Restitució de Joan Alcover
En el marc del centenari de la mort del poeta Joan Alcover, una de les efemèrides fonamentals d’aquest 2026 al costat de l’Any Clementina Arderiu i de l’Any Blai Bonet, Edicions 62 treu a la llum l’edició completa i crítica de les seves Poesies a càrrec d’Ignasi Moreta, que ressegueix les circumstàncies d’escriptura dels textos, en fa una útil interpretació crítica, n’ofereix els detalls mètrics i rítmics, i, per acabar de rematar una continuada lliçó magistral, comenta les possibles variants d’edicions prèvies. Quin compendi! Estam davant d’una obra cabdal, importantíssima, que fixa, ordena, aclareix, estructura i acosta, com mai abans, el corpus de la producció alcoveriana en llengua catalana.
Joan Alcover emergeix com una figura inqüestionable de la nostra tradició perquè és autor de poemes extraordinaris talment 'La relíquia' i 'Desolació', algunes de les composicions més brutals de les nostres lletres. Llàstima, doncs, que joves figures actuals n’usurpin títols descaradament per a les seves proposes de pornografia psicoemocional… Sense cap mena de dubte, Alcover supera qualsevol rival perquè es tracta d’un fulgurant creador verbal que va saber fondre la potència dels seus paisatges, tant vivencials com morals, amb el dolor traumàtic dels cataclismes que va experimentar en primera persona, a partir dels quals va configurar formidables elegies que són experiències estètiques de primer ordre. En els seus versos perfectes operen, de manera pionera, autèntiques estratègies de transformació alquímica com les que Carl Gustav Jung va descriure en assajos cèlebres que confirmen que l’escriptura aconsegueix convertir ferides colpidores en or simbòlic sense edulcorar mai el mal. L’autor, alhora, ofereix peces potser no tan conegudes però igual de radiants, com la perla de sensualitat inquietant que és 'La sirena', que presenta un idil·li magnètic entre un pescador i l’ésser mitològic aquàtic més fascinant i desestabilitzador.
Aquesta excel·lent edició crítica de les Poesies, de Joan Alcover, a cura d’Ignasi Moreta per a Edicions 62 posa fi a una mancança històrica i situa definitivament el poeta en el lloc que li pertoca, no com una figura de dubtosa ubicació i de difícil encaix en el marc conceptual de l’Escola Mallorca, sinó més aviat com un clàssic central del cànon de la literatura catalana, llegible avui amb una força intacta i una lucidesa que encara ens interpel·la i emociona i convida a escriure, tal com demostren algunes figures que se l’han fet seu i n'han defensat i perpetrat els llegats: Maria Antònia Perelló Femenia, Biel Mesquida i Josep Lluís Aguiló, per citar-ne alguns casos que em semblen difícils de rebatre.