PalmaHem encetat el mes de juny i els ulls de molts docents estan plens de desànim, de neguit, d’escepticisme davant una nova llei educativa que arriba amb alguns desencerts i amb una pressa que fa vertigen. El mes de juny també és un mes de comiats. La setmana passada van tenir lloc les graduacions de segon de Batxillerat. Els patis dels IES eren plens de futur i plens de vincles. Plens de l’enyor que vindrà i de les ganes de recomençar-ho tot, en comú. I malgrat les intensitats i les tristors de la pandèmia, que han colpejat les aules amb força, trob que ens en sortim. Els ulls dels docents també brillen d’orgull, d’admiració, d’estima. Fins i tot vessen una lucidesa estranya, que ens fa entendre que això nostre és un privilegi.
Fa poc vaig llegir el llibre de bell hooks Ensenyar pensament crític, i em va commoure la seva manera d’entendre l’ensenyament, la seva confiança en l’educació com a experiència privilegiada de llibertat, la seva vindicació de la docència com una vocació profètica que és capaç d’obrir espais de futur. Al llibre de hooks hi he trobat les conviccions que, des de fa estona, em lliguen a les aules i als aprenents. Un capítol em va corprendre més que tots els altres, el que dedica a l’amor. Diu que “l’amor a l’aula crea una base per a l’aprenentatge que abraça i empodera tothom”.
L’amor que sorgeix a l’aula és transformador. Als docents ens permet aprendre i ser uns altres, als aprenents els permet deixar de ser qui són. L’amor desafia qualsevol forma de dominació, qualsevol indiferència. Ens permet caminar junts pel cor del bosc dels aprenentatges. hooks entén l’amor com una mescla de cura, compromís, responsabilitat, confiança, respecte i coneixement. L’origen del coneixement, així com el de la filosofia, és l’amor. L’objectiu de conèixer és reconstruir els “mons malmesos”. L’acte de conèixer és un acte d’amor que ens permet entrar i abraçar la realitat de l’altre, ens permet que l’altre entri i abraci la nostra. Així doncs, l’amor té lloc a l’aula quan s’hi cerca el coneixement amb passió, en comú.
Hi ha qui considera que l’amor és aliè a l’aprenentatge. Que tot just és un efecte col·lateral o una manca de distància i d’objectivitat, necessàries per dur a terme una bona pràctica. bell hooks diu tot el contrari, quan ensenyem amb amor som més capaços de respondre a les preocupacions i als interessos dels alumnes, som més capaços d’encendre el seu desig de conèixer. Malgrat alguns docents es neguin a fer lloc als sentiments dins l’aula, el clima emocional determina les condicions en què té lloc qualsevol aprenentatge. I més enllà, no podem provocar un aprenentatge valuós si no sabem tenir cura de l’univers emocional dels nostres alumnes.
I ocupar-nos de l’atmosfera emocional de l’aula implica allunyar la planificació extrema, l’autoritat carregada d’indiferència, l’orgull de l’academicisme. Les vulnerabilitats ens teixeixen, també quan aprenem, i a vegades bloquegen les capacitats d’aprendre. És la nostra responsabilitat fer de l’aula un entorn segur, que permeti el ‘fracàs’ i les errades. Moltes vegades els alumnes tenen por de prendre la paraula, perquè any rere any han après, en aules on no s’han creat la confiança i el respecte adequats, que han d’exercir l’autocensura. És urgent prendre el pols de l’aula cada dia, saber fer lloc a la llibertat dels aprenents. Fer lloc a la llibertat és un acte d’amor, qui sap si el més essencial.
Que la prioritat no és arribar a les fites, a les titulacions, a les mitjanes. Que l’educació es conjuga des d’altres horitzons. Acompanyar i tenir cura dels fracassos. Estimar la comunitat que som capaços de crear, per encalçar coneixements valuosos.
I cada setembre, amb la il·lusió més arrelada, tornar a estimar.