Que venen els vàndals!

Palma‘Vàndal’, ‘vandalitzar’, ‘vandalisme’, són paraules que ens parlen d’espenyar, de fer malbé, de destrossar... Però potser els vàndals no són tan dolents com aquests termes ens fan pensar. Certament, la seva primera topada amb les Balears no fou gaire amable: l’any 425, ara fa 1.600 anys, saquejaren aquestes illes aleshores sota domini romà, i uns anys més tard les incorporaren als seus dominis. Així es va iniciar l’etapa més fosca i desconeguda de tota la història de l’Arxipèlag, fins a la destrucció del seu reialme pel general Belisari, a qui el mallorquí d’adopció Robert Graves va dedicar una de les seves novel·les històriques.

Però qui eren, els vàndals? Fou un dels pobles germànics que, progressivament, s’anaren instal·lant a les terres de l’imperi romà d’occident, fins a aconseguir-les i crear-hi els seus propis reialmes. Tenim molt arrelada la imatge d’aquells ‘bàrbars’ –paraula que originàriament vol dir ‘estranger’–, arrasant-ho tot a sang i foc, i la suposada caiguda de l’imperi en mans seves. Ara bé, fou un procés molt més complicat, amb enfrontaments, però també amb aliances. De fet, l’imperi romà d’orient de Constantinoble –els bizantins– no va caure. Ans al contrari, amb el pas del temps acabaria recuperant bona part dels territoris perduts. També les Balears.

Diversos pobles dits bàrbars: alans, sueus, visigots, etc. s’anaren instal·lant a Hispània, que llavors es referia estrictament a la península Ibèrica. Els vàndals triaren la Bètica, que correspon, més o menys, al que ara és Andalusia –el que ha suggerit que aquest topònim podria venir, justament, de la paraula ‘vàndal’, llevant-li la ‘v’. Des d’aquí, varen emprendre la ràtzia de la qual foren víctimes les Illes el 425. Segons Pere Xamena, “les devastaren completament i s’endugueren molt de botí”. Si bé se n’anaren per on havien vingut i les deixaren encara sota l’autoritat de Roma.

El que crida l’atenció és que aquell poble, que venia de l’interior d’Europa i que havia fet el trajecte fins a Hispània per terra, de cop i volta aprengués a navegar, amb prou habilitat per assaltar unes illes. Sembla que tingueren l’ajuda de comerciants hispans, que posaren les seves naus i la seva experiència a la seva disposició. El cas és que tot s’aprèn en aquesta vida, i arribaren a ser experts mariners. Tant, que rebatejaren el Mediterrani com a mar Vandàlic –talment com Trump als nostres dies, amb aquesta dèria de dir-li ‘golf d’Amèrica’ al golf de Mèxic.

Eren tan vàndals, els vàndals?

Els vàndals tingueren, a més, al capdavant, el que fou el més destacat dels seus sobirans: Genseric, qui els governà del 428 al 477: un regnat de gairebé mig segle i una longevitat excepcional per a aquella època. Genseric va dur tot el seu poble –unes 50.000 persones– a una nova terra promesa: el nord d’Àfrica, on establiren un reialme que es va mantenir prop d’un segle. No per això deixaren de banda les expedicions cap a l’exterior: l’any 455 saquejaren ni més ni menys que la ciutat de Roma.

Cap a aquell mateix any, els vàndals incorporaren les Balears als seus dominis. Aquell era un reialme estrictament mediterrani i en bona part illenc, ja que també s’establí sobre Còrsega, Sardenya i Sicília. Aquesta va ser la primera –i l’única– etapa en què les Illes no varen ser governades des de la Península, sinó des de l’Àfrica. O des de Sardenya? Perquè sembla que pertanyien a la província sarda, entre les quals integraven els seus territoris.

La veritat és que, d’aquest període en què l’Arxipèlag va estar sota domini ‘bàrbar’, no en sabem pràcticament res. Es tracta d’una veritable ‘edat fosca’ de la nostra història. El nombre de vàndals que s’assentaren a les Illes degué ser molt reduït: potser uns pocs funcionaris. La guarnició no devia ser vàndala sinó africana.

Les restes que ens han quedat del seu domini són, també, molt minses. Al Museu de Mallorca es conserva una moneda da vàndala, de cap a l’any 495, encunyada a Cartago i trobada a Santueri. Algunes més varen aparèixer a Cabrera. Un grapat, a Menorca. Peces de ceràmica. Uns bronzes, a Alcúdia. Un penjoll, a l’Illot. I poca cosa més.

Eren tan vàndals, els vàndals, com ens fa pensar el nom? En el sentit que li donam ara a aquesta paraula –que, per cert, es va treure de la màniga el capellà Henri Grégoire per referir-se a les malifetes dels revolucionaris francesos. Probablement, no més que la resta d’invasors de la seva època. I, segurament, menys. L’historiador romà Procopi va dir d’ells que eren “el més delicat dels pobles”, i del seu rei Genseric, que era un home tan valent com judiciós. La Mediterrània occidental va gaudir d’una veritable pax vandala en aquell període. No sona gaire ‘bàrbar’, tot plegat.

De fet, amb la dominació vàndala, pràcticament res no va canviar per als habitants de les Illes. Les ciutats continuaren la seva activitat, si bé hi hagué una certa tendència –com pertot– a augmentar el percentatge de població instal·lada al camp. El comerç va continuar en mans dels illencs romanitzats. Els vàndals rebaixaren els imposts, una mesura amb la qual els ciutadans de l’Arxipèlag devien estar encantats. Les Illes, això sí, serviren de lloc de destinació per als desterrats, però aquesta és una utilitat que han mantingut al llarg de segles, fins als temps de Jovellanos i fins que es va inventar el desterrament temporal, voluntari i a més pagant, és a dir, el turisme. També foren un niu per espiar els moviments dels enemics.

Els tres bisbes rebels

Ara bé, en un aspecte –molt important per a l’època– sí que és cert que els nous amos no foren tan amables. Els vàndals eren arrians, una altra variant del cristianisme, que afirmava que Jesús era fill de Déu, però no ben bé Déu, no etern, mentre que els seus súbdits eren catòlics. Per descomptat que hi hagué períodes de persecució i altres d’una certa tolerància. El fill de Genseric, Hunneric, va ordenar els bisbes de tots els seus territoris que es presentassin a Cartago, amb l’objectiu que tots expresassin el seu sotmetiment a la fe arriana.

Un dels pocs testimonis escrits que ens ha arribat d’aquesta època cita els noms dels tres bisbes de les tres diòcesis: Macari de Menorca, Helias de Mallorca i Opili d’Eivissa, per aquest ordre. Tots tres són citats a llista dels prelats de Sardenya, que encapçala ‘Lucífer de Càller’ –com pot dir-se ‘Lucífer’, un bisbe?–, atès que aquesta era la seva província.

Tots tres bisbes de les Illes es negaren en rodó a abjurar de la seva fe, i per aquesta raó foren desterrats. No a les Balears, òbviament. Són els primers noms que coneixem d’un bisbe de Mallorca –Helias– i d’un d’Eivissa –Opili. De Menorca sí que ja en consta un d’anterior: Sever, l’autor de la cèlebre carta a la qual narrava la suposada conversió ‘miraculosa’ –en realitat, forçada– dels jueus menorquins al cristianisme.

A tot això: realment les Balears estigueren sota domini dels vàndals, en aquells temps obscurs? La pregunta sembla pertinent, davant l’escassetat de testimonis. Però, sobretot, perquè els historiadors del passat de les Balears tenien una altra teoria sobre qui havia comanat sobre les Illes en aquella època: els visigots, per descomptat. ‘Espanya’ s’identificava amb ‘el regne dels gots’ i ‘la pèrdua d’Espanya’ era la del rei Roderic. No podia ser mai que una part de l’Estat no s’hagués trobat sota el seu domini –les Canàries en són un cas a part, i de fet allà diuen ‘gots’ als peninsulars.

Els cronistes Joan Binimelis i Joan Dameto afirmaven que els gots havien conquerit les Balears. Va haver d’arribar una altra ‘autoritat’, Josep Maria Quadrado, per deixar ben clar que eren els vàndals els que ho havien fet. Tant era: els nins de les Illes es varen haver d’aprendre ben igual la llista d’uns reis –els gots– que mai no havien estat els seus.

El regne dels vàndals va caure el 533 sota l’espasa bizantina, dirigida pel general Belisari, a qui, justament, el britànic instal·lat a Deià Robert Graves va dedicar una de les seves novel·les. Un dels seus oficials, Apol·linar, va reconquerir les Illes per a l’imperi romà d’orient. Dels vàndals, en va quedar molt poca cosa. Només aquesta expressió despectiva que potser no els fa justícia.u

Informació elaborada a partir de textos de Josep Amengual i Batle, Miquel Àngel Casasnovas, Pere Xamena Fiol, Carlos Garrido, David Álvarez Jiménez i José Orlandis i el volum col·lectiu Les Illes a les fonts clàssiques.