Convé cantar per combatre la devastació

Com voleu, germans, que canti, de Joan Pons Bover a Illa Edicions, és una novel·la d’una potència contínua i persistent que va in crescendo. No cerca l’efecte fàcil, més aviat desplega les seves múltiples forces narratològiques a mesura que avança. Encara que soni a tòpic, en efecte estam davant d’una obra que atrapa perquè no es pot deixar de llegir i que, com la prodigiosa pel·lícula One Battle After Another, de Paul Thomas Anderson, es tracta d’una proposta artística magnífica que arriba en bona hora, ja que també funciona talment un artefacte extremadament polític, però subtil, que amb el furor d’una bona ficció denuncia l’estat de la situació actual, devastada per aquest abominable retorn de la ultradreta i de polítiques feixistes disfressades sota màscares democràtiques. Així s’obren, amb precisió quirúrgica, capes de memòria i de dignitats ferides. 

El punt de partida? Na Margalida i en Jaume són dos germans que han arribat a la vellesa. Comparteixen habitació en una residència i revisiten mentalment la infantesa i joventut, marcades per la repressió franquista. Aquest és el fonament narratiu a partir del qual l’autor articula un relat doble, i multiplicat, constituït de dos planisferis temporals que dialoguen constantment: els presents de la vellesa i els passats que encara envaeixen les seves vides i les seves consciències. Les veus en primera persona –que es van alternant per compartir unes intimitats contrastades i unes expressivitats distintes que confirmen la gran capacitat estilística de l’autor– converteixen la lectura en una mena de confessió sostinguda en forma de trunyella en què les històries personals, inspirades en esdeveniments viscuts per la família de l’escriptor, es lliguen tràgicament a la Història col·lectiva, gran teló de fons que modela existències, caràcters, traumes i silencis. El llibre destaca per la seva capacitat d’evocar la quotidianitat amb veritats que commouen, des de la grisor repetitiva del geriàtric fins a la lluor fràgil d’un estiu feliç o l’impacte devastador d’una pèrdua amorosa, i ho fa amb un llenguatge aparentment senzill però extremament treballat, afinadíssim. Tal treball s’afegeix als acurats retrats psicològics dels personatges i a poderoses descripcions.

Com voleu, germans, que canti', de Joan Pons Bover, ben mereixedora del premi Ciutat de Manacor de novel·la Maria Antònia Oliver, és una meravella profundament humana, continguda i colpidora que dialoga a la perfecció amb títols com Els vells, aquella nosa, de Cèlia Sànchez-Mústic, i Sara i Jeremies, de Sebastià Alzamora, i que sublima el record com a salvació mortal i convida a resistir en temps adversos. I, tal com va el món, no és poca cosa.