De què és capaç una mare?

Moltes construccions literàries són, en realitat, el resultat feliç d’haver aconseguit superar reptes tècnics, és a dir, artefactes creatius bastits sobre traves que han potenciat, com bé sabien i saben i sabran sempre els integrants d’Oulipo, els motors cada cop menys secrets de l’escriptura. La novel·la L’eclipsi, de Georges Perec, que podem gaudir en català gràcies a l’editorial L’Avenç amb virguera traducció d’Adrià Pujol, és un dels màxims exemples d’això: una fabulosa història en què l’autor no fa servir cap paraula que contengui la lletra A. Poca broma. Tanmateix, no oblidem que formes tan emprades com els sonets o les sextines són, també, complicacions formals que ens conviden a superar obstacles per vehicular el fons que desitjam expressar. 

El llibre que ens interpel·la aquesta setmana planteja una tria textual curiosa, ambiciosa i complexa. El resultat és, en efecte, fascinant i engrescador, ja que ens estimula, com proclama Roberto Bolaño, a cercar nous camins, noves rutes, noves possibilitats encara ni somniades. Avui vull parlar de la novel·la amb títol Stabat Mater i subtítol Un vent diví, d’Òscar Palazón Ferré, una proposta atrevida que va merèixer el premi Mallorca de narrativa 2025 i que ha vist la llum a Galés Edicions amb el suport del Consell de Mallorca. El cas és que el nou volum del prolífic i multipremiat Palazón imposa el fonament bàsic, i imprescindible, de no interrompre el torrent verbal, ni el flux de consciència joycià, amb paràgrafs ni punts, tant seguits com i a part: la novel·la sencera és una única frase que té la durada, agafa’t fort, de 200 pàgines.

Més d’una persona tendrà por d’enfrontar-se a un experiment tan radical. No vull enganyar ningú: en efecte ho és, com també ho és bona part del treball d’un escriptor pioner com Óscar Palazón Ferré, que ha obert nous viaranys dins la literatura catalana actual i no sempre ha rebut el cas ni l’atenció crítica que ben mereix. Tanmateix, a l’altre pol d’aquest caràcter arriscat –que no sol ser del gust d’un gran públic que sembla que vulgui que la literatura sigui cada cop més Netflix– hi ha una tremenda força com és la tendresa i, al meu entendre, així s’assoleix un pes que equilibra la balança narratològica. Si la forma és complexa, el fons és d’una delicadesa summa: una investigació sobre la maternitat a partir de la figura angelical i demoníaca alhora, ja que condensa tots els espectres de la humanitat, d’una mare que xerra i que sembla que no es pugui aturar mai. Brillant. Aleshores fets aparentment reals i d’altres de ficcionals –qui ho pot distingir del tot?– es despleguen al costat de reflexions sobre la llengua i anècdotes de tota casta. En resum: ‘Stabat Mater’, d’Òscar Palazón Ferré, és un estimulant torrent que no es pot deixar.