sempre hi ha la necessitat de crear coses noves. En el món de la dansa, per aquesta pressió per innovar -a vegades sense rumb-, ja ens hem carregat uns quants espais. Per exemple, La Fàbrica, que va ser un centre on als anys 80 es gestaven moltes coses, han plegat companyies, espais d'assaig... Sembla que només importi la novetat, però hauríem d'entendre que si una cosa va bé, no cal que n'inventis una altra de diferent.

Ens passem de modernets?

El món cultural barceloní és molt dur. Vaig col·laborar tres anys amb Joan Font i Els Comediants, quan la companyia treballava molt a l'estranger, i puc dir que el públic més exigent és el de Barcelona. Tant, que sovint no es valora el que tenim.

És una queixa habitual dels artistes...

Els nostres veïns, els francesos, es tiren un pet -amb perdó-i el converteixen en tresor nacional. I aquí es fan obres mestres que passen desapercebudes... Als catalans tot ens fa com vergonya, no ens ho acabem de creure, tenim una mena de pudor... que no m'explico.

Mai li han fet por els reptes. Sobreviure a coreografiar els Jocs Olímpics de Barcelona sembla un miracle. Quina feinada!

Sóc èpica [riu]. Ara preparo l'espectacle 100Femmes, dirigit per Àngels Aymar per al festival Grec, i protagonitzat per 100 dones de Barcelona. A més, acabo de fer un taller de dansa amb 200 estudiants de tercer i quart d'ESO de la comarca del Bages.

¿Els grans teatres no haurien d'impulsar projectes semblants per crear planter?

En aquest cas ha estat una iniciativa del Teatre Kursaal de Manresa, que destina part del seu pressupost als joves. És possible que perdin diners aquest any, però és una inversió de futur, de formació mitjançant l'expressió del cos, tan oblidada en un món tecnològic. Vam fer sessions als instituts i després la posada en escena al teatre amb l'espectacle Meteodansa , que va ser una idea del meteoròleg Alfred Rodríguez Picó.

¿Els ha agradat l'experiència, als joves? ¿S'ha descobert alguna vocació?

Ha estat un èxit perquè de 200 participants, només es van retirar uns 20 nois, que consideraven que "ballar és de nenes". Que al segle XXI et diguin això és que no anem bé. Fins que no tinguem la música i la dansa normalitzada a l'escola, patirem. I costa molt acabar amb aquests prejudicis. Crec que a l'època franquista es va impulsar molt l'esport i els mitjans de comunicació es van abocar a la seva difusió. I ja se sap com ens ha anat: els nens a jugar a futbol, i les nenes al ballet... Sembla mentida però en això també estem encara atontats per Franco. Està molt bé practicar l'esport, però hi ha altres activitats físiques que també són importants i útils, com la dansa.

Al pregó del Dia Internacional de la Dansa del 2009 vostè reivindicava que fins i tot es ballés al Parlament. Una proposta arriscada...

Fa un temps hi vaig ser en una reunió en què hi havia gent de la professió, funcionaris del món cultural i polítics. Allà, una persona que treballava a la Generalitat va dir una cosa que em va sorprendre. Opinava que els polítics actuals estan molt perduts i que en realitat necessitarien ballar i jugar per trobar el nen que porten dins, perquè això els ajudaria a tirar endavant la política. Penso que és cert, però no m'imagino Rajoy, que em queda molt lluny, o Artur Mas en un taller de clown amb un nas de pallasso per descobrir el seu nen interior.

A la seva foto del WhatsApp apareix amb un casc de construcció. ¿Tan perillós s'ha tornat ser coreògrafa en època de retallades?

[Riu.] Me la vaig fer quan s'estava preparant l'escenari dels carnavals de Gran Canària. Hi vaig cada any a treballar. Em va fer gràcia, però en definitiva l'important és això: construir, construir i construir.