“Vaig sortir de donar medul·la òssia i vaig anar a fer la compra”
Guillermo, de 25 anys, n’explica el procés: semblant a una donació de sang, amb recuperació immediata i una segona extracció un any després
-
CAST -
ENG -
DE
PalmaGuillermo va donar medul·la òssia sense passar pel quiròfan ni haver de fer dies de repòs. En contra del que molta gent creu, això és el que passa en la majoria dels casos. “Vaig sortir i me’n vaig anar a fer la compra al Mercadona”, explica. Havia passat tres hores estirat amb una agulla a cada braç mentre una màquina li extreia les cèl·lules mare de la sang i n’hi retornava la resta. “Va ser tan senzill com donar sang, només que una mica més llarg”. Té 25 anys, és malagueny, viu a Palma i es va inscriure el 2023 al Registre de Donants de Medul·la Òssia (Redmo), que gestiona la Fundació Josep Carreras.
Del seu pare va aprendre la importància i l’hàbit de donar sang, de manera que donar medul·la òssia li va semblar una evolució natural. Li varen explicar els dos procediments possibles: l’extracció directa de medul·la –molt minoritària–, i l’afèresi, l’extracció de sang a què ell es va sotmetre. “Pensava que donar medul·la era el que sempre havia vist per televisió: la punxada a l’esquena. És una idea errònia i la por que té molta gent. He de dir que jo ho hauria fet igualment, amb un procediment o amb l’altre”.
Quan es va inscriure li varen extreure només dos tubs de sang per analitzar els antígens d’histocompatibilitat, les característiques genètiques que determinen si un donant pot ser compatible amb un pacient. Així va passar a formar part de la base de dades mundial del Redmo i, un any després, va rebre una telefonada. “Et diuen que és estrany que et telefonin. Tenc amics i familiars que, després de molts anys, no han rebut mai cap telefonada. Per això em va sorprendre”, recorda. S’hi poden inscriure persones d’entre 18 i 40 anys, que continuaran disponibles fins als 60. “La probabilitat que una persona inscrita sigui contactada és d’1 entre 250 cada any. La d’arribar a fer una donació efectiva baixa a una entre 1.000”, confirma el director del Redmo, Sergi Querol.
Va tornar-ho a acceptar
Guillermo només sap tres coses de la persona a qui va donar medul·la òssia: és una dona, viu a Suïssa i en aquell moment pesava deu quilos menys que ell. No en sap l’edat, la malaltia que pateix ni el nom. La donació és anònima. Enguany l’han tornat a telefonar. La mateixa pacient necessitava una segona donació, aquesta vegada de limfòcits, i ell ho va tornar a acceptar.
La seva història coincideix amb un canvi de tendència a les Balears. Les noves incorporacions al Redmo varen passar de 44 el 2023 a 545 el 2025, dotze vegades més en només dos anys. Segons la directora tècnica del Banc de Sang i Teixits de les Illes Balears, Teresa Jiménez, l’augment es deu a la tasca de captació feta per Xavi Ruiz, un treballador que es va implicar en la difusió a les quatre illes i va reforçar la coordinació amb els responsables autonòmics de trasplantaments. “Quan tens algú amb temps i ganes per actuar com a nexe d’unió, obtens resultats”, justifica Jiménez. Actualment hi ha 7.609 persones inscrites a les Illes i l’objectiu és aconseguir entre 600 i 800 noves altes.
El desconeixement és un dels principals obstacles per continuar sumant donants: la creença que cal una punció lumbar. La confusió comença pel mateix nom, però la medul·la òssia no és la medul·la espinal. Es troba a l’interior dels ossos –amb una estructura semblant a una bresca– i és, segons Jiménez, “la fàbrica de les cèl·lules sanguínies”. Allà hi ha les cèl·lules mare que produeixen els glòbuls vermells, les plaquetes i els leucòcits.
El trasplantament de medul·la òssia serveix per tractar leucèmies, limfomes, aplàsies medul·lars i algunes malalties genètiques. En un pacient amb leucèmia, la quimioteràpia elimina les cèl·lules malignes, però també arrasa amb la producció normal de la medul·la. Les cèl·lules del donant han d’arribar al nou organisme, arrelar-hi i començar a fabricar sang. “Prenen el comandament. És com si diguessin: ‘Ara nosaltres som la teva medul·la i produirem els teus components sanguinis’”, resumeix l’hematòloga.
El sistema immunitari ataca tot allò que reconeix com a estrany. Per això, les cèl·lules del donant i del receptor s’han d’assemblar tant com sigui possible. “La compatibilitat és com trobar una agulla en un paller”, assenyala Querol. Ni tan sols els més de 44 milions de donants inscrits arreu del món garanteixen una coincidència per a tothom.
El Redmo està format majoritàriament per persones d’ascendència europea. “Els pacients d’origen africà, llatinoamericà o mixt tenen més dificultats per trobar un perfil genètic semblant”, explica Querol. Per això no basta augmentar el nombre d’inscrits: també en calen de procedències diverses. I com més joves, millor. “Les seves medul·les tenen un microambient més adequat per facilitar l’empelt en el receptor”, explica Jiménez.
Només al voltant del 25% dels pacients troba una persona compatible dins la seva família. El 75% restant ha de recórrer al registre internacional. A les Balears es varen fer 92 trasplantaments de progenitors hematopoètics durant el 2025. Els procedents de donants no emparentats varen passar de 9 a 27.
Quan apareix una possible compatibilitat, es torna a contactar amb el donant. Se’n comprova l’estat de salut i s’obtenen noves mostres per confirmar que és la persona adequada. Estar inscrit no implica haver renunciat a decidir: el consentiment es demana de nou abans de cada passa i de cada procediment.
En el 90% dels casos, la donació es fa mitjançant afèresi. Durant tres o quatre dies s’administra un factor de creixement perquè les cèl·lules mare abandonin la medul·la i circulin per la sang. Jiménez ho explica així: “És com si diguéssim a la medul·la: ‘Toc, toc, necessitam que les cèl·lules mare surtin al torrent circulatori perquè les volem recollir’”. Després, la sang passa per una màquina que selecciona aquestes cèl·lules i en retorna la resta al donant. L’extracció directa de medul·la dels ossos de la pelvis, sota anestèsia, queda reservada a una minoria de casos.
Tractament previ
La primera vegada, Guillermo va haver d’administrar-se durant tres dies un factor de creixement amb una injecció subcutània perquè les cèl·lules mare passassin de la medul·la a la sang. Li va fer un poc de mal el cap durant dos dies, però va poder continuar fent vida normal. A l’hospital el varen punxar als dos braços. El pitjor, diu, va ser quedar immòbil durant tres hores sense haver duit res per entretenir-se: “Som un cul inquiet. Em vaig passar tot el temps mirant-ho tot”.
Quan va acabar, va anar a casa, va menjar i va sortir amb els amics a mirar roba. Li varen recomanar que no fes exercici ni carregàs gaire pes durant dos o tres dies, però no va quedar especialment fatigat. A la segona donació ja hi va anar amb auriculars.
Aquesta vegada no havia hagut d’administrar-se cap factor de creixement perquè la pacient només necessitava limfòcits. Guillermo no sap si havia recaigut ni per què els necessitava. “Vull pensar que, si aquesta vegada només ha necessitat això, evoluciona positivament, però no me n’han informat”, puntualitza. Després de la donació, el Banc de Sang li fa un seguiment telefònic per comprovar com es troba.
Les cèl·lules donades es regeneren completament. “La medul·la és una fàbrica que treballa a les totes”, diu Jiménez. El principi que guia tot el procés és que “el donant entra sa al Banc de Sang i n’ha de sortir sa perquè el més important es sempre la seva seguretat i llibertat”.
Guillermo havia volgut estudiar Medicina. La donació li ha permès recuperar, d’una altra manera, aquella voluntat inicial. “M’alegra saber que, si no puc ajudar les persones sent metge, puc fer-ho d’una altra manera”. Anima els familiars i amics que donin sang i medul·la òssia. Quan li diuen que no els agraden les agulles, respon que segurament han rebut cops més forts.
El vincle amb la receptora de la seva donació existeix només en la seva imaginació. “Quan ajudes una persona, ajudes tothom. Ella deu tenir família i amistats. Saber que no només l’estic ajudant a ella, sinó també tot el seu entorn, m’alegra”.
Per a ell, la proporció continua sent difícil d’ignorar: unes hores pròpies davant els anys que pot guanyar una altra persona. “El procés és molt més fàcil i menys arriscat del que molta gent pensa. Al final, només has d’estar allà unes tres hores i pots allargar molts d’anys la vida d’algú o, fins i tot, salvar-la”.