“Amb lleis clares i uniformes, la pressió sobre el sòl és inferior”

Pablo Molina Alegre (Barcelona, 1975) és soci de Garrigues, una de les firmes més prestigioses de serveis jurídics i fiscals de l’Estat, i secretari de l’Associació Espanyola de Tècnics Urbanistes. La seva àmplia i profunda visió del dret urbanístic li ha obert portes d’universitats i de ponències tècniques arreu del món. Per ell, el disseny de les ciutats i del territori ha d’anar aparellat al guany de qualitat de vida.

Diuen que l’urbanisme és la ciència i tècnica de l’ordenació i planificació de les ciutats i el territori. Creis que al llarg de la història s’ha fet honor a aquesta definició?

Al llarg de la història són nombrosos els exemples sobre ciutats objecte de planificació. Mileto, Palmanova o l’Eixample de Barcelona en són exemples. Assistim a un fenomen interessant: existeix una eclosió del planejament urbanístic i territorial, cada fragment del territori s’examina, es planifica. Tenim una capacitat extraordinària per intervenir en el dret de propietat i, no obstant això, aquest planejament tan sofisticat i precís el realitzem amb tècniques, instruments i estructures normatives dels segles XIX o XX que no s’ajusten gens a la capacitat d’anàlisi que tenim ara, i condicionats per un concepte social del dret de propietat que no és el concepte legal.

Quins són els principis que haurien de regir la política urbanística i territorial del segle XXI?

L’urbanisme ha de servir per protegir l’entorn al qual pertanyem, per guanyar qualitat de vida i de convivència ciutadana. Sota el paraigua d’aquests objectius han d’articular-se els principis d’actuació de l’urbanisme: gestió correcta dels espais a protegir, minimització de l’impacte ambiental i cohesió de les ciutats.

Quines són les amenaces de la bona pràctica urbanística?

L’escassa implicació de la ciutadania en el procés urbanístic. Revertir aquesta tendència és un repte fonamental. Un altre aspecte a revertir és la lentitud amb què operen els tribunals. És important col·laborar activament perquè desaparegui la sensació d’impunitat davant els incompliments de la normativa urbanística perquè devalua el valor dels plans. L’escenari seria molt diferent si els contenciosos es poguessin resoldre en sis mesos o, en tot cas, en un termini inferior a un mandat. L’altra amenaça és la manca de coordinació de les administracions, ja que genera endarreriments, hipertròfia normativa i un elevat grau de confusió que deixa el ciutadà amb incertesa sobre el seu grau d’obediència a les normes.

“Per sortir de la crisi cal modificar el Pla Territorial Insular (PTI)”. Us sembla lògica, coherent, aquesta relació causal?

No. És una expressió habitual, però desencertada. El PTI és un instrument al servei d’una finalitat o d’una política, no és la finalitat. Alguns mecanismes del PTI poden ser útils en el marc d’una reflexió econòmica, però la modificació del PTI no és la panacea a una situació complicada. ¿Existeix un document econòmic sòlid en què s’analitzin les causes de la crisi a Menorca i els mecanismes per combatre-la, que estudiï les relacions econòmiques amb incidència en el territori i que aposti per solucions a llarg termini? Aquesta és la pregunta que ens hauríem de fer abans de decidir si per sortir de la crisi cal modificar el PTI.

A Menorca, el debat sobre el model territorial ha tornat a agafar força arran de l’anunciada revisió del PTI. Quines serien les línies vermelles per a una illa declarada Reserva de Biosfera?

Que una illa sigui declarada Reserva de Biosfera hauria d’actuar com un incentiu perquè tota la ciutadania se sentís orgullosa i implicada en l’aplicació de mesures ambientals i territorials valentes i innovadores. La insularitat té alguns aspectes particulars, però un d’ells, potser el més interessant, és la possibilitat de plantejar solucions noves en un territori físicament delimitat. Per què no plantejar una relació amb el transport i la mobilitat diferent? Per què no una aproximació diferent al fenomen de la construcció? La línia vermella per excel·lència hauria de ser evitar abordar l’urbanisme amb velles tècniques procedents de la reflexió urbanística peninsular. Menorca és un espai extraordinari que no pot rebre solucions estandarditzades. Altres línies vermelles més òbvies són evitar l’ajust de les infraestructures a la demanda d’un període concret de l’any, la dispersió de les construccions, la transformació extensiva del sòl o la pèrdua dels valors essencials per acabar convertint l’illa en un no-lloc turístic.

Creis justificat desclassificar sòl rústic sota l’argument de la desestacionalització turística?

El sòl rústic no ha de ser sagrat ni intocable. Les decisions de classificar el sòl com a rústic haurien d’estar subjectes a revisió constant en el marc de programes de seguiment dels efectes del planejament. Dit això, en cap cas ha de justificar-se la desclassificació de sòl rústic, bé com a resultat de les pressions del propietari del sòl, bé com a resultat d’iniciatives polítiques adoptades de manera intuïtiva sense cap estudi que ho acrediti i sense que existeixi un model urbanístic definit sobre la base d’un estudi de relacions econòmiques, socials i ambientals del territori. Hem de tractar el sòl rústic de manera diferent, conscients dels serveis que realitza en benefici de les ciutats.

Considerau acceptable legalitzar infraccions urbanístiques per solucionar la proliferació de construccions en rústic sense llicència?

La legalització és un mecanisme que comporta el reconeixement d’un fracàs, el del control i remei per part de l’administració de les actuacions contràries a la llei. A més, intensifica la sensació d’impunitat. Només és acceptable en el cas en què l’administració reconegui obertament i pública aquest fracàs i transmeti al mateix temps el missatge que qualsevol actuació subsegüent serà perseguida de manera estricta amb tots els mecanismes de la llei.

Manca una concepció del sòl com a bé comú?

No en el sentit en què està plantejada la pregunta. La consideració del sòl com un bé de tots (i de ningú) és part del problema. Molts de nosaltres desitjaríem construir-nos un xalet en sòl rústic d’especial protecció i en un entorn paisatgístic espectacular. Molt pocs de nosaltres pensaríem, si féssim això, que precisament la nostra construcció altera el paisatge de tal manera que ja no tornarà a ser el mateix, i pocs de nosaltres estaríem disposats a pagar pels serveis urbanístics que precisés aquesta actuació el preu que fos necessari, incloent un preu per l’afectació paisatgística o ambiental. Aquest fenomen es coneix com la tragèdia dels comuns. El que manca no és la concepció del sòl com un bé comú, sinó la vinculació social, personal i individual amb el compromís de manteniment d’aquest bé comú.

Quins mecanismes servirien per atenuar la pressió sobre el sòl?

La pressió sorgeix perquè es relativitza el respecte i la vinculació social amb la normativa urbanística. En un entorn de normes clares i uniformement aplicades, la pressió és inferior. Un primer mecanisme seria la generació de normes clares, uniformes, entenedores, estables i amb gran acceptació social. La llei recentment aprovada a Balears no crec que entri en aquesta categoria. Un segon mecanisme seria la implantació de la idea que les activitats que comportin grans transformacions de sòl han de tenir com a justificació una iniciativa econòmica d’interès general. Un tercer mecanisme seria la generació d’estratègies per a la intensificació i l’enriquiment de l’ús de les zones ja transformades. Un quart seria l’assoliment de pactes amb els propietaris de sòl rústic per a la realització d’operacions que els comprometi en la conservació dels espais i dels paisatges.

Quina és l’assignatura pendent en matèria d’urbanisme?

Comunicar, educar i explicar. En la mesura que prestigiem en el cos social la necessitat de preservar i de regular els comportaments sobre el sòl, aconseguirem que l’urbanisme no es percebi com una imposició de l’administració sobre els propietaris, sinó com un fenomen de responsabilitat compartida. Hem de dotar-nos d’instruments que ens permetin actuar en el sòl urbà amb més eficàcia fer operacions de renovació de la ciutat de manera més senzilla. Alhora, hem de poder enfocar l’ordenació del sòl rústic atenent al servei que presta a la població, tant en matèria ambiental com cultural o turística, i deixar-lo de percebre com una categoria residual.