Banca
Suplements 06/06/2021

Els ‘anys bàrbars’ de Caixa Catalunya (I): eufòria preolímpica i targetes ‘black’

L’entitat, rescatada fa deu anys, va perdre el rumb als 80 amb una nova cúpula. Aquest és el relat dels directius que ho van viure

14 min
Antoni Serra Ramoneda i Francesc Costabella, president i director general de Caixa Catalunya en l'època pre i postolímpica.
Disponible en:

BarcelonaHi havia una vegada Caixa Catalunya. Convé recordar-ho quan es compleixen deu anys des que la tercera caixa d’estalvis d’Espanya, agrupada amb les de Tarragona i Manresa, va necessitar un rescat de diner públic de 12.500 milions d’euros, dels quals només se’n van recuperar 782. La caixa, fundada el 1926 i que acabaria diluint-se en el BBVA, es va perdre per sempre, com es va perdre la seva obra social. L’ARA ha volgut reconstruir com l’entitat va arribar a aquell abisme, més enllà del que acabaria sent una ruïnosa aposta pel sector immobiliari. Com en tota història que acaba malament, hi ha un moment decisiu en què tot es comença a torçar. Aquest moment va arribar als anys 80. Aleshores el present era pròsper. Però als fonaments de l’entitat ja hi havia el ferment perquè s’acabés desencadenant una desgràcia econòmica. 

En aquells anys, a la segona caixa de Catalunya hi bufaven aires de renovació. I aquesta renovació apareixia en forma de crítiques a Joan Bilbao, el totpoderós director general de l’entitat des del 1969. “La seva era una caixa molt sanejada, però molt petita: no volia ni obrir caixers automàtics, ens deia que féssim servir els de la Caixa de Pensions”, diu un banquer des de l’anonimat. Com ell, una desena de destacats executius de l’època han atès l’ARA per reescriure aquells anys; alguns mai havien parlat amb un periodista sobre aquests fets i altres s’havien mantingut allunyats dels mitjans durant lustres. El banquer s’esplaia: “Bilbao era malfiat per naturalesa i això és una virtut en un director d’un banc, abans de donar un crèdit s’ho mirava i remirava tot, però tot havia de passar per ell i allò va restar possibilitats a Caixa Catalunya”, afegeix. 

Una altra veu és més indulgent: “Era un crac, old school. La caixa amb ell era molt forta i conservadora, dominada per la seva personalitat, no es movia ni un pèl sense el seu permís”, explica.

La caiguda de Bilbao 

Aquell tarannà controlador de Bilbao va ser la seva sentència. No es va entendre amb Josep Lluís Sureda, president entre el 1982 i el 1984. Quan un acord entre socialistes i convergents va portar a la presidència Antoni Serra Ramoneda, les coses no van millorar. Entre Bilbao i el nou president van saltar espurnes. Després d’anys com a rector de la UAB, Serra Ramoneda aspirava a modernitzar l’entitat. I va topar amb un directiu que coneixia fins a l’últim ressort de l’entitat i es negava a cedir poder. El conflicte no va trigar a ser greu i el president va plantejar l’ultimàtum: “O tu o jo”. Bilbao va recórrer a Jordi Pujol –un Pujol que ja estava esquitxat per la tempesta de Banca Catalana– però Serra Ramoneda va guanyar el pols. Molts treballadors i directius han sospirat durant anys recordant aquell adeu. Perquè amb el temut Bilbao, diuen, Caixa Catalunya mai hauria comès les imprudències que havien de venir. 

Les cròniques de l’època recorden que Serra Ramoneda va iniciar la recerca d’un nou director general, figura clau especialment en un temps en què el president era representatiu i ni tan sols cobrava. A la premsa van aparèixer diferents aspirants (com Joaquim Muns o Pedro Martínez), però el candidat preferit de Ramoneda no havia sortit a la llum fins ara: el president de Caixa Catalunya va contactar amb un prometedor enginyer aeronàutic que exercia de secretari d’estat del ministeri d’Economia. Però aquest li va demanar temps fins que s’acabés la legislatura, un temps que Ramoneda no tenia. Segons ha pogut confirmar l’ARA, aquest candidat responia al nom de Josep Borrell. 

El kafkià govern corporatiu de la caixa d’estalvis va fer impossible que Serra Ramoneda triés director general. Els òrgans de l’entitat constaven d’una assemblea general, una comissió executiva, una comissió d’obra social, una comissió de control, una direcció executiva i un consell d’administració. Un pacte en aquest últim òrgan entre els vuit representants dels impositors, tres representants dels sindicats i el director general interí va doblegar la voluntat del president, que liderava els representants de la Diputació. Així, amb 12 vots a favor, set en contra i dues abstencions, el consell va nomenar director general una figura cabdal per entendre el viatge als inferns que Caixa Catalunya estava a punt de començar: Francesc Costabella, un home de la casa que va ser triat sense limitació temporal al seu mandat.

Costabella era un home acostumat a vèncer dificultats des de sempre. “Treballava a l’entitat des dels 15 anys: va començar de grum, va progressar amb un esforç majúscul”, recorda un executiu de l’època. Fruit d’aquest esforç, es va llicenciar en ciències econòmiques, era censor jurat de comptes, i es va diplomar en gestió empresarial per Esade. “Abans del seu ascens, era un dels subdirectors importants, el de passiu”, rememora una veu. 

L'ombra de la Caixa de Pensions

“No en vull parlar malament perquè ha mort fa poc”, apunta un altre financer. En efecte, Costabella va traspassar el 2016 i va veure l’enfonsament de la que va ser l’empresa de la seva vida. La seva, una història de superació personal, s’havia iniciat a Sant Boi de Llobregat, on la seva família era pagesa, segons expliquen els que el van tractar. “Era un home d’arrels humils, recordava haver anat de petit en carro a vendre cols a Barcelona”, diu un banquer ja retirat. No era estrany que se sentís intimidat pel seu flamant càrrec i, encara més, per la veritable missió que tenia encarregada. 

Quina era aquesta missió? “Els que manaven volien notorietat... Els semàfors verds de La Vanguardia van fer molt de mal a Caixa Catalunya”, apunta una veu. Un altre directiu recorda que “els referents eren Vilarasau i Terceiro, [Caixa de] Pensions i [Caja] Madrid”. “Tothom envejava La Caixa de Pensions”, remata un altre. Aquell era el problema i l’ambició. I per jugar a primera divisió, havien de renegar de la fórmula de Bilbao. “Amb ell tot era molt rígid: les hipoteques, només per a primera vivenda i usuari final. Ara la idea era diversificar, entrar en assegurances, fons d’inversió, servei per a empreses, acostar-se a la banca universal”, explica un antic banquer. 

En una Espanya i una Catalunya que aviat coneixeria mags de les finances com Mario Conde o Javier de la Rosa, Caixa Catalunya tenia els seus propis somnis de grandesa. I va ser així, amb la voluntat de ser com la Caixa de Pensions com a motor, que l’etapa de Serra Ramoneda va arrencar. “Costabella tenia al davant una feina de gegants”, afirma algú que ho va viure de prop. 

Guiada per l’esforç titànic del nou director general, Caixa Catalunya es va girar com un mitjó. “L’entitat va agafar molta embranzida, es va airejar i modernitzar”, recorda un executiu. “Costabella no era brillant, però era molt, molt treballador, fort, esportista, valent”. Els directius d’aleshores recorden Costabella com “un animador, un seductor”. En recorden una frase que acostumava dir: “Jo deixo anar corda i si de cas ja fotré l’estrebada”. 

"El risc era terrible"

Però la baixa percepció del risc de Costabella aixecava recels. “No era prudent. Deia «Si en fem deu i una surt bé, endavant». I jo li deia «Home, s’han de mirar els costos»”, explica un directiu, que recorda que, com a caixa d’estalvis, l’entitat no podia fer ampliacions de capital: “El risc era terrible”. Una altra veu hi coincideix: “Tots estàvem d’acord que calia diversificar el negoci, però discrepàvem en la manera: jo era un obsés del compte de resultats, feia de fre; però Costabella deia «Ja veurem, tinguem confiança»”. 

Per fer aquella feina Costabella va renovar quadres i va apostar per una generació més jove i amb una vocació comercial que no existia a l’entitat. Va fer diversos fitxatges i es va envoltar de gent de prestigi com Rafael Jené, Saturnino Anfosso o Josep Maria Montseny. També va fitxar un directiu que a l’escala jeràrquica tenia menys pes. Provenia del Banc d’Europa i seria responsable d’obrir la divisió d’estranger. Durant anys aconseguiria esquivar el radar mediàtic, fins al punt que no se’n troben fotos. Era Carles Monreal. Retinguin aquest nom, com han fet durant dècades els antics treballadors de l’entitat. 

En un parell d’anys Costabella va aconseguir remuntar la seva relació amb Serra Ramoneda i se’n va guanyar la confiança. “Va tenir mèrit: un era de pagès i l’altre fill de la nissaga tèxtil Serra Feliu, amb casa a la Bonanova”, explica un directiu. “Es diran moltes coses, però l’entitat la va fer gran Costabella i amb ell es van escurçar distàncies amb la Caixa de Pensions”, afegeix. 

Aquella feliç etapa dels 80 va tenir una metàfora molt il·lustrativa: la compra de la Pedrera, en ple passeig de Gràcia de Barcelona, imposant-se a l’etern rival, la Caixa de Pensions, l’any 1986. L’operació és un bon reflex de com es feien les coses aleshores: dos dies abans de Nadal, Costabella va abordar per sorpresa el president i li va dir que si volien comprar l’edifici ho havien de fer aquell mateix dia. Tenia un preu de 900 milions de pessetes i no hi havia temps per a informes que validessin l’operació. Però malgrat tot, es va tirar endavant i es va convertir en l’emblema d’una entitat que volia ser gran. “Allò va ser la prova que Costabella ja havia seduït el president”, diu una veu.

Les memòries d’aquells anys retraten, amb la dubtosa estètica de l’època, l’omnipresència de la marca Caixa Catalunya en una societat catalana en què era una de les empreses amb més reconeixement públic. També deixen constància de la febril activitat d’esdeveniments culturals a què es va entregar l’entitat, amb el president, Serra Ramoneda, i el director general, Francesc Costabella, al capdavant.

Un carnet del club de golf del Prat

Aquelles satisfaccions, però, van venir amb un perillós company de viatge per a Costabella: superada la cinquantena, en el zenit del seu vigor personal i professional, acabava de descobrir la llavor que dues dècades més tard arrossegaria altres caixes espanyoles: la vanitat personal. 

“Un dia va venir Costabella al meu despatx i em va donar un carnet del club de golf del Prat”, recorda un alt directiu. “L’hi vaig tornar; jo no jugava a golf i no em semblava bé que la caixa hagués de pagar allò, però ell deia que sí, que coneixeríem gent i seria bo per al negoci”, rememora. No és l’únic relat d’aquestes característiques d’aquella època. “Ell jugava a tenis al Barcino, no al Prat –explica un altre directiu–, i per a ell el Barcino ja era molt”. “Recordo que el dia que va conèixer [Josep Lluís] Núñez [aleshores president del Barça] estava enlluernat”. Els que estaven més a prop de Costabella no van trigar a percebre que s'havia operat un canvi en la naturalesa d’aquell home de fèrria força de voluntat: “Volia estar a l’elit”.

I una persona del banc tenia el passaport cap a la cúspide de la piràmide social que volia Costabella: Carles Monreal. Al Banc d’Europa, on també havia arrencat el negoci internacional, havia tractat l’elit de la burgesia catalana que participava de l’entitat: Carles Ferrer-Salat, que en va ser president, Joaquim Boixareu, Jorge Gallardo, José Llorens, Romà Sanahuja i un llarg etcètera de noms que conformaven el Gotha econòmic d’aquella Catalunya eufòrica i preolímpica. Monreal, que tenia una empenta en què de ben segur que Costabella es va veure reflectit, no va ser mai egoista amb els seus contactes: “Li deia «Anirem a Nova York, a conèixer el Ferrer-Salat, i aquest altre, i també et presentaré aquell»”, explica un directiu. Una altra veu rememora que Monreal li parlava a Costabella de Samaranch, aleshores president de la Caixa de Pensions, “i Costabella era molt sensible a això”. 

Aquesta versió, però, no és unànime. “A Costabella el tema social se li’n fotia, no volia anar a inauguracions, sempre buscava qui podia anar als llocs per ell”, diu una veu. Un altre directiu apunta que “Monreal no era un hipnotitzador; era l’altre que s’hipnotitzava”. 

Les fonts consultades, però, insisteixen que aquesta influència va ser important. Monreal és recordat pels seus antics companys com un home d’un vigor extraordinari. “Hi havia un problema a Saragossa i deia «Res de telèfon, agafo el cotxe i hi vaig»”. I en aquells anys va redoblar la seva activitat, perquè no només va impulsar el departament d’estranger (ràpidament va passar a ser subdirector general d’empreses) sinó que va ser el cicerone del seu cap a l’alta societat. “Jugaven a golf junts, viatjaven; cap altre subdirector tenia per a Costabella l’aura de Monreal”.

Viatge al castell del baró de Rothschild 

D’aquella coneixença entre persones extraordinàriament dotades per a les relacions socials en va quedar el record d’un viatge que van fer a Suïssa en què, a més de Serra Ramoneda i Costabella, hi va anar el mateix Monreal. Van anar al castell d’un financer mundialment conegut, el baró de Rothschild. Aquell vespre un dels assistents es va admirar davant un Velázquez i va demanar al seu amfitrió per què no el portava a un museu: “Perquè no vull que ningú sàpiga que el tinc”, va ser la resposta. Rothschild, per cert, tenia una discreta presència a Espanya de la mà de dos financers, els Grebler, que acabarien tenint el seu espai al retaule impressionista de la caiguda de l’entitat.

En aquells anys la influència de Monreal no va fer sinó créixer, i les llegendes sobre la seva persona es van multiplicar. Molts treballadors estaven convençuts que era gendre de Ferrer-Salat, cosa falsa, i a la caixa hi havia enveja indissimulada per la seva “mundologia”. La vella guàrdia del banc sempre li va professar una rancúnia indissimulada per com havia prosperat a l’entitat. Potser certes coses eren difícils de perdonar: “Era alt, amb bona presència, carismàtic, un treballador hiperactiu, es deia que de família de diners”.

El cert és que Monreal era fill d’una família de classe mitjana i va estudiar al Col·legi Pérez Iborra, a Barcelona. Si alguna relació va tenir amb una certa elit va ser pel fet que el seu sogre, José Acacio Gómez-Vigo, va ser un destacat directiu que va arribar a ser conseller delegat del Banc d’Europa. 

Algú que va intimar-hi destaca un tret de la personalitat de Monreal: “Era fantasiós, explicava coses que costaven de creure. Venia a treballar i et deia que havia passat la nit a la platja de Vilassar pescant amb un escombriaire, i deia que li agradava la filosofia dels escombriaires, i tu deies «Va, passa, que ja ens coneixem»”. 

Un palauet a Madrid

Amb la guia d’aquell carismàtic executiu, Costabella ja no era el directiu temorós de Déu de mitjans dels 80. Havia escalat a la societat. A l’entitat recorden aquells dies com els “del luxe i l’esplendor”, que van coincidir amb operacions com la compra de la nova seu de Caixa Catalunya a Madrid, inaugurada el 1990. En temps de Bilbao, aquestes oficines havien de tenir rendibilitat en dos anys i per això s’havia buscat una sucursal prop d’un mercat de la capital d’Espanya. El tàndem Ramoneda-Costabella va preferir tenir un palauet al número 15 del luxós passeig de Recoletos, avui el barri residencial més car d’Espanya. 

Va ser en aquells anys bàrbars que Caixa Catalunya es va desprendre definitivament del jou de prudència de l’era Bilbao. Ho va fer fins i tot en els seus estatuts, segons va revelar el periodista Andreu Missé a La gran estafa de las preferentes, editat per Alternativas Económicas. Si històricament l’entitat fundada el 1926 deia estar “sota el protectorat públic de la Generalitat de Catalunya”, els estatuts del 1990 ja precisaven que la caixa era “independent de tota empresa, entitat o corporació”, cosa que deixava els impositors sense paraigua en cas de crisi. 

Un anunci de l'exitós Foncliquet, comercialitzat en cooperació amb la banca Rothschild.

En el seu esforç per créixer, la caixa, que es definia als estatuts com “de naturalesa no lucrativa, benèfica i social”, va entrar en els productes estructurats. Eren artefactes financers sofisticats i de risc que podien portar grans rendibilitats o grans pèrdues. Però a la cúpula van estar d’acord: “Tocava entrar-hi”. Així, una dècada abans que el càncer de les preferents s’estengués per les entranyes del sistema financer espanyol, Caixa Catalunya llançava productes com Foncliquet. Els directors d’oficina de l’època recorden que el producte va tenir un èxit “brutal, espectacular”. I l’entitat va jugar fort: “La bolsa sube y baja. Foncliquet sube y no baja”, deia un anunci que avui no passaria el filtre de la CNMV. Segons es deia internament, l’exitós Foncliquet havia sigut idea de Monreal i era un producte dipositat a Luxemburg del grup Edmond de Rothschild. Un alt directiu admet ara que les comissions que cobrava Rothschild a la caixa eren tan altes que no els sortia a compte. Anys després un altre producte financer complex, les subordinades, feia tristament famosa Caixa Catalunya: en nou anys van atrapar 122.000 estalviadors amb més de 1.700 milions d’euros.

En plena febre dels estructurats, l’entitat també va entrar en el món de les participades, una altra pràctica històrica de l’envejada Caixa de Pensions. Si l’any 1986 les participades eren totes financeres (Ascat Vida, Ascat Previsió, Leasing Catalunya, Servicat, Dinergestió i Fonspensió), amb el temps la dinàmica es va disparar i el 1996 Caixa Catalunya ja en tenia tantes com 27 filials i participades tan variades com el centre comercial Barnasud, l’Hotel Plaza, l’Aquàrium de Barcelona, les autopistes d’Acesa o Cable i Televisió de Catalunya. Però el sector principal era l’immobiliari, amb vuit participades. 

El naixement olímpic de Procam

La més important, i cridada a tenir un paper fatal en l’esdevenir de la caixa, era Procam: 12 dies abans de la inauguració dels Jocs de Barcelona, el juliol del 1992, es constituïa Promotora Catalunya Inmobiliaria. Caixa Catalunya feia així el primer metre d’una llarga cursa cap a l’abisme. Aquell any, Procam feia promocions per 1.500 milions de pessetes i l’aposta va anar a més. Tres anys després la societat ja guanyava 776 milions. Amb el temps, Procam faria apostes surrealistes, com promocions a Portugal o Polònia. Caixa Catalunya acabava de tastar la droga del diner fàcil que una dècada després amenaçaria amb destruir l’economia espanyola; . 

Narcís Serra, que també presidiria l’entitat, parlaria dècades després de com va ser de perniciosa l’aposta pel totxo que va “aixafar” la caixa. “Era la quarta immobiliària d’Espanya. Què no es va fer bé? Construir una estructura desmesurada respecte a les possibilitats de les caixes”. Serra també va admetre que, abans de la crisi financera, el consell sabia que si tenien beneficis era només “gràcies a la immobiliària”.

Però tornem a la Barcelona olímpica. Transitant pels pedregars dels derivats, les participades i el totxo, era qüestió de temps que Caixa Catalunya arribés a Andorra. “Caixa de Pensions i el BBV ja hi eren i van pensar que nosaltres també”, rememora un directiu. “No cal enganyar-se: a Andorra hi anava el diner negre i s’hi feien molts diners”, explica un altre membre de la direcció. “Sí, era un punt d’evasió fiscal i ho feia tothom”, corrobora una altra veu. 

Obrir banc allà no va ser fàcil i el primer intent, Catalunya Financera, no va tenir èxit. Els directius de Caixa Catalunya van mantenir reunions amb la Caixa de Pensions per estudiar alternatives. Per increïble que sembli ara, fins i tot en van parlar amb el Banc d’Espanya, i el regulador els va “ajudar i aconsellar” sobre com obrir a Andorra. “No és tan estrany; per al Banc d’Espanya era millor Andorra que Suïssa o Luxemburg”, sosté un directiu. 

Caixa Catalunya va rebre aleshores una ajuda inesperada: Serra Ramoneda va rebre una trucada d’un ministre català del govern de Felipe González en què se li indicava que l’executiu volia que la Banca Cassany quedés en mans espanyoles, i no franceses. Era el 1993 i aquell petit banc andorrà estava en fallida. La llei del país, rememora un dels implicats en la compra, fixava un màxim del 33% en la participació que una entitat estrangera podia adquirir. Per controlar-la, el sistema habitual a l’època passava per recórrer a “estructures fiduciàries”, un eufemisme per referir-se als testaferros, homes de palla andorrans que responien als interessos de l’entitat. 

Andorra i els Cierco

Així, Caixa Catalunya va comprar l’entitat, en va canviar el nom a Banca Privada d’Andorra (BPA), i aviat va tenir un president andorrà, Higini Cierco Garcia, patriarca de la família d’empresaris andorrans. Diverses fonts apunten que qui el va posar en contacte amb l’entitat va ser Higini Clotas, diputat del PSC, vicepresident del Parlament en dues legislatures diferents i, de segon cognom, Cierco.

Caixa Catalunya mantindria aquella plaça fins l’any 2000. “Costabella era feliç anant a Andorra”, coincideixen directius i empleats, que recorden els seus freqüents viatges al principat. “I a Serra Ramoneda li encantava”, afegeixen. L’operació, però, va fer arrufar el nas a més d’un per la tradició d’Andorra en l’evasió fiscal: “Allò no era per a nosaltres”, diu un destacat directiu. “Vaig dir que no hi aniria ni borratxo”, recorda un altre. BPA, per cert, acabaria sent assenyalada per les autoritats nord-americanes, l’any 2015, quan estava en mans dels Cierco, com un focus de blanqueig de diner provinent d’activitats il·lícites, cosa que va provocar la seva intervenció, va amenaçar tot el sistema financer andorrà i va posar els propietaris en el punt de mira de la justícia. 

El lector no se sorprendrà que fos en aquella època quan l’entitat va flirtejar amb una pràctica corrupta que dècades després portaria destacats banquers a la presó. Segons un relat detallat que ha sentit l’ARA, a Caixa Catalunya hi va arribar a haver targetes black. A diferència del que va passar a Caja Madrid i Bankia, aquest sistema de remuneració encoberta, invisible per a Hisenda, no es va arribar a fer servir mai a la segona entitat catalana. “Va entrar el director general, va deixar una targeta sobre la taula i va sortir. Jo parlava per telèfon. Al penjar, vaig veure què era: una black”, recorda un executiu de la cúpula de Costabella. “Vaig anar al seu despatx i ell tenia una visita. Vaig esperar. Quan es va quedar sol, vaig entrar, li vaig dir que no ho podíem fer, que era una bogeria; ell va acceptar els meus arguments”, explica aquesta veu. L’episodi, desconegut fins i tot per a molts directius, es va produir en algun moment entre l’any 1992 i el 1993: “Caixa Catalunya va tenir targetes black, sí, però només durant aquells 20 minuts”. Els controls interns, però, no funcionarien sempre. I molt aviat Caixa Catalunya ho patiria.

*Aquesta és la primera entrega del reportatge especial sobre la caiguda de Caixa Catalunya. Dilluns, a la secció d'Economia, la segona part.

stats