Per què serveix la carbonita a part de per empresonar Han Solo? La ciència respon

El 25 de maig del 1977 es va estrenar La guerra de les galàxies als Estats Units. Una pel·lícula fonamental de la història del cinema, la baula inaugural d’una saga que manté viva fins avui en dia la seva capacitat d’influència i de connexió amb vells i nous públics. Un fenomen que ha superat amb escreix la seva inicial adscripció fílmica. Una prova fefaent? Doncs que l’Escola d’Enginyeria de Barcelona, adscrita a la UPC, ha organitzat una jornada –Star Wars a l’EEBE– que vincula la mítica saga galàctica imaginada per George Lucas amb la difusió dels estudis científics empresos des de la universitat. Aprofitant l’efemèride de l’estrena, els professors Emilio Jiménez, Luis Carlos Pardo i Jordi José en són els impulsors i, en col·laboració amb l’Associació Star Wars de Catalunya, han organitzat un esdeveniment que connecta el coneixement universitari amb la popularitat immensa de la saga. Una de les finalitats, expliquen, és que la recerca científica que duen a terme al campus tingui difusió i els mateixos alumnes se la sentin com a pròpia: “Mobilitzar-los, estimular-los, recuperar la vida universitària tan malmesa des de l’esclat de la pandèmia”, concreta Pardo. El ganxo de Star Wars permet no tan sols fer divertides associacions d’idees entre la realitat i la ficció, sinó també ajudar a la divulgació i a fer més propera i tangible la ciència: “És important que els joves percebin la ciència com quelcom proper, atractiu, capaç de despertar vocacions”, explica José.

Són tres les xerrades que l’escola ha organitzat per concretar aquesta vinculació entre els estudis i la recerca que proposa i les nou pel·lícules (i altres satèl·lits afegits) de la saga. Per exemple, ¿és possible construir una espasa làser com les que branden Luke Skywalker, Han Solo i Darth Vader? O també les utilitats i potencialitats de la congelació en carbonita, que ha de servir, per exemple, per millorar la conservació dels òrgans vitals destinats als trasplantaments. I, finalment, saber si són versemblants les al·lucinades tecnològiques que omplen a rebentar els guions de tots els films de la saga. En aquest darrer terme, el professor Jordi José en fa una dissertació molt amena. Algunes preguntes interessants: quantes galàxies hi ha a l’univers? No ho sabem. Ni tan sols sabem si l’univers és finit o no. Les investigacions i lleugeres certeses de l’astrofísica se centren, concreta, en el que els científics anomenen “univers observable”. I què és això? Doncs uns 45.000 milions d’anys llum. Quantes galàxies hi ha en aquest univers observable? 200.000 milions. Quants estels hi ha a la Via Làctia, la nostra galàxia? Entre 100.000 i 400.000 milions d’estels. Quina distància hi ha entre el Sol i l’estel més pròxim? Quatre anys llum. ¿I entre la Via Làctia i Andròmeda –la galàxia més pròxima–? Dos milions i mig d’anys llum. José té clar que les distàncies i números de Star Wars estan fets una mica a l’engròs. Per exemple, no és possible que Han Solo, el contrabandista que solca les galàxies a bord de la seva nau, el mític Falcó Mil·lenari, recorri les distàncies siderals que transita amb tanta rapidesa. En canvi, assenyala que Interstellar, el film de Christopher Nolan, té un guió força més acurat. Aprofita per desmuntar també un diàleg de Star Trek, aquell en què el capità Kirk i Mr. Spock asseguren que no han sentit mai a parlar dels forats negres. “Les pel·lícules passen al segle XXIII, no és possible que els forats negres siguin desconeguts per a ells!”

L’absència de diversitat gravitatòria entre la multitud de galàxies que apareixen a Star Wars també és una badada de guió important. I tampoc no acaben de colar les famoses i trepidants persecucions de les naus entre els passadissos d’asteroides. Cada un d’ells està separat dels altres per distàncies que oscil·len entre els 10.000 i els 100.000 quilòmetres. No és creïble, doncs, tanta facilitat d'impacte i de xoc.