La teva és una elegància intimidatòria. Inspires més temor vestit amb americana, camisa i corbata negres que quan et poses el xandall de l’Atlètic de Madrid. En la teva mirada hi percebem l’instint assassí, la determinació d’algú que no pararà fins a aconseguir el seu objectiu.
El teu físic em recorda aquell veí a qui no li goses demanar a què es dedica perquè sospites que porta un tren de vida que no li correspon. Un veí que, com que no saps de què és capaç, sempre és millor tenir-lo de cara. La metàfora del veí pot servir per explicar el que li passa a l’equip que entrenes: ha desafiat la jerarquia del futbol espanyol i europeu i, des de la teva arribada a la banqueta, ha començat a guanyar per sobre de la seva història i, segurament també, per sobre de les seves possibilitats.
L’altre dia, després de la victòria contra el Chelsea, vas tenir un record per a les mares dels teus jugadors: “ Gracias por darles unos huevos tan grandes ”, vas dir. El teu és l’èxit del futbol testosterònic. D’agafar un grup de jugadors i dir-los: “¿Veieu aquest equip que teniu al davant? Té més talent i més diners que vosaltres, però ara sortireu i els guanyareu, perquè els vostres collons en fan dos dels seus”. Ets la persona ideal per liderar la revolució de la gent humil i honesta, i el teu gran error seria marxar, algun dia, a un equip de l’aristocràcia del futbol. Si mai deixes l’Atlètic, fes com el teu admirat Maradona i vés-te’n al Nàpols a fer que el sud d’Itàlia li torni a passar la mà per la cara al nord.
Amb la intensitat amb què segueixes els partits des de la banda, sembla com si encara no t’haguessis retirat. Una mena d’entrenador-jugador que protesta a l’àrbitre, que esperona el públic, que escridassa el seu equip i que, potser per això, no s’ha engreixat ni un quilo des que va deixar el futbol. El jugador número 12 de l’Atlètic de Madrid no és l’afició, ets tu. Però, a diferència de Mourinho, només ets un buscabrega a dins del camp.
T’hi va la vida, amb el futbol, ara com a entrenador i abans com a migcampista. Explica el teu pare com et vas recuperar d’una lesió de lligaments per ser amb la selecció argentina al Mundial del 2002. Tenies apuntat en una llibreta els dies que faltaven per tornar i els anaves tatxant un per un. I cada dia t’entrenaves al gimnàs amb la música de Rocky. Em penso que no hase falta desir nada más.
Els mateixos barcelonistes que ens hem passat tot l’any dubtant de tu i del teu equip ara veiem admirats com pots afegir la Lliga i la Champions a un palmarès sensacional (Europa League, Supercopa d’Europa i Copa del Rei) en només tres anys a l’Atlètic de Madrid.
P.D.