Homenots i donasses

El rei de l’hamburguesa no es deia McDonald

Ray Kroc (1902-1984) va convertir un petit restaurant en el gegant global del menjar ràpid

BarcelonaIndefectiblement, si pensem en hamburgueses i en menjar ràpid, ens ve al cap la marca McDonald’s, de manera que podríem pensar que l’alma mater de la cadena duia aquest cognom, però les coses no són tan senzilles. Durant la Segona Guerra Mundial, dos germans, Richard i Maurice McDonald, van obrir un restaurant al sud de Califòrnia. No tenien gaires pretensions, de manera que el negoci no va créixer més enllà d’aquell petit establiment.

Lluny de Califòrnia, i molt abans de tot això, Ray Kroc, un home hiperactiu, nascut a Chicago, però de pares txecs, es va apuntar al servei d’ambulàncies durant la Primera Guerra Mundial, i després va fer tota mena de feines: de pianista de jazz a venedor de pisos, passant per representant de diversos productes. A començaments de la dècada dels quaranta, va aconseguir la distribució en exclusiva d’un estri per preparar diversos batuts alhora de la casa Lily Tulip. Així és com es va guanyar la vida durant aquell decenni. Però el 1953 es produiria un fet que canviaria el món del menjar ràpid, perquè els camins dels germans McDonald i de Kroc es van creuar. La petita hamburgueseria del sud de Califòrnia que havien obert temps enrere els germans era client dels productes de Lily Tulip, i en especial de la batedora de Kroc, de manera que el nostre protagonista els va visitar. Va quedar gratament impressionat pel sistema de treball en cadena, que proporcionava unes comandes realment ràpides, i de seguida va intuir la fortuna que es podria fer si aquell mètode s’aplicava a una cadena sencera i no només a un establiment. Com que era un home d’acció, va decidir que començaria a obrir restaurants amb aquest perfil, alhora que es va posar d’acord amb els germans perquè li cedissin l’ús de la marca. El 1955 ja havia obert tres establiments i, a partir d’aquí, va muntar un sistema de franquícies per aconseguir accelerar l’expansió.

Cargando
No hay anuncios

En aquests anys inicials va patir cert escanyament financer per continuar creixent, però trobar-se amb Harry Sonneborn, un bruixot de les finances, va fer que Kroc fos conscient que estava aixecant un negoci immobiliari més que no pas de restauració: la clau era els lloguers que pagaven els franquiciats sobre la parcel·la del restaurant. Amb el nou enfocament, el 1961 ja havia obert 228 locals, moment en què va considerar oportú comprar el restaurant original i la marca, que els germans li van vendre per menys de 3 milions de dòlars. Gràcies a tot això, Kroc va passar a ser conegut com el pare fundador del menjar ràpid.

Cargando
No hay anuncios

A banda de les moltes activitats filantròpiques, Kroc també va fer inversions en el món de l’esport, perquè el 1974 –un any després de jubilar-se dels càrrecs executius– va comprar els San Diego Padres, equip mític del beisbol americà. En el moment de la mort del seu ideòleg, el 1984, Mc Donald’s ja disposava de 7.500 locals als Estats Units i començava l’expansió internacional.

Avui dia, i no és cap secret, McDonald’s és una multinacional gegantina, que deixa tothom bocabadat quan s’examinen les seves magnituds. Té una facturació anual de 25.000 milions de dòlars, uns beneficis bruts de 10.000 milions i un valor del negoci que supera els 200.000 milions de dòlars. Aquestes xifres provenen dels 40.000 restaurants que té repartits per tot el planeta, un 40% propis i un 60% franquiciats. El president de la companyia, que cotitza a borsa, és el californià (fill d’un policia de Los Angeles) Enrique Hernández Jr, que també té vincles professionals amb Wells Fargo i amb Inter-Con Security Systems, una de les empreses de seguretat més grans del món. El màxim accionista de l’empresa és el fons d’inversió Vanguard, que té un 10% del capital.

Cargando
No hay anuncios

Les grans marques acostumen a deixar traces a la cultura popular i McDonald’s no és una excepció: des del 1986, i per obra i gràcia del setmanari The Economist, els economistes fan servir un índex anomenat Big Mac per mesurar la paritat de poder adquisitiu dels països. La relació de preus en dos països diferents d’aquesta modalitat d’hamburguesa ofereix el tipus de canvi implícit de les divises d’aquests dos territoris.