Viatges i gent del món
Suplements28/07/2022

El Senyor Makishi: l’empatia dels desconeguts al Japó

D’un trajecte de la ciutat de Naha al poble d’Onna en va sorgir una inesperada amistat i l’entrada a una de les millors experiències de la volta al món

Volia traslladar-me de Naha a Onna. Tot es complicava pel fet que no sé parlar japonès. I que al Japó, en general, la gent no parla l’anglès. I menys encara a l’illa d’Okinawa, per raons històriques que ho justifiquen i perquè hi continuen patint la presència de bases militars dels Estats Units –el 70% de les que el país occidental té a l’oriental–.

Conclusió: vaig decidir llogar un taxi, fet que em garantiria arribar en aproximadament una hora i mitja. La meva sort, barrejada amb la voluntat del destí, em va regalar un taxista que, tot i que ideològicament rebutjava qualsevol classe d’imperialisme, parlava un anglès excel·lent. Com és natural, la nostra proximitat filosòfica ens va proporcionar una ràpida sensació de simpatia.

Cargando
No hay anuncios

El trajecte va ser agradable –el paisatge de l’illa és preciós–. Un cop arribats a Onna i a pesar que el senyor Makishi coixejava una mica a causa d’una lleu intervenció recent al genoll, em va voler acompanyar escales amunt a la recepció de l’hotel. I que bé que fos així, perquè ell mateix es va encarregar de negociar un bon preu, atès que m’hi quedaria un mes, i d’entendre que hi havia una nit, al cap de deu dies, que estava ple. Què va fer el senyor Makishi? Em va acompanyar per tot el poble a buscar on passar la nit solta. Vam trobar una casa de família que llogava una habitació, tot i que, com li van advertir que m’avisés, aquella nit tindrien una gran festa en què acabarien tots borratxos. “I quan diuen borratxos volen dir gairebé inconscients”, em va aclarir el meu amable taxista. Després em va voler acompanyar al súper perquè pogués comprar algunes provisions. Estava a dos quilòmetres de l’aparthotel i plovia. No em podia sentir pas més agraïda. Abans que marxés li vaig preguntar el seu nom: Àngel. Donades les circumstàncies, ho hauria pogut endevinar, i així l’hi vaig dir. Ens vam passar els correus electrònics i vaig demanar que em vingués a buscar al cap d’un mes.

L’actitud hospitalària del benvolgut senyor Makishi era habitual, a l’illa. Em vaig sentir ben rebuda i ben tractada a tot arreu. Els dies passaven tranquils, pacífics, silenciosos. El protagonisme era el de la natura. Les platges, la llum, els ocells, els arbres, la mar, les roques, la sorra. El temps, el pas del qual només es feia present pel canvi entre el dia i la nit. I per les hores en què sentia gana.

Cargando
No hay anuncios

Un detall imprevist

Un d’aquells dies, quan vaig tornar d’un passeig, vaig trobar un paquet a recepció. Del senyor Makishi. Amb una nota que deia: “He vingut a la zona amb un altre client i t’he portat cafè i aigua. Què seria d’una escriptora sense cafè?” Emocionada, li vaig enviar un correu per donar-li les gràcies i per demanar-li que em permetés convidar-lo a sopar quan tornés a Naha. Va acceptar de seguida. Vam quedar en dia i hora.

Cargando
No hay anuncios

Va acabar de passar el mes. Finalment vaig tornar a Naha amb uns amics que acabava de fer i que es van oferir a portar-m’hi. I tal com havíem quedat, el dia pactat a l’hora dita, des de recepció m’avisaven que el senyor Makishi m’esperava a a la porta. Em va agradar veure que no vestia l’uniforme de taxista. Vam passejar per Naha mentre m’explicava històries emocionants i vam acabar en un restaurant familiar, en un primer pis, que em va dir que pertanyia a un antic membre de la màfia japonesa. A aquelles altures jo ja havia entès que feia literatura. L’entrada al restaurant va ser com l’ingrés en un altre món, al decorat d’una pel·lícula d’una altra època. Un viatge metafísic i màgic. Una de les millors experiències de la volta al món.

Amb en Makishi encara ens escrivim, de tant en tant.