Smoumolnö cerca un nou present amb un passat inesborrable

CiutadellaEm proposava escriure aquest article sobre els Smoumolnö sense fer referència al seu passat però, després de conversar-hi, canvio de plans. El camí que un ha recorregut durant la vida explica per què s’ha arribat a una estació o a una altra. Els integrants d’Smoumolnö ja fa temps que caminen. La sola de les seves sabates ha trepitjat ja molts escenaris. Ara, quan els seus DNI delaten que alguns d’ells ja fa mig segle que respiren en aquest món, continuen caminant, però amb sabates noves, com quan eren (més) joves.

Aquesta setmana, el camí els ha tornat al punt de partida de tres d’ells, Ciutadella. Aquí comença l’aventura musical de Sebastià Saurina ( Titi ), Carlos Pons ( Charli ) i Jesús Moll (Fly ). Podria escriure línies i més línies recordant que ells foren part dels Ja t’ho Diré, i a ells no els sabria gens de greu. “No tenim res a amagar de la nostra història als Ja t’ho Diré, res més faltaria. Estem molt contents del que vàrem fer. Que ens recordin així no ens fa ni mal ni bé”, comenta Sebastià Saurina. Aquesta part del camí és allà, recorreguda i reconeguda. Ara bé, el trajecte que hi ha ara per davant el caminen amb un altre calçat, i el principal repte és fer saber a la gent que la via ara és una altra, les sabates són diferents i la música també ho és. Tres d’ells són els ex Ja t’ho Diré, sí, però també, i sobretot, amb en Jepi (José Casteilla) i en Raül Marc Portell són els Smoumolnö.

Del passat al present

O sigui que, havent claudicat i havent parlat ja del passat, parlem del present. Parlem d’un projecte difícil d’etiquetar. En aquest cas, ells mateixos han optat per l’adjectiu eclèctic per intentar definir allò que fan. Diu el diccionari que eclèctic significa “que admet diferents gèneres, diferents opinions”. Certament, la seva música és eclèctica, així. Pop-rock, defensen els Smoumolnö, i qui millor que ells per saber allò que fan exactament. Potser toca deixar de banda açò de les etiquetes, que tant ens agraden als periodistes.

La música dels Smoumolnö és, sens dubte, personal. Fuig dels tòpics comercials, però tampoc no s’endinsa en el territori inhòspit de la música difícil de comprendre. És d’aquella que s’ha d’escoltar diverses vegades per captar tota la dimensió d’allò que sona. I llavors un s’adona de diverses senyes d’identitat. Una, indubtablement, la menorquinitat gironina. “Som menorgins ”, fan broma, recordant la procedència de tres d’ells, combinada amb la seva mudança precoç cap a terres gironines i la naturalesa de les incorporacions que han completat Smoumolnö.

La ‘menorginitat’

Però en aquesta menorquinitat gironina pesa més la primera part, la insular. No debades, el seu primer disc es titula S’illa dels il·luminats. El primer toc menorquí es detecta en la llengua. Fan una mescla intencionada de dialecte balear i gironí. Els articles salats es combinen amb els literaris, i aquell accent de menorquí que fa anys que viu al Principat no es dissimula. S’exposa voluntàriament. “Pot ser divertit i enriquidor”, comenten els components del grup.

El segon toc menorquí és el de la insularitat. El camí d’aquests músics s’ha caminat amb sabates, però també amb aletes i banyadors, perquè el mar sempre ha estat present en la seva mentalitat creadora. I Menorca és mar. “La nostra illa sempre és un referent en les nostres cançons, encara que quan les comencem a compondre no ho planifiquem així”, confessa Sebastià Saurina. Ell és el pare de moltes de les criatures sonores d’aquests pares madurs que són Smoumolnö, juntament amb en Fly. Menorca sempre hi és present, i la seva llum. La llum dels il·luminats. “Cada persona és una illa que necessita llum”, resumeix en Titi.

Amb el seu propi estil, que cerca ara un lloc en el panorama musical, els Smoumolnö segueixen el seu camí. El propi, el que han triat, sense les presses de quan tenien 20 anys i volien viure de la música. Ara la seva prioritat és viure la música. I ho fan amb la tranquil·litat de qui ja té més del doble de 20 anys, amb tota l’experiència viscuda i amb la motxilla plena de lliçons de vida i de música. Que ningú no interpreti aquestes paraules com qui defineix un grup de persones que no tenen altra cosa a fer en el temps lliure i decideixen fer música com qui decideix anar a veure obres. No. Els Smoumolnö tenen clar que la música és part d’ells, que ells són música i àtoms. Però les coses es veuen diferents quan els cabells comencen a tenyir-se de blanc. “Tens una energia i una mirada diferents. Començar coses a l’edat que sigui és un tros petit de tornar a néixer”, explica Saurina. Carles Pons hi afegeix que “no tenim vint anys i farem les coses a poc a poc perquè no depenem d’açò per viure. Ara no. Anem fent a poc a poc i no ens volem estressar. L’esperit i les ganes hi són, però tot està molt més pensat”.

Amb aquesta experiència, amb un bagatge més que suficient, amb un passat del qual no reneguen però del qual no volen viure, la seva aventura musical els ha tornat a dur dalt els escenaris, mostrant un estil propi, que neix, confessen, d’una elevada autoexigència i d’un sistema de treball al qual s’ha integrat en Jepi, acostumat, confessa, a fer música d’una altra manera, més... relaxada. Els menorgins tornen a ser dalt l’escenari. Amb passat, però amb un present que es treballen dia a dia, i amb un futur en el qual, d’una manera o una altra, hi haurà música.