Valentí Puig ha reescrit la seva existència a través de la trajectòria dietarística de manera que et permet espiar-la sencera pel forat d’un pany d’ençà del 1968. Dioses de época (1993-2006) n’és el darrer lliurament. S’arrenglera just després que el mallorquí deixàs la corresponsalia de Londres i s’instal·làs a la Barcelona posterior als Jocs Olímpics. L’escenari canviava i potser això justificava un llibre nou. El final d’aquest es precipita el 2006 arran que es traslladà a viure a Madrid.
Literatura, (geo)política, història i els viatges són els temes més habituals; consumeix el temps llegint i escrivint. I prou whisky. La premsa és la millor fórmula que ha trobat per viure folgadament com a escriptor. Enviava articles de política al diari ABC, després de llibres a El País i de nou columnista a l’ABC, però també a Diario de Mallorca, a El Temps, escadusserament al Wall Street Journal i compareixences a TV3 i Catalunya Ràdio. Seva és la famosa pregunta que donà peu que Aznar reconegués per televisió que en cercles reduïts fins i tot parlava català.
Al polèmic Pacte del Majestic amb el PP, hi hauria donat suport si CiU hi hagués entrat a governar perquè advoca per la unió de tot el centredreta espanyol. Admirador de Maura i Cambó, liberal-conservador, catòlic, autonomista però no nacionalista... "Mig del PP", li intimà un cop Pujol –autèntica bête noir per a Puig. Si hi militàs, Puig escurçaria la distància entre aquests i la dreta culta europea.
Al Principat, mai s'hi acaba de trobar a gust. El diagnòstic contra la cultura i la literatura catalanes és funest, potser per això Dioses de época el compon en castellà? El canvi de residència a la Ciutat Comtal li aporta retrobar-se amb mestres com Joan Perucho o Carlos Pujol. Retreu i dejecta d’un país antiintectualista que ignora mestratges com el de Josep Pla, a qui negaren el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
L’allau de noms i dades –no tots els mortals tenim uns coneixements tan vasts com ell!– pot arribar a fer-se feixuc, però el retrat que fa d’Aguirre, Pujol o Herralde, el capítol de Taiwan o el passatge de Polònia són senzillament memorables. Torna a ser un llibre altament recomanable. Fins i tot crea un personatge de novel·la, tot i verídic, el coronel Fuster, quan duia anys al dic sec quant a la ficció novel·lesca. Esperem que a aquestes darreres també hi torni ben aviat.