La dislèxia del desig

Gràcies a AdiA Edicions arriba el tercer lliurament del premi Gumersind Gomila de la ciutat de Maó, un guardó que premia la poesia dels joves i que continua descobrint-nos nous talents al costat d’altres propostes ja canòniques del panorama pancatalà, talment l’Amadeu Oller, el Martí Dot, el Joan Duch, el Francesc Garriga, la Marta Pessarrodona o el Salvador Iborra, per citar-ne els més coneguts. Com es pot comprovar hi ha una gran gamma de possibilitats. De fet, les noves veus no havien tingut tantes oportunitats com ara, i està molt bé que sigui així, perquè permet un bon ramell d’oportunitats que obre la porta a la proliferació de noves opcions estilístiques. Ara descobrim la veu d’Eva Ortega Puig (Campdevànol, 1987) i del seu debut: Amb la melsa a la butxaca. 

La d’aquest llibre és una poesia col·loquial que no renuncia a l’elevació filosòfica, d’imatges contundents i directes, sense floritures de cap casta. La veu lírica corre com una bèstia a través de les pàgines i explica que va a les totes pel port sense calces o que els mugrons tornen cactus en segons quines ocasions. També convida a fer servir mots que en teoria no són propis del terreny poètic per culpa d’una cosa tan absurda com l’arbitrarietat de les convencions, però en realitat sí que ho són, perquè tot és poesia, i és així com Eva Ortega Puig introdueix paraules com gotelé, 'Donettes' i xubasqueros, o neologismes com onometopeiaré amb una alegria que és encomanadissa perquè reivindica l’oralitat i una expressivitat sense ínfules. En efecte, Amb la melsa a la butxaca és un llibre dotat de gràcia. L’ús continuat de barbarismes o de construccions reiteratives, talment leitmotivs expressius, fa que el to sigui desenfadat, proper.

Una altra de les característiques del recull és el ritme. És cert que proliferen les rimes fàcils, però el resultat és fresc, eixorivit: són poemes perfectes per ser recitats en veu alta i funcionen per la seva combinació de saviesa de carrer i de sentiment popular. Presenta una discursivitat amb el deix i la manera de dir de Núria Martínez Vernis, amb qui l’autora va fer un curs de poesia, i el nucli de cada composició són anècdotes quotidianes com prendre cerveses al bar, drogar-se per primer cop, regar les plantes, discutir amb una amiga o amb un veí, concretament el del 3r 1a. També hi ha evocacions clàssiques ("Ofèlia al riu negada” o “Penèlope va esperar vint anys”), al costat de referents d’ultimíssima generació (“Rosalía parodiada”). Es detecta l’aura oral d’un mestre com Enric Casasses o els jocs de paraules de Josep Pedrals.

Però darrere d’una superfície aparentment banal s’hi amaga una reflexió molt crua: la indefensió de la innocent singularitat pròpia, allò autèntic que defineix la personalitat i el sempre traumàtic i esquinçat encaix amb el món.