Itera: la bicicleta de plàstic que avui es ven a preu d’or

Dos plats de dutxa antics fets de marbre, una taula de so, components de recanvi per a les mítiques motos Vespa... Al perfil del Pablo a Wallapop s’hi pot trobar una mica de tot, però hi destaca una peça gairebé única: una bicicleta Itera de color blau. A Espanya tan sols hi ha dos usuaris que n’anunciïn una a través d’aquesta gran plataforma de venda de productes de segona mà. Tots dos la venen per 1.000 euros, però en altres plataformes hi ha usuaris que en demanen prop de 4.500. Saben que es tracta de models singulars, molt difícils de trobar, i que si es conserven en bon estat poden fer les delícies dels col·leccionistes. Les Itera van ser de les primeres bicicletes fabricades íntegrament amb components de plàstic combinat amb fibra de vidre. Eren molt resistents i no s’oxidaven mai. Tanmateix, quan van arribar al mercat, a finals dels anys 70, van ser un gran fracàs comercial. Avui, en canvi, es paguen a preu d’or.

La llavor de les bicicletes Itera l’hem d’anar a buscar a finals dels anys 70, a la ciutat sueca de Göteborg. “Entre el 1977 i el 1978, la marca de cotxes Volvo estava dissenyant nous models de minicotxes i va plantejar-se la possibilitat d’incorporar-hi components fets totalment de plàstic modelat per injecció -contextualitza Susana Domingo, professora d’estratègia i emprenedoria de la Barcelona School of Management de la UPF-. La idea va tirar endavant i Volvo va decidir exportar-la a altres nous productes”, explica.

Un d’aquests va ser la bicicleta Itera. El març del 1980, i gràcies al finançament de la Junta Nacional Sueca de Desenvolupament Tècnic, ja en tenien un prototip a punt, que els va servir per aconseguir un préstec del Banc de Suècia de 6 milions de corones sueques, que avui equivaldria a uns 5 milions i mig d’euros. El setembre del 1981 la companyia va presentar les flamants Itera a la premsa.

“La innovadora bicicleta de plàstic va generar molt de soroll als mitjans de comunicació”, apunta Domingo. La bicicleta va arribar al mercat el 1982, amb els eslògans “Estem pedalejant fora de l’edat de ferro” i “La màquina eterna feta del mateix material que les naus espacials”. “Certament, es van generar unes expectatives molt altes”, afirma l’experta. Quan els clients la van tenir a les mans, però, van endur-se una decepció. La bicicleta pesava gairebé el mateix que una de metall i, de la mateixa manera que el metall s’abonyega, el plàstic es trencava amb relativa facilitat. Alhora, es feia molt complicat trobar recanvis, perquè els de la resta de bicicletes convencionals no hi encaixaven. De la fàbrica ubicada al petit municipi de Vilhelmina, a la província de Lapònia, en van sortir 30.000 unitats, que, amb la mala experiència dels primers usuaris i la pèrdua d’interès de la premsa, van començar a amuntegar-se a les lleixes de les botigues.

El 1985 Volvo va decidir retirar-les del mercat. Tot i així, sí que van tenir èxit en un indret del planeta: al Carib, on les bicicletes de metall s’oxidaven amb facilitat per culpa de la humitat. Avui són autèntiques peces de col·leccionista.