“El respecte, com l’amor, no es pot imposar”

PalmaEls alumnes de César Bona han après a llegir cantant òpera, a superar la timidesa recitant Shakespeare i a fer les paus protagonitzant una pel·lícula muda. Els seus deures: cultivar l’esforç, la solidaritat, l’empatia. Els seus drets: a la curiositat, a la il·lusió, als jocs. Així es resumeix la pedagogia d’aquest llicenciat en Magisteri i en Filologia Anglesa de 42 anys que ha estat nominat entre els 50 millors professors del món finalistes del Global Teacher Prize, un guardó internacional al qual optaven 5.000 aspirants. Ahir oferí una conferència a l’Auditòrium, convidat per la fundació Asima, que celebrava 10 anys de vida. Sobre l’escenari, però assegut darrere una taula de mestre d’escola, i davant 1.400 persones que l’observaven amb els ulls delerosos d’un estudiant aplicat, entonà una oda a la curiositat.

Un curiós és el que vol saber què hi ha després de l’interrogant. I aquesta condició tafanera és comuna a tots els nins, malgrat que, explicà Bona, el sistema educatiu de vegades no l’aprofiti: “L’essència d’un infant és la curiositat i la creativitat. En canvi, sovint se’ls vol ensenyar convertint-los en pseudoadults perquè aguantin durant hores asseguts al pupitre memoritzant la lliçó. Això és desaprofitar el seu potencial”. Per això, quan Bona va tenir un alumne que suspenia ciències, li va proposar que reescrivís els temes de l’assignatura com si fossin un conte. Gràcies al seu mètode, el nin va aprovar amb un notable. “Cada estudiant és un univers”, assegurà el mestre, “ens hem d’aturar a conèixer els nins per saber com ensenyar-los i recordar que, com més difícil sigui un alumne, millor ha de ser la nostra feina. No podem deixar ningú a l’estacada”.

El respecte, la clau

El seu mètode no té res d’autoritari. De fet, els seus alumnes actuals, de 5è B de l’escola pública Puerta de Sancho de Saragossa, tenen un “cap dels sublevats” que s’encarrega de fer-li arribar les queixes anònimes dels companys. També hi ha un “historiador” i una “llista blanca dels altruistes”. Cadascú té una responsabilitat i tota la classe forma una “microsocietat” en què es fomenta la implicació entre les alumnes, com també el respecte al professor, que “és impossible d’imposar, de la mateixa manera que no pots obligar ningú a estimar-te. L’única manera d’obternir-lo és guanyar-te’l, en primer lloc, admetent que no ho saps tot”.

Sempre es pot aprendre dels nins, com quan Bona ensenyà a una classe on la majoria eren gitanos i molts no havien après a llegir perquè anaven molt poc a classe. “Els vaig demanar que m’ensenyassin a tocar el caixó. Això els va fer sentir importants, perquè eren ells els que ensenyaven el professor. Així vaig acabar amb l’absentisme”, diu. Al final, tots llegien correctament.

Els habitants del present

La primatòloga Jane Goodall es va trobar amb César Bona per felicitar-lo i li assegurà que els seus alumnes li donaven esperança per “creure que el futur serà millor”. Havien creat una protectora d’animals i havien enviat una carta al rei, en què el renyaven per haver mort un elefant. Així és com varen aprendre que ells també poden canviar les coses: “La gent diu que l’educació és important perquè els nins són els adults de demà. Jo no hi estic d’acord. L’educació és necessària perquè els nins són els habitants del present i tenen dret a participar en la societat i que se’ls escolti”. Amb aquesta darrera lliçó, Bona donà la conferència per conclosa, no sense posar deures als assistents: “Som emocions. Apreneu a gestionar-les, i després ensenyau als nins com fer-ho”.