Lactància
Suplements19/07/2023

No vull donar el pit

Un 6% de les dones decideixen no fer lactància materna i reclamen més suport

Barcelona“Vaig començar a gaudir de la maternitat quan vaig deixar de donar el pit”. Així de contundent s'expressa l'Anna Viladot, mare de tres fills. Entre un 5 i un 6% de les dones decideixen no donar el pit després de parir, segons dades de l’Associació Catalana de Llevadores, a les quals se sumen les que abandonen perquè no els ha satisfet o no els ha funcionat la lactància materna. Sovint, les que decideixen no donar el pit ni fer la primera presa són mares que han tingut una mala experiència amb el primer fill i no la volen repetir. És el cas de l’Anna. La seva filla tenia només vint dies, però no s’engreixava i malgrat que va provar de treure’s llet, no se n'acabava de sortir. Ho va passar malament perquè sabia que la lactància materna era el millor per al seu nadó i, més que jutjada, creu que es va sentir “autojutjada”. Amb el temps reconeix que potser no va tenir “la paciència que es necessita” ni tampoc l’acompanyament necessari a l’hospital, tampoc per mantenir una lactància mixta. Quan la nena va començar a prendre biberons va començar a créixer i ho va acabar deixant. Tot i això, quan va tenir la segona filla ho va tornar a provar, però s'hi va estar una setmana perquè no volia repetir els records que tenia de la primera lactància. I va ser en el tercer part que va decidir, directament, prendre’s la medicació per inhibir la pujada de la llet i fer lactància artificial des d’un inici.

L'actriu i educadora infantil Núria Casas, que es dedica professionalment a crear contingut en plataformes com TikTok o Instagram, va compartir fa unes setmanes un vídeo on explicava que no donaria el pit al seu segon fill. El vídeo va provocar més de 2.000 comentaris. Casas explicava que amb el seu primer fill va tenir quatre mastitis en un mes i que, a més, no li agradava la sensació de donar el pit.

Núria Casas sobre la lactància
Cargando
No hay anuncios

Pit o biberó? Biberó o pit? Escollir entre la lactància artificial o la natural és una de les primeres decisions que s’han de prendre quan s’és mare. Els infants nascuts algunes dècades enrere van ser alimentats, majoritàriament, amb llet de fórmula. Els darrers anys, la lactància materna ha tornat a prendre protagonisme i es recomana des de les institucions i el sistema de salut. De fet, els organismes oficials com ara l’Organització Mundial de la Salut (OMS) defensen la lactància exclusivament materna durant els primers sis mesos de vida i aquest mateix consell s’adopta a Catalunya, on els darrers anys ha proliferat la promoció de la lactància materna entre els professionals sanitaris que acompanyen les futures mares. Només fent una petita cerca a internet, la informació que es pot trobar sobre la lactància materna –els beneficis, consells perquè funcioni i solucions als problemes que poden sorgir– és àmplia i diversa. Però, i les famílies que trien lactància artificial? Se senten igual d’acompanyades? Tenen tota aquesta informació per fer lactància artificial amb seguretat?

La Rosa Mari Carulla va tenir clar des d'un inici que donaria biberó. És mare de tres fills, ara de 9, 8 i 4 anys, i corredora i, després dels nou mesos d’embaràs, tenia ganes de recuperar la seva autonomia i poder tornar a fer esport lliurement, ja que ho enyorava. “No volia lligar-me i volia que la criança fos més compartida”, explica. El biberó li oferia aquesta possibilitat i per això va optar per inhibir la pujada de la llet. Només en el primer part li van demanar si n’estava convençuda i, com que sí que ho estava, no hi van insistir.

La família li va donar el suport que necessitava i només va rebre comentaris per part de gent més gran que ho veia com si “deixés el seu fill”. “Si tu pots, per què no l'hi dones?”, li preguntaven. Però ella ho tenia claríssim i no la va afectar cap comentari. Sí que reconeix que va tenir força dubtes perquè tot era nou i ningú no li va explicar gaire res, però igual que Viladot, veu la lactància artificial molt més fàcil que la materna i tampoc no va necessitar ni ajuda ni suport especial.

Cargando
No hay anuncios

Massa informació i massa judicis

Irene Lorente, llevadora IBLCE (certificada per la International Board of Lactation Consultant Examiners) i membre del grup de treball de lactància materna de l’Associació Catalana de Llevadores, creu que actualment hi ha “una sobreinformació que dificulta prendre la decisió” i argumenta que pesa molt el factor “cultural i familiar” a l’hora d’escollir. “Hi ha pressió per totes bandes” reconeix. La seva feina, detalla, consisteix a poder explicar totes les opcions perquè les dones prenguin una decisió informada i, sobretot, fer veure a les futures mares que no sempre tot és “blanc o negre”, sinó que es poden buscar opcions intermèdies.

En aquest sentit, per Lorente és important que les dones sàpiguen que la primera pujada de la llet és hormonal i que, després, sense estimulació no és possible. Per tant, si una mare no vol donar el pit, però vol donar el calostre i alguna presa més, ho pot fer. Després es poden reduir les preses fins que desaparegui la producció per falta d’estimulació i per l'efecte de les pastilles inhibidores, que es poden prendre fins dos dies després del part.

Cargando
No hay anuncios

Lorente explica que les professionals no intenten convèncer mai cap dona, sinó ajudar-les a trobar la situació que més els convé i, en el cas que l’abandonament de la lactància materna sigui per motius laborals, s’intenta promoure la lactància mixta. Això sí, Lorente té clar que no s’ha de jutjar mai i s'han de validar totes les opcions. A vegades, diu, hi ha dones que voldrien fer lactància materna i no poden i això els genera un fort sentiment de culpa.

D’una lactància artificial a un llibre

Precisament això, el sentiment de culpa, és el que va experimentar la Mireia Serra, que per una manca d’acompanyament va veure estroncada la lactància materna que havia somiat. Per un problema del fre de la llengua que li impedia moure-la com ho havia de fer, el seu fill li feia molt mal quan mamava. “Em va destrossar els pits”, recorda Serra. Va haver de recórrer a la llet de fórmula i al biberó, que li van semblar un descans, i malgrat que va poder-ho combinar uns mesos, cap als cinc ja va deixar el pit.

Cargando
No hay anuncios

Es trobava en un entorn pro lactància materna i l’experiència li va servir per adonar-se dels prejudicis que hi ha al voltant de la lactància artificial, que semblava que no es pogués gaudir. I ella volia gaudir-ne. Per això, ella mateixa va impulsar a les xarxes el hashtag #TotesLesLactànciesMolen i va recollir testimonis de dones que s’havien sentit, com ella, culpables i jutjades pels prejudicis socials actuals. Com a anècdota, explica que en un curs de baby led weaning van donar per fet que totes les mares donaven el pit, com si fos incompatible preocupar-se per l’alimentació del nadó i fer lactància artificial. “Aquí va néixer la meva inquietud”, diu Serra, que des de llavors es va convertir en activista.

‘Totes les lactàncies molen’

Amb els casos que Mireia Serra va recopilar a través del hashtag #TotesLesLactànciesMolen, volia, en un inici, fer una revista amb entrevistes que visibilitzessin diferents tipus de lactàncies. Però va tenir un segon fill –aquest alimentat amb lactància materna exclusiva– i el projecte va anar virant fins a convertir-se en un llibre. Es va posar en contacte amb la periodista Saioa Baleztena i juntes van donar forma al material recopilat per “treure a la llum una realitat que es viu amb solitud”. I aquest estiu Serra i Baleztena se’l passaran presentant Totes les lactàncies molen (Ara Llibres, 2023). El llibre recull una trentena de testimonis que posen cara a diferents tipus de lactància i l’opinió de quinze expertes d’acompanyament a la maternitat d'àmbits com ara la psicologia perinatal, la pediatria o la fisioteràpia, amb una atenció especial a la salut mental, per la “sacsejada emocional” que suposa aquesta etapa de la vida, diu Serra. Amb el llibre, Serra i Baleztena no busquen només la complicitat de les dones que han viscut situacions semblants, sinó que esperen arribar a tota classe de públic, també als homes.