Publicitat
Publicitat

LA PÀGINA BORDA

El dit de Mou, els tacs de Pepe, la sordera del Sr. Flórez

El 124 és un autobús de la línia que connecta Jerusalem est amb Betlem. El conductor que fa la ruta té la cabina forrada amb fotografies de Cristiano Ronaldo, escuts del Reial Madrid i una imatge desproporcionadament gran del Bernabéu. Al mes d'agost ho va passar malament. Expliquen que els culers, que ja són majoria entre la soferta clientela, pujaven al bus i molts s'atrevien a posar-li el dit a l'ull. Una seqüela global de l'episodi Mourinho-Tito Vilanova.

El Madrid sempre ha anat al davant del Barça en explotació de la imatge i el màrqueting. Un museu amb 9 Copes d'Europa i un àlbum de cromos galàctic fa que sigui un producte enlluernador. Recentment aquesta inversió en imatge ha quedat tacada per les conseqüències de seguir el camí que assenyalen el dit de Mourinho i els tacs de Pepe. I ara que els clàssics són esdeveniments mundials, el món ha vist en directe l'agressió barroera de Pepe i ha dictat sentència de manera immediata. El "Pepe, what an idiot" al Twitter de Rooney ho sintetitza tot en quatre paraules. La batalla de la imatge està guanyada.

Però també hi ha arguments futbolístics que justifiquen la passivitat del Barça. El club com a institució ha traslladat als despatxos l'actitud de Messi al Bernabéu. Si Messi no s'hi va tornar per assegurar-se jugar el partit sense ser expulsat, entre el president i l'entrenador han optat per centrar el discurs en el futbol. Al terreny de joc som superiors. Com més allunyat estigui el debat dels arguments futbolístics, més còmodes se sentiran el Madrid, Mourinho i fins i tot Pepe. Reduir el soroll a la mínima expressió perquè Messi, Xavi o Iniesta parlin al camp i perquè els únics decibels que alterin la calma siguin els del Camp Nou celebrant un gol entre les deu i la mitjanit de demà. El més intel·ligent a aquestes altures de la pel·lícula passa per contenir les baixes passions, agafar una bona posició, comprar crispetes, el Marca i disfrutar de la descomposició del projecte Florentino-Mourinho amb el posat de Neró observant Roma en flames. Qualsevol altra cosa porta a escena un argument, un estímul, que rearmaria els madridistes per a una nit èpica. No ens convé. També és veritat que a la junta actual se la nota sobreactuada quan ha intentat una actitud més contundent amb l'etern rival.

Ja hem sigut això. Hi va haver un temps en què ens anava la marxa. Una època en què passaven dècades entre títol i títol i ens arrancàvem la pell amb l'últim greuge arbitral. Una altra cosa és que la justícia esportiva del futbol espanyol estigui en mans d'un senyor de 85 anys, madridista reconegut i tan sensible a les pressions del poder com Francisco Camps als sastres. Al Barça li seria més rendible tenir prou influència a la RFEF perquè Alfredo Flórez, el president del Comitè de Competició, no se senti al·ludit en veure per televisió com Pepe trepitja Messi. Més rendible que sobreactuar i amenaçar sense convicció de trencar relacions.

La sort que tenim és que ni el xofer ni els clients habituals del 124 saben qui és el senyor Flórez.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT