Viatges i gent del món
Suplements30/09/2022

Manila, el cor de la capital filipina

La segona ciutat més habitada de les Filipines és un dels llocs del món on la injustícia queda més exposada. Un indret on hi viuen persones com la Lovely, amb molt d’amor per regalar

No havia imaginat Manila. No me n’havien parlat gaire. De fet, la gent viatja a les Filipines i gairebé no s’atura a la ciutat, se’n van directes a alguna de les seves paradisíaques set mil famoses illes. Jo m’hi vaig quedar, a la capital. Dies i dies. Però ja des del primer vaig veure que es tractava d’un dels llocs del món on la injustícia quedava més exposada.

Em vaig allotjar a l’hotel The Luneta, al costat mateix de la badia. I, per començar, vaig decidir de fer una caminada pel passeig vora mar. Errada. Era ben bé la llar dels desposseïts. Gent asseguda a terra, vestida amb robes brutes i escasses. Nens i nenes intentant fer caure cocos a cops de bastó per obtenir alguna cosa per alleujar la gana. El mar amb la pudor que inevitablement provoquen unes aigües dedicades a ser el vàter dels indigents que pernocten al costat.

Cargando
No hay anuncios

No vaig girar cua. Vaig somriure a la gent amb qui em creuava. Ni un sol turista. Ni un sol blanc. Al cap d’una estona vaig ensopegar amb una bicicleta-tricicle que duia una mena de sostre de roba sobre tres pals mal posats. A sota els pals i col·locats no entenc encara com, dues nenes i un nen, vestits amb samarretes i descalços, feien una migdiada. Vaig treure el mòbil per fer una foto. Dissimuladament. I una dona jove, prenyada, que parlava amb una altra, totes dues recolzades a la barana de pedra que ens separava del mar, em va dir: “És casa meva”. Els tres nens eren els seus fills i quedava no res perquè li arribés el quart. Home? Ni se sap on és. “Ens va deixar, però millor, menys discussions”. Li vaig demanar permís per fer fotos. Va acceptar orgullosa. Poca gent disposa d’un vehicle habitatge. La majoria dormen a terra, damunt de diaris o cartrons. Parlava un anglès més que correcte i vam estar xerrant una estona. Es va queixar de la situació de cul-de-sac que vivien. No hi havia manera de sortir-ne. Els ajuts per menjar no eren suficients, no tenia ningú per deixar-li la canalla, era impossible trobar feina. “Tenim gana. No parem de morir”.

Vaig veure que mirava amb curiositat o potser desig el mocador verd que duia jo al coll. T’agrada? Va fer que sí. L’hi vaig regalar. Aleshores hi va fer un nus, se’l va passar pel cap i em va dir: “Serà bo per dur-hi el nadó. Moltes gràcies”. ¿Li havia de donar diners? ¿Els havia de convidar a dinar? ¿Havia de fer alguna cosa? No vaig fer res més. Només marxar.

Cargando
No hay anuncios

Una excusa per regalar

A la nit no deixava de pensar-hi. Es deia Lovely. Quin nom. I l’endemà al matí, tot just després d’esmorzar, vaig anar a comprar unes quantes llepolies, alguna cosa per vestir i vaig treure diners d’un caixer. Havia trobat una excusa per fer-li regals. Li diria que escriuria sobre ella al diari i que ben segur aconseguiria que em paguessin per les fotos.

Cargando
No hay anuncios

Vaig tornar a la zona on el dia anterior l’havia coneguda. Vaig preguntar als seus amics, que ens havien vist parlar i a qui havia ensenyat el mocador de regal. Em recordaven, sí. La Lovely? No hi és, no, em van informar. Es veu que ja ha anat a l’hospital, van afegir. Deu parir. O potser ja ho ha fet. Aleshores els vaig demanar si podrien per favor donar-li el que li portava, quan la tornessin a veure. Oi tant que sí, cap problema, estarà molt contenta. Ho va guardar un home que feia massatges de peu. N’hi vaig demanar que me’n fes. “Seu aquí”, em va indicar. I va somriure; poques dents. El massatge va ser gloriós. Després no em volia cobrar, però vaig insistir li vaig pagar el doble.

Al cap d’un temps, un cop vaig haver recorregut algunes illes i vaig tornar al passeig, ja no vaig trobar cap conegut. La Lovely tampoc.

Cargando
No hay anuncios