L'Argentina investiga 30 querelles mallorquines pels crims del franquisme

Palma"Esper que agafin Billy el Niño", diu amb semblant seriós Maria Cunill, filla d'un mallorquí que va ser assassinat, simplement, per ser sindicalista.

Un alè d'esperança ha arribat als familiars de les víctimes dels represaliats. El motiu: la causa judicial oberta a l'Argentina que investiga els crims del franquisme ha fet una passa històrica amb l'emissió d'ordres de detenció per a quatre presumptes torturadors de la dictadura espanyola. Un d'ells és l'exinspector José Antonio González Pacheco, que tenia el malnom de Billy el Niño per la seva brutalitat, com la d'aquell del salvatge oest.

Els familiars dels represaliats comencen a tenir la sensació que es podria rompre la fins ara infrangible impunitat. "Just que en condemnassin un, ja em bastaria per a la nostra dignificació, ja que es reconeixeria que són crims de lesa humanitat i, per tant, no prescriurien". Són les paraules de Carme Cano Darder, néta del metge i batle de Palma Emili Darder, afusellat pels falangistes al cementeri de Ciutat.

"Són 70 anys de silenci, d'ignomínia... d'aquí no ha passat res", assenyala Carme Cano Darder, qui, a la recerca de justícia, s'ha sumat al grup de familiars que ha presentat individualment querelles dins el cas que investiga, des de l'Argentina, els crims del franquisme.

Les querelles mallorquines representen un gruix considerable, ja que de les 170 incorporades a la causa, 30 provenen de Mallorca i només 4 de Catalunya.

Els dos darrers han estat anys de feina infatigable per a l'Associació per la recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca. Durant aquests anys han preparat la presentació de les acusacions davant María Servini de Cubría, la jutgessa argentina que instrueix el cas.

Emoció i llàgrimes

L'associació ha passat molt de temps cercant documentació, cosa molt complicada perquè hi ha poques dades i registres erronis. També prepararen un formulari tipus per facilitar la feina de la magistrada amb les declaracions dels fets realitzades davant un notari. Segons explica Maria Antònia Oliver, presidenta de l'associació, eren moments molt emotius en què la majoria arrancava a plorar, no de pena, sinó de contents per poder explicar davant d'una autoritat el que varen patir.

Són poques les llàgrimes d'alegria i moltes de pena les que han acumulat en la seva vida, segons testimonien els actuals querellants mallorquins, familiars de les víctimes de la repressió franquista.

Encara ara, que ja tenen molts anys, ploren com a nins quan tornen a la seva infantessa. Altres no ploren, però quan parlen els seus ulls queden fixos mirant al no-res. I cap d'ells no amaga la seva vulnerabilitat, el seu dolor profund assentat en una memòria impertorbable. "Del que faig d'avui per demà no me'n record i del que li va passar a mon pare, me'n record de tot", diu Francisca Mas, filla de Joan Mas, el darrer batle republicà de Montuïri.

Francisca tenia deu anys quan els falangistes es varen endur el seu pare. "Era molt bona persona, ajudava a tothom. Havia estudiat per a capellà. En sis anys com a batle va fer les escoles del poble", explica amb tendresa Francisca, qui fa pocs mesos va rebre amb molt de pesar la negativa del batle del PP de Montuïri a donar el permís per començar les prospeccions per localitzar la fossa comuna on pot haver-hi les restes mortals de son pare. Resignada, es lamenta que, com té 87 anys, creu que no podrà veure si la investigació oberta a l'Argentina arriba enlloc. I és que bona part dels querellants tenen ja una edat, però darrere d'ells hi ha altres familiars que els fan costat.

Silenci

No sempre han estat els fills o les filles dels represaliats els que s'han mobilitzat. De vegades la por era tan forta que els descendents directes han quedat muts i han estat els néts els que han decidit trencar un mur de silenci familiar. És el cas de Miquel Fiol, nét de desaparegut. "Els dos fills del meu padrí, quan la seva mare començava a xerrar, la feien callar. Això és el que més m'ha dolgut, que la meva família no em contàs més coses. La meva ràbia és que no se'n parli", afirma, a la vegada que recorda, amb emoció continguda, quan la seva padrina va anar al cementeri, com feien tantes altres dones que cercaven els seus marits desapareguts durant la guerra, i va trobar en terra la roba del seu. "Quan vaig començar a remoure el passat, els meus pares em demanaven: 'Què aconsseguiràs?, No tornarà el teu padrí', deien. I el meu padrí jove em deia: 'No ho diguis molt'. I jo li vaig dir: 'Jo xerraré i si m'han de pegar un tir com al padrí, que me'l peguin". Ara, amb la causa oberta a l'Argentina, diu que li ha tornat l'esperança. Com els pares de Miquel Fiol varen amagar el seu passat, ells, segons comenta, varen passar totalment desapercebuts. "Jo som el contrari, amb el puny alçat com la foto que tenc del meu padrí", afirma.

Dos anys tenia el pare de Catalina Moyà, que ara en té 79, quan veié com quatre falangistes de Capdepera se l'endugueren de ca seva. Mesos després els digueren que l'havien posat en llibertat i mai més no el veieren. "No som ploradora, però…", diu amb els ulls plens de llàgrimes per la recerca sense èxit de son pare i el sentiment de ser marginada dins el seu propi poble, ja que, segons explica, els dos germans de la seva mare també foren tancats a la presó i una part de la seva família era falangista. "No teníem el suport de ningú. Patírem molta fam. Totes les portes estaven tancades", assegura aquesta dona, qui aixeca el seu suau to de veu per dir: "Estim molt el meu poble, però estic avergonyida de no poder tenir els seus ossos". Li faria il·lusió anar al judici a l'Argentina, però té vertigen i li fa por.

Allò que és segur és que familiars dels represaliats de Mallorca no faltaran el pròxim 20 de novembre a la cita amb la jutgessa argentina per poder posar el seu passat a la balança de la justicia.