Palma“Més trist que un voyeur de piscina pública en temps de pandèmia” podria ser una frase feta per descriure una situació efectivament trista i desolada. Però, perquè sigui entesa en tota la seva tristor, s’ha de tenir un cert coneixement del món de les piscines públiques, concretament dels seus vestuaris masculins. En aquests habitacles, s’hi acostumen a reunir una certa quantitat d’homes adults despullats, encara que sigui per poca estona. Es canvien de roba, és a dir: es posen o es treuen el banyador, abans d’entrar a la piscina per nedar-hi, o bé quan en surten, per tornar a vestir-se de carrer. La roba que es pot dur a una piscina pública és escassa i sòbria: tant per a homes com per a dones, el conjunt consisteix en un banyador, unes xancles per caminar dins el recinte de la piscina, una gorra i unes ulleres de bany. Res més, com no siguin complements propis de la natació: unes ulleres de bussejar (amb tub o sense), uns braçalets o unes aletes de natació (allò que, en les castellanades de referència, molts anomenen “manguitos” i “patos”) i poca cosa més. No coneixem casos d’usuaris que hi vagin amb carabasses per surar, però no s’ha de descartar res.
A més de saludable (“és molt complet”, diu el tòpic, però és cert), la natació és un esport que incita, fins a un cert punt, a la nuesa. És obligatori practicar-lo amb poca roba, com dèiem, i és aconsellable canviar-se-la en sortir de la piscina i entrar dins els vestidors. No seria bo anar pel món amb el banyador mullat a baix de la roba de paisà, de manera que el millor és treure-se’l i canviar-se’l per uns calçons blancs eixuts. I encara és millor dutxar-se, tot i que això actualment no és possible, a causa de les restriccions sanitàries imposades per combatre el covid-19. No hi ha tampoc, anotem-ho també, molts d’homes que es posin el banyador al vestuari de la piscina: la majoria ja el duen posat quan arriben, a baix de la roba de carrer, que deixen guardada dins la taquilla juntament amb la bossa d’esport. Dins aquesta bossa d’esport generalment hi va la tovallola (per eixugar-se en sortir de la piscina o de la dutxa, un altre moment de nuesa), el gel per dutxar-se (quan es podia), els calçons blancs per posar-se eixut, etc. N’hi ha que també hi duen el mòbil, la play i altres instruments d’elevació intel·lectual.
Hem d’afegir a tot això que els vestuaris masculins de les piscines públiques solen ser llocs bastant concorreguts, perquè afortunadament són molts els conciutadans que valoren la seva salut física i mental (nedar relaxa i és bo pels nervis), i la cuiden fent exercici en remull. I tanta quantitat i tant de tragí d’homes nus té com a conseqüència la proliferació de dos tipus característics, i complementaris entre ells: els voyeurs (aquells a qui els agrada mirar) i els exhibicionistes (aquells a qui els agrada mostrar-se). Tots dos són fàcilment recognoscibles pel que tenen en comú, i és el temps que enreden dins el vestuari sense fer res en concret, a part de mirar (els uns) i mostrar-se (els altres). També tenen en comú l’interès pel membre viril, altrament dit perdiu, tita, tiula, titola, fava, i un sens fi de noms més: a uns els agrada mirar la dels altres, i als altres els agrada mostrar allò que tenen. De manera que els exhibicionistes dediquen una quantitat francament remarcable de temps a passejar-se en pèl dins el vestuari, oferint els seus atributs a la consideració del públic assistent, que en la gran majoria dels casos els obsequia amb la més completa indiferència. Excepte els voyeurs, que els corresponen amb un interès inusitat per observar allò que els exhibicionistes tenen entre les cames. De vegades poden coincidir les dues condicions, i que un mateix individu sigui voyeur i exhibicionista, tot a la vegada, i evidentment aquests s’ho passen doblement bé. No penseu que descuiden l’exercici: el temps que passen al vestuari, tant abans d’entrar a la piscina com després de sortir-ne, és llarg, però també proporcional al temps que inverteixen nedant, o bé dins la sala de màquines del gimnàs (tota piscina pública, i també les privades o semiprivades, solen tenir un gimnàs adjunt), posant-se catxes (allò que una altra castellanada molt popular denomina “musculitos”) per tenir més material per mostrar.
Condicions letals
Tot això, però, ai las, era abans de la pandèmia. Quan l’any passat, ara ha fet un any, vàrem començar a sortir del confinament domiciliari, encara vam tardar un cert temps a poder tornar a la piscina pública. I, quan per fi ho vàrem fer, les condicions eren letals per als voyeurs i per als exhibicionistes. Per anar a nedar s’havia d’establir cita prèvia, a la qual cada usuari rebia un horari determinat per anar a nedar una certa quantitat de minuts a un carril en concret de la piscina. Calia anar-hi amb el banyador obligatòriament posat a baix de la roba de carrer, desvestir-se a la vorera mateixa de la piscina, deixar la roba desada dins una cistella de plàstic i després tornar a vestir-se a un petit racó habilitat a tal efecte, aviat i de pressa. La dutxa, ja se la donaria cadascú a ca seva. Això ha estat així durant quasi un any sencer: fins fa un parell de setmanes, que a la majoria de piscines públiques ja s’han tornat a obrir els vestuaris, masculins i femenins. Això sí, amb un aforament limitat i sense poder fer ús de les dutxes. Almenys, però, ja han tornat a aparèixer exhibicionistes que passegen allò que la naturalesa els ha donat davant d’una reduïda audiència de quatre o cinc usuaris més (que, si no pertanyen a la categoria dels voyeurs, no valoren el que s’hi dona). Són els primers brots verds: alegrau-vos, brutanxets de vestuari, que, juntament amb les vacunes i els turistes, aviat tornaran els abdominals i les perdius.
