Els xinesos salven els bars de tota la vida a Palma: “Deixen els noms de sempre i ofereixen plats d’aquí"

PalmaBasta fer una passejada pels voltants de la plaça de Pere Garau i entrar a qualsevol bar per tornar dècades enrere: barres metàl·liques, màquines escura butxaques, renou de culleres que giren per dissoldre el sucre del cafè, parroquians que aprofiten els darrers minuts abans de tornar a la feina i senyores grans que venen del mercat amb el carro ple i prenen alguna cosa abans de dur la compra a casa. Ara bé, ja se sap que, perquè tot es mantingui, hi ha coses que han de canviar, i fa uns anys que molts d’aquests establiments són gestionats per propietaris xinesos, que varen trobar una manera ràpida de tenir un negoci per tirar endavant. A Palma ja ronden els 300 i van molt més enllà de la barriada de Pere Garau, on viu bona part de la població xinesa de Ciutat, segons explica el president de l’Associació Xinesa de les Illes Balears, Fang Ji.

“Hi ha un boom i la majoria d’aquests bars són negocis familiars. Moltes vegades s’entra amb costos relativament baixos: l’agaf avui i demà ja puc obrir. Paguen un traspàs mínim i tenen un negoci muntat”, comenta Fang Ji, qui també remarca la inversió en temps i esforç que es fa, amb establiments que solen obrir a les sis del matí. Així i tot, les coses estan canviant una mica. “És curiós. Ara comencen a tancar un dia a la setmana. Supòs que ja agafen la mentalitat que cal treballar per viure”, diu. El president de PIMEM Restauració, César Amable, també apunta que una persona representa els bars gestionats per xinesos a l’associació, a causa del volum d’empresaris que ja hi ha.

Truita, croquetes i anelles de calamar

“Feim truita de patates, croquetes i anelles de calamar i ceba, a més d’entrepans. Vaig proposar fer panades de tonyina, però els meus pares em varen dir que ja seria massa”, conta Jiaqi, que fa poc va acabar l’institut i va decidir treballar al negoci familiar, el bar Picada. “A la gent li encanta sobretot quan cuina el meu pare”, afegeix mentre que el seu germà Jie, que encara va a l’institut, serveix cafès i escura tassons mentre escolta la nostra conversa. “Has de dir que abans vàrem treballar en el restaurant”, li diu Jie. “Ja ho sé”, respon Jiaqi i relata que, en arribar a Mallorca, el primer lloc on varen fer feina els seus pares va ser un restaurant xinès d’uns coneguts. “Quan varen agafar el bar ja tenien experiència laboral i uns amics d’aquí els varen ensenyar algunes receptes per començar”, continua.

Fang Ji remarca que, moltes vegades, els nous propietaris xinesos conviuen durant una temporada amb els antics en el negoci per “aprendre a cuinar, a fer les tapes i gestionar la matèria primera”. “Deixen els noms de sempre i ofereixen plats d’aquí. Saben que la cultura dels bars és important i que la clientela és local”, explica.

Pel que fa a la clientela, hi ha persones que “venen des de fa anys” i també hi han sorgit amistats. “Hi ha un client que es diu Joan i és molt antic. Sempre parla als meus pares en català i de vegades no l’entenen. Però amb aquestes coses es diverteixen. És pràcticament un amic. Fins i tot varen anar a ca seva un cap de setmana perquè feia una barbacoa”, comenta Jiaqi amb satisfacció. Personalment, ella prefereix tractar amb la gent gran. “Els clients que més m’agraden són ancians, perquè em parlen de la seva vida i m’encanta escoltar-los. Els pitjors són els adolescents i els joves, que moltes vegades ens falten al respecte”, afegeix.

Moltes vegades, la decisió de deixar el bar tal qual estava abans del traspàs no és una qüestió romàntica, sinó pràctica. “Gran part dels xinesos de primera generació no fan renovacions. Agafen el bar com està i es posen a fer feina. Si va bé, el primer és comprar una casa”, comenta Mario mentre serveix un tallat a un client del bar Sa Granja. “Els meus pares no pensen redecorar. Si una cosa funciona, per què l’has de canviar?”, demana. Ell també continuarà endavant amb els negocis dels pares i reconeix que la seva generació té “ganes de renovar els locals”.

Ben a prop hi ha el bar Pedro Garau, el traspàs del qual va agafar Ana, perquè el local està ben a prop de ca seva. Aquesta dona no vol dir el seu nom xinès. “Quan vaig obrir el bar vaig decidir que em diria Ana, perquè així tothom podria entendre el meu nom a la primera”, argumenta. El local està ple, ella prepara un cafè rere un altre, mentre que una altra dona els duu a les taules, que aquest matí estan plenes de treballadors d’Emaya que hi fan la seva pausa. “Ana és encantadora, simpàtica i atenta. Tot és molt bo i nosaltres venim aquí des de sempre”, conta un que nom Àlex. Això sí, Ana no es va voler complicar massa amb el menjar. “Vaig llevar totes les tapes i només faig entrepans. Hi ha persones grans que enyoren el menjar d’abans. Els hi manca el variat”, diu, i explica que fa quatre anys que duu el bar.