Un país que sàpiga debatre, on tothom hi càpiga

La societat catalana, de forma majoritària, vol decidir el seu futur, perquè legítimament creu que hi té dret i perquè vol un futur diferent. I vol decidir-lo en pau i llibertat, sense excloure ningú, sense anar en contra de ningú. Aquest esperit, que combina fermesa amb tolerància i pluralitat, és el millor actiu d’un procés polític complicat, especialment perquè a l’altre costat hi ha un estat amb una classe política que s’ha negat en rodó a arribar a una solució pactada, i que ha decidit respondre sempre amb una interpretació restrictiva de la llei: les impugnacions consecutives i implacables, a través del Tribunal Constitucional (TC), de la consulta del 9-N i del procés participatiu del nou 9-N, en són el resultat. Però el procés no és només complicat per això, sinó també perquè internament s’ha de fer -i s’està fent- sense malmetre la convivència, sense buscar enemics a casa, sense dividir el país entre bons i mals catalans. El procés no s’ha plantejat en termes identitaris, sinó polítics i democràtics, per donar la veu als ciutadans, a tots, pensin el que pensin. Episodis aïllats, com la proposta de retirar el doctorat honoris causa per la Universitat de Girona a la magistrada catalana del TC Encarna Roca, són una desafortunada excepció que confirma la regla. Una excepció que seria bo que avui quedés en res. Perquè el dret a decidir és indestriable del respecte a totes les sensibilitats. És cabdal deixar-ho clar un cop més: és un error convertir el debat, tan consubstancial a la mateixa voluntat de votar, en una història d’amics i enemics, en un aiguabarreig en què es confongui la vàlua acadèmica amb la política.

La Catalunya que surti d’aquesta nova transició democràtica va en una altra direcció, en la de ser políticament més madura. El tarannà raonat, tranquil i positiu que ha marcat fins avui la reivindicació no és només la millor garantia per seguir fent bé les coses, sinó que a més és una magnífica targeta de presentació internacional. Vist des de fora, tant per als mitjans de comunicació com per als governs, resulta difícil condemnar un poble que senzillament vol votar i que una vegada i una altra surt al carrer, dignament i pacíficament, a reclamar el dret a ser escoltat.