“Les meves filles ara fan coses que abans no podien, com patinar dins casa”

M’aixec cada dia a les 5.00 hores del matí i l’arrencada sempre és igual: intent fugir de casa en 15 minuts i fent el mínim renou per no despertar ningú. Aquestes setmanes estic contant la notícia més important que he viscut mai, i és un repte professional. A més, estic experimentant els dos vessants de la situació, perquè, com tots, també visc el confinament. Els horabaixes estic confinada amb la meva parella i les meves filles. Així que, des de dilluns tornaré a sortir per anar a la televisió, a IB3, a fer el que ens agrada als periodistes: explicar el que passa.

Dins el cotxe posaré la ràdio i, en arribar, un repàs a la premsa abans de preparar l’escaleta, decidir l’ordre dels continguts, els llocs on aniran els redactors i acabar de tancar les entrevistes que farem. Ara tenim més minuts que mai en Els dematins, però no basten per la quantitat de coses que hem d’explicar. Pot semblar que el confinament i l’aturada del sector productiu són una única realitat, però rere cada persona hi ha una història. Per això, en el programa alternam la realitat col·lectiva amb la individual, i la situació sanitària amb les conseqüències econòmiques.

La nostra voluntat és trobar l’equilibri entre informació i acompanyament, perquè ara més que mai hem d’explicar el que passa i les conseqüències del que passa, però també com se sent la gent que és dins ca seva, la que ha perdut la feina, el nin, el major, el malalt, el botiguer, l’empresari o els sanitaris. I haurem de tornar a fer el cor fort davant cada actualització del nombre de contagiats o sobretot de morts. Aquests dies estam entrevistant unes 30 persones a cada programa, i això implica molta feina de producció. També hem de decidir moltes coses en directe.

I me n’aniré a fer moltes vegades les mans netes i continuarem complint també a la feina amb totes les mesures de seguretat. En acabar el programa, tots partim ben aviat cap a casa i es desinfecta tot. Cada setmana creuam els dits perquè ningú de l’equip s’infecti. Cada dematí passam revista per saber com estam i ens tornarem a donar força i coratge per continuar.

Arrib a ca nostra al voltant de les 15.00 h, em dutx i pos la roba a la rentadora. Llavors puc abraçar les meves filles i la meva parella. Malgrat que els primers dies vàrem tenir un horari escrupolós, ara hem vist que no es pot mantenir el ritme perquè la cosa va per llarg i les nines han de tenir un espai de llibertat, per jugar i avorrir-se. També continuam amb les tasques de l’escola i les activitats extraescolars online, com les classes de música, que van molt bé.

A més d’aprendre a fer una mica de mestra, a casa estic cuinant més i, encara que sembli mal de creure, he cuinat llenties per primera vegada. I segur que aquesta setmana les hores continuaran sense bastar i que cada dia serà diferent excepte en dues coses: que parlaré amb els meus pares i a les 20.00 h aplaudiré i cantaré Resistiré. Solc anar al llit entre les 23.00 i les 23.30 h. Però tots estam dormint pitjor, i a les nines els costa més, perquè estan menys cansades i cremen manco. També elles fan coses que abans no podien, com patinar dins casa.