"No és un embaràs, però sents una alegria immensa"

PalmaÁlex té nou anys. És “divertit, amable i amorós”. S’aixeca dient “t’estim” i repartint besades. Du malament la frustració i “va per batle del poble” perquè “saluda tothom pel carrer”. Aina farà dos anys. És “riallera, independent, sempre està de bon humor i dorm bé a les nits”. En resum, “ha vingut a gaudir de la vida”. Rosa “té molta vitalitat i caràcter, un bombó de bebè”. Els descriuen, orgullosos, els seus pares adoptius. Andrés i Alberto són els d’Álex; Miquel, el d’Aina. I Marta, la mare de Rosa. Han estat considerats idonis per l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) del Consell de Mallorca després de superar una formació i entrevistes amb totes les garanties per als menors. “Cercam les millors famílies per als infants, no infants per a les famílies. Els que tenen dret a ser adoptats són ells, com a mesura de protecció. I no ha de ser necessàriament un procés tan llarg com la gent es pensa. Intentam que sigui el més ràpid possible, però sempre atenent els temps i les necessitats de l’infant”, explica Apol·lònia Socias, directora insular de Serveis Socials, Infància i Família.

Mallorca va tancar 2024 amb 20 adopcions: 13 nins i set nines. 11 d’ells tenien fins a tres anys; sis, entre quatre i sis anys; i tres, més de set anys. La mitjana d’edat es va situar en 3,5 anys. El 65% dels adoptants eren parelles heterosexuals; un 25%, parelles gais; un 5%, parelles lesbianes; i un 5%, homes monoparentals. Actualment, de les 35 sol·licituds per adoptar, un 40% són parelles heterosexuals; un 37%, parelles gais; un 16%, dones monoparentals; un 3,5%, homes monoparentals; i un 3,5%, parelles de lesbianes. Segons les estadístiques, la suma dels homosexuals que esperen per adoptar ja supera els heterosexuals a Mallorca. “L’augment més significatiu s’ha produït entre homes homosexuals i monoparentals, perquè les dones tenen més opcions per ser mare. En qualsevol cas, no és un criteri de selecció. La idoneïtat es dona només pensant a atendre les necessitats dels nostres infants. No tothom l’aconsegueix. Nosaltres parlam molt clar perquè sàpiguen on es fiquen. Hi ha famílies que poden ser uns molt bons pares biològics, però no adoptius. La mirada sempre està posada en el nin”, certifica la cap de servei d’adopcions de l’IMAS, Àngela Ramis.

Els que inicien un procés d’adopció s’enfronten a “una incertesa que han d’assumir”. No saben quan culminarà ni si podran completar el puzle de la vida prèvia del seu fill. “Els donam molta informació, però no sempre tenim tots els antecedents. Els infants venen amb una càrrega, i qui adopta ha de tenir la capacitat i habilitat d’acompanyar en el trauma. És un plus per a les famílies”, prossegueix Ramis.

Quan un infant entra en el programa d’adopció, l’Administració ja ha esgotat tots els recursos perquè torni amb els seus pares biològics. Sempre és la prioritat, però no està per damunt, en cap cas, del benestar del menor. “Molts d’infants tornen amb els seus pares amb garanties. Uns altres viuen amb familiars que hagin demostrat poder fer-se càrrec d’ells. A més, no tots els infants són adoptables, molts han patit un gran mal i no poden conviure”, afegeix.

Els futurs pares adoptius responen un qüestionari que defineix el perfil usat per l’IMAS per trobar l’infant que puguin criar millor. Decideixen la franja d’edat, si estan disposats a cuidar a una criatura amb necessitats especials, algun tipus de discapacitat, d’una ètnia distinta a la seva o si voldrien mantenir contacte amb la família biològica. Com més restrictiu sigui el perfil, menys possibilitats de trobar-hi coincidències. I viceversa. Això explica que la família més antiga del programa esperi des de 2018,i altres que varen iniciar el procés el 2024 ja hagin adoptat.

Andrés i Alberto es varen casar el 2019 i al cap de pocs mesos varen començar els tràmits per adoptar. “Ho teníem claríssim. Hi ha molts d’infants que no tenen una llar i no volíem recórrer a un ventre de lloguer”, assegura Andrés. Varen descartar la franja de 0 a 3 anys –la més sol·licitada–, tenien un perfil molt obert i l’IMAS els va parlar d’Álex, un nin de sis anys, inclòs en el programa Esperança per a infants amb necessitats especials o amb més dificultats per trobar una família per la seva edat. “L’espera no se’ns va fer llarga ni teníem ansietat, sinó que ens va sorprendre que ens cridassin tan aviat. En tot moment vàrem poder prendre les nostres decisions”, prossegueix.

Durant el procés, moltes famílies van canviant i obrint els seus perfils. “Nosaltres no teníem al cap l’adopció oberta, que permet el contacte amb els familiars del nin, i fa deu minuts estàvem parlant amb el pare biològic. Hem quedat per anar a la platja amb ell. Ens envia missatges dient-nos que ens estima molt als tres i agraeix el que feim pel seu fill. El darrer aniversari el celebràrem amb ell, la família cangur que l’ha criat i nosaltres. Per això, el nostre fill diu als seus amics que té quatre papàs i flipen. En realitat, que nosaltres siguem gais és el menys exòtic de la seva vida. Els amors no són substitutius, sinó sumatoris. Hi ha pocs infants amb tanta família al voltant”, relata sobre una realitat que no és la més comuna.

Abans que Álex arribàs a ca seva i dormís amb ells cada nit, com els varen recomanar per crear el vincle afectiu, varen intercanviar un àlbum amb la família cangur que havia criat el seu fill. Álex va fer per a Andrés i Alberto un dibuix dels tres en un cotxe, camí a la nova llar. La integració és gradual: els contactes es van intensificant fins que l’infant passa a viure definitivament amb els pares adoptius.

Un cas atípic

Miquel té 43 anys, és gai i monoparental. Sempre havia volgut ser pare i, “per principis ètics”, també va descartar la gestació subrogada. “Els gais partim d’una situació molt diferent de la dels heterosexuals. Partim del ‘no’ perquè sabem que no tindrem fills. Ells parteixen d’un sí, però a vegades no poden. Jo no tenia aquesta angoixa perquè no podia tenir-los per mi mateix. Per jo, aquest projecte estava per davant del de parella, que pot acabar-se. Però, ser pare no té caducitat”, reflexiona.

El de Miquel és un cas atípic, pràcticament inexistent. Va adoptar a una nina de quatre mesos a qui la mare, una jove europea, havia renunciat a l’hospital. Va deixar per escrit que volia preservar l’anonimat enfront de la seva filla. “En un embaràs tens nou mesos per projectar com serà la vida amb el bebè, però jo vaig tenir només 15 dies per fer-me’n a la idea”, assegura aquest funcionari, que va gaudir de 26 setmanes de baixa de paternitat. No es va reconèixer a si mateix quan Aina li va dir ‘papà’ per primera vegada, encara que el va omplir d’orgull. “És molt enriquidor i una experiència molt transformadora. No som el mateix. T’ajuda a vèncer pors i és un amor diferent, sanador i reconfortant. És la persona que més estim del món i fa que el meu cervell estigui sempre en alerta. No li pot passar res”, afegeix.

El dia que varen cridar Marta de l’IMAS per presentar-li el cas de la seva adopció amb tota la informació, li varen oferir quatre o cinc dies per pensar-s’ho. Veuria la foto del seu bebè només si acceptava, com estableix el protocol. “No necessitava cap dia per pensar-s’ho. Vaig dir que sí”, revela aquesta professora de 45 anys que tenia un perfil de fins a sis anys amb necessitats especials. “Per la meva formació i la meva manera de ser, sempre ho vaig tenir clar. Quan em varen dir els mesos que tenia la nina, creia que eren anys. Em va agafar per sorpresa”, confessa Marta, qui mai va voler ser mare biològica, sinó adoptiva. L’adaptació va ser “molt fàcil” gràcies a la família d’acolliment, amb la qual manté el tracte. “No arribes a creure’t que és la teva filla. No és un embaràs, no la tens dins, però la sensació es va forjant, creixent a poc a poc. És una emoció immensa”, revela. “Hi ha molts mites per desconeixement sobre l’adopció. És gratuïta i els monoparentals tenim les mateixes oportunitats. Sens dubte, ho recoman”, conclou.

Els noms dels testimonis d’aquest reportatge són ficticis per preservar la intimitat dels menors i les famílies implicades.