Publicitat
Publicitat

El petit Manuel d’Horta, convertit en primer ministre

Nascut a Barcelona, es va naturalitzar francès amb 19 anys

Quan Manuel Valls faci el trasllat del ministeri de l’Interior al nou despatx de primer ministre, tindrà cura especial amb un quadre que ara penja a la seva oficina. És el retrat que li va fer el seu pare, Xavier Valls -reconegut pintor de la Catalunya de postguerra, que va fer carrera a París-, i que, sens dubte, marxarà amb ell a la seva nova destinació. La tela data del 1976 i al nou primer ministre francès -que aleshores tenia 14 anys- se’l reconeix més prim i amb el cabell més revoltat que no pas ara.

Manuel Valls va néixer a la Barcelona de principis dels seixanta, l’estiu que va morir Marilyn. De pare català i mare suïssa, la seva vida és una suma de cultures i nacionalitats. I d’aquí li deu venir la passió per l’art -el seu pare era pintor i la seva companya actual és violinista- i el domini dels idiomes -en parla perfectament quatre: francès, italià, castellà i català.

Per casa seva, a París o al barri baceloní d’Horta -on la família passava els estius-, el petit Manuel va veure desfilar catalans il·lustres de l’època com Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge i Gabriel Ferrater, amics personals del seu pare, que va morir el 2006 després d’una llarga -i original- carrera pictòrica entre l’art figuratiu i l’abstracte.

Apassionat del Barça

A Manuel Valls, que manté el contacte amb la seva Barcelona natal, li encanta confessar-se culer i també recordar que va ser un cosí germà del seu pare, el compositor Manuel Valls i Gorina, qui va donar vida a l’actual himne del Barça. I igual que manté viva la relació amb Barcelona, a Valls també li agrada reivindicar les arrels suïsses de la seva mare, Luisa Galfetti, del cantó italià del Ticino. D’aquestes contrades ve el nom de la seva germana, Giovanna -amb qui es porta setze mesos-, a qui Manuel va cuidar personalment quan la droga la va arrossegar.

Naturalitzat francès el 1982, a punt de fer 20 anys, Manuel Valls va arrencar la seva carrera política de jove, quan estudiava història a la Sorbona de París. “El seu convenciment era més socialdemòcrata que socialista, i així va començar un recorregut polític molt particular i a vegades solitari”, explica el periodista Gilles Verdez, autor d’una biografia sobre Valls. I aquesta idea de polític amb perfil propi, en un partit tan divers com el socialista francès, l’ha acompanyat sempre.

Així va ser com Valls va gosar plantejar el debat del canvi del nom de la seva formació per eliminar-ne la referència “socialista” -no se’n va sortir- i amb el mateix atreviment va atacar -anys després d’entrar en vigor- la setmana laboral de 35 hores, la mesura estrella de l’aleshores govern d’esquerres de Lionel Jospin. I ho va fer tot i que havia estat portaveu de Jospin entre el 1997 i el 2001, just abans d’arrencar definitivament la seva carrera política com a alcalde d’Evry i diputat per l’Essonne, un departament a tocar de París, entre principis del 2000 i el 2012, quan va ser nomenat ministre de l’Interior.

Popularitat pels núvols

Valls mai ha amagat les seves aspiracions presidencials, que van quedar clares quan es va presentar a les primàries socialistes que el 2011 van elegir Hollande com a candidat a l’Elisi. La batalla interna va catalitzar la relació entre Valls i Hollande, i així va ser com el barceloní va dirigir l’exitosa campanya de l’ara president. Recompensat amb el ministeri de l’Interior, la seva popularitat no ha parat d’enfilar-se. I ni les polèmiques expulsions de romanesos, incloent-hi el capítol de la jove kosovar a qui van anar a buscar a l’escola per repatriar-la, han eclipsat la seva bona imatge. Els vents li són prou favorables per emprendre un canvi de rumb.