Cris Juanico: “He madurat, no em veia tota la vida fent bots dalt d’un escenari”

CiutadellaF(a)usta és una sorpresa. Un canvi de registre de Cris Juanico, una nova musicalitat del cantant menorquí més conegut dins i fora de l’illa. L’artista ciutadellenc ha volgut envoltar el seu punt fort, la veu, d’un quartet de corda i un contrabaix per donar forma a un projecte on traspua maduresa. A 48 anys, la seva carrera musical continua guardant asos a la màniga i es mostra més sincera i reivindicativa que mai abans.

Heu explicat que el títol del disc, F(a)usta, és una mescla entre fortuna i fusta. Per què fortuna?

Em sent afortunat perquè fa 24 anys que em dedic a la música i encara tenc ganes i coses a dir. I açò és així malgrat que fa set o vuit anys que estam tots en caiguda, jo també. Hem de fer coses que no fèiem i reinventar-nos constantment. Tot i açò, crec que surten idees i productes, com aquest disc, que són una sort i que em deixen molt satisfet.

Qui hagi escoltat Cris Juanico i senti el nou treball quedarà sorprès...

Cercava una mica aquesta sorpresa, i segurament m’hauria estat difícil aconseguir-la amb una banda com la que tenia fins ara. Fa dos anys que anava fent cançons, però no tenia clar com enfocar-les. Llavors vaig pensar en Toni Pastor, músic a qui fa més de vint anys que conec. Em suggerí gravar a Mallorca, i fou una bona opció. Un mes després, vaig tenir clar que havia de treballar amb una formació de corda. Llavors, la feina meravellosa de Miquel Àngel Aguiló amb els arranjaments va acabar d’arrodonir el disc, que pot semblar fins i tot d’una altra època.

Certament, fa uns anys quan imaginaves un concert de Cris Juanico, l’ubicaves en un camp de futbol. Amb aquest disc, jo me l’imagín en un teatre o un lloc més íntim.

Açò vol dir que he madurat. No em veig tota la vida fent bots dalt d’un escenari. Cerc textures, no ser repetitiu, i potser els meus canvis són molt radicals, però els assumesc amb totes les conseqüències. Crec que és una bona manera de valorar si la meva veu té cabuda en diferents formacions i sonoritats. I en aquest cas, a més, Miquel Àngel Aguiló fa que la música també parli.

Personalment, sempre he pensat que hi ha discs per sentir-los de fons, i altres per escoltar-los...

Aquest és per escoltar. L’aportació de Miquel Àngel Aguiló ha estat molt important per vestir les cançons, i ha sortit un disc per escoltar i per veure, perquè en directe es plantejarà talment com s’ha fet en el disc: dos violins, viola, violoncel, contrabaix, guitarra acústica i veu.

Tenc la sensació, potser equivocada, que en aquest disc us mostrau més que mai, us despullau musicalment.

El tipus d’arranjament i la textura de les cançons conviden a la sinceritat, però les cançons van ser-hi abans que la decisió d’interpretar-les amb un quartet de corda.

Potser l’experiència hi ajuda...

Som molt conscient que no he d’aparentar res. Com a músic he estat en moltes tessitures, i tenc molt clar que he de ser com som. De tota manera, sempre m’he mostrat sincer, però certament aquest disc té un aire de sinceritat.

Un té la sensació que hi deis més que mai allò que us surt de dins, sense estar condicionat pel públic.

Mai no m’he plantejat fer cançons per acontentar un cert sector del públic, encara que des de fora algú pugui pensar que és així. M’agrada ser molt sincer amb allò que pens.

Certament, fa uns anys que no us mossegau la llengua i exterioritzau la part més reinvidicativa, amb cançons contra el dic de Ciutadella i ara contra les obres a la carretera.

I és que açò fa mal als ulls i al cor. No estic en contra de les actuacions si són necessàries, i perquè una actuació sigui necessària abans hi ha d’haver una revisió dels motius que la justifiquen. Tenc la sensació que des de fa molts anys no es pensa Menorca per a la gent que hi viu, sinó perquè hi pugui venir com més gent de fora millor. Aquestes grans infraestructures dels darrers anys s’han pensat per a Menorca o per a l’altra gent? Potser no només hem de pensar en allò que podem dur de fora, i pensar també a exportar nosaltres. Tampoc no es miren les conseqüències del que es fa. El dic, per exemple, es va fer sense tenir un polígon preparat per rebre l’activitat que genera. Açò fa que els camions de gran tonatge vagin de Ciutadella a Maó, tenint la carretera que tenim. Aquesta via necessitava una millora, està claríssim, però la proposta actual, amb les rotondes, és la millor? Respon a les necessitats reals? Qui diu que tenim aquestes necessitats? Quan ho diu, quin interès hi té? Com que és una obra finalista, ens diuen que si no la feim, perdrem un munt de milions d’euros. Potser el problema és que no podem decidir què fem amb aquests doblers, i el tema a parlar és un altre. Menorca té prou autonomia? No hauríem de poder decidir què fem amb aquests 30 milions d’euros? No tenim mestres que no són substituïts quan es posen de baixa? No tenim un transport aeri molt deficient? Que no em diguin que no hi poden fer res, perquè alguna cosa s’hi ha de fer.

Sembla com si en els darrers anys exterioritzeu més les crítiques a través de la vostra música...

Des que tenc veu pròpia ho faig. I açò no vol dir que amb els Ja t’ho Diré no ho féssim. Quan vam fer les darreres cançons pròpies, ja fa 18 anys, no teníem la situació que tenim ara. Segur que ens queixaríem, i fort, si fóssim els Ja t’ho Diré.

A 48 anys la vostra veu continua sonant amb força, i és el referent musical segurament més evident de Menorca. Veis relleu generacional en el panorama musical menorquí?

N’hi ha, perquè hi ha uns quants grups amb bastant qualitat i un ambient que feia temps que no veia a Ciutadella. Però Menorca té el mateix problema que fa vint o trenta anys: la comunicació. O hi ha disponibilitat i ganes de sortir per mostrar el que fas, o les possibilitats són poques. Un dels factors que em va dur a muntar l’espectacle Dues pedres a Catalunya només amb dos músics fou el cost del transport. Es poden trobar maneres, però és complicat.

I les ajudes públiques...

Hi ha ajudes, sí, però són complexes i no és fàcil accedir-hi. És molta paperassa, i de vegades ni ho intentes per la tramitació que comporta perquè, a més, no som empreses i suposa moltes hores de feina

Les noves tecnologies no ajuden a superar la distància geogràfica?

És més fàcil publicar alguna cosa, però continua sent complicat arribar al públic. Les xarxes socials, internet, la web... És fàcil ser-hi, però no saps si arribes a la gent o no. A més, és difícil fer-se un lloc. S’ha d’aconseguir cridar l’atenció. Ara bé, l’eina hi és, i s’ha d’aprofitar.