Svante Pääbo: "Quan vam publicar el genoma dels neandertals m'escrivien dones dient-me que els seus marits ho eren"

BarcelonaDe jove l'apassionava l'Antic Egipte, i la seva curiositat insaciable pel passat l'ha acabat convertint en un dels pares de la paleogenètica, una disciplina que estudia l'evolució humana mitjançant l'ADN antic que es conserva en els fòssils. El biòleg i genetista Svante Pääbo (Estocolm, 1955) va guanyar l'any 2022 el Nobel de medicina per haver desxifrat el genoma dels neandertals, una espècie extingida fa 30.000 anys, una fita que va obrir una porta a la investigació de les bases sobre què ens fa genuïnament humans. L'investigador de l'Institut Max Planck de Biologia Evolutiva és a Barcelona aquest dilluns per rebre el cinquè premi europeu de ciència Hipàtia, atorgat per l'Ajuntament de Barcelona i el BCN Knowledge Hub de l'Acadèmia Europea.

¿Hi ha res únic en els humans moderns en comparació amb els neandertals?

— Bé, d'alguna manera aquesta és una de les raons per les quals estem tan interessats en el genoma neandertal: buscar coses que tots els humans actuals tenen en comú. Per tant, canvis genètics que tots compartim. Si voleu, es pot dir que busquem la "recepta genètica" per ser un ésser humà modern. La pregunta del milió és quins d'aquests canvis poden ser importants. Hem passat els últims anys estudiant una sèrie de canvis que poden tenir a veure amb la manera com es desenvolupa o funciona el cervell, però malauradament encara no ho entenem del tot. Vull dir que hi ha coses que pots observar, com ara que els humans moderns es van fer molt més nombrosos que altres formes, que van desaparèixer, i que la cultura i la tecnologia van començar a canviar molt ràpidament. Entendre alguns d'aquests aspectes és un somni per complir.

Vostè és un dels impulsors de la paleogenètica. Suposo que va ser difícil llegir i extreure informació dels genomes antics.

— D'això ja fa més de 35 anys. Per dir-ho d'alguna manera, hem tingut moltes petites millores a partir de la tecnologia que va sorgir en la genòmica, ja que vam adaptar-les per tractar els problemes especials de l'ADN antic, que és un material que arriba al present degradat, a petites peces curtes, amb modificacions químiques i patint contaminació. Superar tot això és una de les diferents coses amb què s'ha de bregar.

¿Quan va pensar que podria ser interessant estudiar el material genètic antic?

— D'adolescent volia ser arqueòleg, particularment egiptòleg, però crec que tenia una idea massa romàntica i, quan vaig començar a estudiar, no va ser el que em pensava i vaig acabar fent medicina i un doctorat en genètica molecular. Però llavors vaig saber que hi havia centenars de milers de mòmies als museus i em vaig preguntar si podríem veure si contenen ADN conservat. És a dir, ser capaços d'estudiar l'evolució al llarg del temps, no només els genomes actuals per inferir indirectament el que va passar en el passat, sinó retrocedir en el temps. I no només amb els humans, sinó amb animals i plantes, patògens, virus i bacteris.

I per què els neandertals? Què li feia creure que podrien ser una gran font d'informació?

— Són el parent evolutiu més proper de tots els que vivim avui. Són els nostres parents extints més propers. Per tant, si volem definir-nos com una mena de grup, biològicament o genèticament, realment ens hauríem de comparar amb ells.

¿Es pot estimar com som de semblants a ells?

— En general ho som molt, però tenim un nombre limitat de canvis en el nostre genoma, aproximadament uns 30.000. Saber tot això és important perquè podem debatre. Vull dir, en cert sentit, diria que el que fem està impulsat per la curiositat. No és tan diferent de fer una excavació en una cova per veure qui hi vivia o quines eines de pedra fabricaven. La diferència és que les excavacions les fem al nostre genoma per intentar esbrinar què va passar genèticament en el passat.

Què signifiquen els denissovans per a l'evolució humana?

— Són una mena de neandertals de l'Est. Estan una mica relacionats amb els neandertals i probablement eren més nombrosos que ells, i també tenien una història més interessant i complexa. N'hi havia subgrups. De la mateixa manera que els neandertals van contribuir a les arrels genètiques de tothom que tingués avantpassats fora de l'Àfrica subsahariana, a Orient s'hi suma l'aportació genètica dels denissovans .

I encara tenim alguna relació genètica amb els denissovans com amb els neandertals?

— Algunes de les variants genètiques que hem obtingut dels denissovans i dels neandertals són importants. Algunes ja es coneixien des de fa temps i ara ja sabem d'on provenen, com l'adaptació a gran altitud al Tibet. Però encara estem aprenent sobre ells, sobretot quines són les contribucions genètiques.

Hi ha cap exemple "negatiu"?

— Durant la pandèmia vam participar en un gran consorci internacional per buscar variants genètiques per determinar fins a quin punt algunes persones van estar greument malaltes de covid. Es coneixien alguns factors de risc –el sexe masculí, la vellesa, la diabetis, etc.–, però no n'hi havia prou per explicar realment la diferència i estava clar que també hi havia d'haver alguna cosa que canviava genèticament. L'estiu del 2020 vam observar una regió del cromosoma 3 que tindria una gran influència, una variant de risc que provenia dels neandertals. En persones de més de 60 anys saludables, aquest canvi gairebé triplicava el risc de morir per coronavirus.

Han estudiat el perquè?

— Aquesta regió s'ha analitzat amb molta cura, però per desgràcia és molt complexa. Hi ha almenys tres gens amb què es poden fer hipòtesis i idees plausibles, però no ho entenem del tot. Mentrestant, hem trobat altres regions fins i tot protectores que provenen dels neandertals. Però l'efecte és molt, molt menor. També s'estan fent intents similars per entendre l'mpox o l'Ebola.

Al seu llibre explica que quan va publicar l'article sobre el genoma dels neandertals va rebre correus curiosos.

— Quan el 2010 vam publicar el genoma neandertal i vam fer públic que l'aportació persistia en la població actual, vam començar a rebre molts correus electrònics i cartes, majoritàriament de dones que deien que els seus marits eren neandertals. No hi havia homes que escrivissin i diguessin això mateix de les seves dones. Va ser sorprenent veure el tipus d'idees culturals populars que es tenen dels neandertals, com a éssers robustos, insensibles i brutals.

¿Li preocupa que algunes informacions amb base científica sobre la genètica es puguin tergiversar per impulsar missatges racistes?

— Sempre és un risc que alguns grups polítics vulguin fer un mal ús de la ciència o tergiversar-la, i és molt difícil que no passi si volen fer-ho deliberadament. Els investigadors podem presentar les troballes d'una manera que siguin una mica més difícils de tergiversar. Vull dir, una cosa que hem après estudiant la variació genètica en la població actual és que no hi ha coses genètiques que estiguin absolutament fixades entre grups geogràfics d'humans. No hi ha res que estigui absolutament arrelat a Àfrica o Europa, és a dir, que tothom a Àfrica té una variant i tothom a Europa en té una altra. Tot és una qüestió de diferències de freqüència. Com ens tractem els uns als altres en termes de racisme és realment una qüestió política i social. No crec que hi hagi una resposta científica.

La seva vida ha canviat amb el Nobel?

— Una mica. Realment he hagut d'aprendre a dir que no i això és trist. Rebo moltes invitacions boniques per parlar amb alumnes d'aquí i d'allà i fa cinc anys hauria dit que sí a totes. Però no puc viatjar sempre. Tinc una filla de 12 anys a casa. Aquest és el canvi més gran, probablement.

La ideologia està amenaçant la ciència. Li preocupa el que està promovent Donald Trump?

— Fa una mica de por, però no només als Estats Units, sinó a tot el món, perquè aquest país és un actor molt fort a la comunitat científica. No sabem com acabarà. En certa manera tenim la sort d'estar a Europa, on coses com aquestes no passen. De moment.