16/06/2023

Cels canviants, amors canviants

“No sé si tenia el do de la poesia, / però em vaig deixar portar”. Ho explica Naia, una de les dues veus líriques en un diàleg perpetu, amorós o combatiu, però ho podria haver dit la narradora i dramaturga i investigadora i professora Núria Perpinyà, perquè després d’una dilatada trajectòria en prosa ara es consagra al poema amb un primer volum excepcional, esglaiador com una catedral, bellíssim com una obra d’art, estremidor com una bona obra de teatre i portentós com una excelsa òpera wagneriana sublimadora de totes les possibilitats creatives. En aquesta arquitectura efímera, Matthew actua de contrafort, i la història de tots dos és un Dragon Khan amb pujades i baixades, encontres i desencontres, furors i retrets, coits i odis. El seu és un viatge que fa aclucades d’ullet solemnes i paròdiques a Bécquer, Ferrater o als trobadors.

Cels canviants de Núria Perpinyà és, en efecte, un poemari, però també es pot llegir com una novel·la amb històries dins històries que segueixen els esquemes cosmogònics de Boccaccio, Chaucer i a les narracions de les mil i una nits; com una obra de teatre i per això aquest recital a dues veus es va poder convertir en espectacle durant el darrer Festival Barcelona Poesia a la Sala Beckett dirigit per Òscar Sánchez H. i interpretat per Núria Casado i Pep Planas; com un assaig sobre l’amor i com una galeria museística consagrada a Monet i a Turner. La meteorologia de la volta celeste actua com a símbol i mirall del clima sentimental dels protagonistes en un itinerari turbulent que és un homenatge a les catedrals de Rouen del creador impressionista nascut a París el 1840.

Cargando
No hay anuncios

Núria Perpinyà sempre havia constatat una capacitat lingüística espectacular: era qüestió de temps que l’arravatament dels versos l’acabés d’estirar i el miracle s’ha esdevingut amb Cels canviants. El llenguatge de la superdotada escriptora està farcit de neologismes, onomatopeies, hibridacions mutants, contaminacions justificades d’altres llengües i jocs de paraules tan vistosos i efectius com els d’Enric Casasses, Dolors Miquel o Josep Pedrals. El resultat és genialitat d’una llengua viva, dúctil, rítmica i marcada per un missatge profund que pot construir-se a partir de la seducció irònica o la solemnitat més postromàntica tributada al vertigen d’amar. L’obra és també una autobiografia encriptada que homenatja llibres anteriors de l’autora: Una casa per compondre, Mistana o Diatomea. A través de les pàgines de Cels canviants Núria Perpinyà escriu enamorada de l’apoteosi de la llum i dels cels. Quina sort per a nosaltres que l’autora es deixés emportar per un èxtasi diví que fascina i emociona i captura, ja per sempre, un fulgurant procés d’amor que esdevé etern: “Senyors, en aquest llibre sempre / ens estarem enamorant.”