Recuperar Can Morató per entendre la feina que s’hi feia

PollençaCan Morató, l’antiga fàbrica d’estores situada a Pollença, es transforma després de dècades d’abandonament. Colonya Caixa Pollença hi traslladarà els serveis centrals i hi habilitarà espais culturals. L’obra també ha de resoldre com es conserva una fàbrica que havia arribat a un estat de ruïna. La façana recuperarà la seva configuració original i, a l’interior, les naus i les restes de les instal·lacions permetran explicar com la llana es convertia en catifes i com hi treballaven les persones que les feien.

Biel Bauzà, director general de la caixa d’estalvis, descriu aquest procés en una entrevista a Ràdio Pollença. Can Morató va funcionar des dels anys 20 fins als 60 del segle passat i venia part de la producció fora de Mallorca. Segons recorda, en alguns moments hi treballaren més de cent persones, majoritàriament dones.

El doctor en Història Pere Salas, bon coneixedor de la trajectòria de Can Morató i del procés de rehabilitació, considera especialment important que la intervenció no es limiti a recuperar un edifici per donar-li un nou ús, sinó que se’n conservin els elements que permeten entendre què va representar. Salas destaca el valor patrimonial i econòmic de la fàbrica, però també la seva relació amb el context social, cultural i artístic que vivia Pollença durant els anys en què va estar en funcionament.

Per això, valora que s’hagi optat per conservar i recuperar la part històrica en lloc de plantejar una transformació completa del conjunt. La fàbrica, assenyala, “forma part de la història contemporània del municipi i permet explicar una etapa en què l’activitat industrial també tenia un pes en la vida econòmica i social de Pollença”.

Abans d’arribar al teler

La feina començava quan els carros entraven carregats de llana. Es pesaven en una bàscula i, després de descarregar, hi tornaven a passar: la diferència indicava la quantitat de material que hi havien deixat. Més endavant, els camions feien aquell mateix recorregut. De la maquinària de pesatge gairebé no en queda res, explica Bauzà, però el clot es conserva.

La llana s’havia de tractar per llevar-ne els paràsits, rentar i tenyir abans de teixir-la. Els habitacles i recipients destinats a aquestes operacions es recuperaran dins el recorregut visitable, com també el gran safareig que recollia aigua de pluja i del torrent.

Després arribava la feina dels telers. A la nau on es teixien les estores treballaven sobretot dones. Bauzà explica que aquell espai tenia unes columnes més elaborades que les de l’altra nau, que s’han reproduït amb motlles per recuperar-ne la forma. La fusteria, on es reparaven les màquines, i un petit hort completaven l’activitat del recinte.

Conservar la fàbrica ha obligat a refer-ne bona part. L’estat de les estructures i les exigències de la normativa actual impedien mantenir-les totes, assenyala Bauzà. Fins i tot entre l’adquisició i l’inici de les obres hi va haver nous esfondraments. Abans d’introduir-hi maquinària calia apuntalar i comprovar els pous i els aljubs per garantir la seguretat dels treballadors.

Un dels elements als quals Pere Salas atorga més valor és, precisament, la façana. Durant els treballs previs a la rehabilitació, explica que ell i diversos arquitectes varen comprovar que la façana que havia arribat fins als nostres dies no es corresponia exactament amb l’original de la fàbrica, sinó que havia estat modificada en algun moment de la seva història. No s’ha pogut determinar amb certesa el motiu d’aquella alteració, tot i que Salas apunta com a possibilitat el fet que en caigués una part per causes externes i posteriorment es reconstruís.

Aquesta descoberta va influir en el criteri de la rehabilitació. En lloc de reproduir la façana posterior a aquella modificació, s’ha optat per recuperar la configuració original, la primera que va tenir Can Morató. Per a Salas, aquesta decisió permet acostar l’edifici a la seva aparença històrica i reforça el valor patrimonial del conjunt.

El projecte manté també la volumetria de les dues naus. Alguns elements seran originals: el trespol de pedra de l’entrada es va desmuntar i les peces es marcaren per poder-les tornar a col·locar. També es recuperaran el safareig i els recipients de rentat i tenyit. Juntament amb el clot de la bàscula i les columnes refetes, permetran relacionar cada espai amb la feina que s’hi feia.

Un museu repartit per la fàbrica

Inicialment, s’havia pensat concentrar el museu en una sala. Dels telers, però, en quedaven sobretot peces de ferro, perquè la fusta s’havia podrit. Segons Bauzà, tenia més sentit explicar la producció alhora que es recorre la fàbrica. “L’edifici en si mateix serà museu”, resumeix. Panells, imatges antigues i testimonis ajudaran a seguir el camí de la llana fins a la catifa acabada.

És precisament aquesta conservació del conjunt que Salas considera que permetrà anar més enllà de mostrar unes restes industrials. Recuperar Can Morató, defensa, “significa conservar una peça que ajuda a entendre la Pollença d’aquella època, la seva economia i la societat que es va formar al voltant de la fàbrica, però també el context cultural i artístic que caracteritzava el municipi”. El valor de la rehabilitació, per tant, no es troba només en l’edifici, sinó en tot el que se’n pot explicar.

Bauzà contava que la nau més pròxima al torrent ja estava reconstruïda i l’altra avançava amb encofrats. Les obres començaren l’octubre del 2025, amb dos anys d’execució previstos, després d’una llarga tramitació. Bauzà admet possibles retards i reconeix que construir una seu al polígon hauria estat més fàcil i barat.

La nova activitat que acollirà l’espai inclourà una sala d’actes, una per a formació i un pati on es plantegen concerts i cinema. Algunes antigues treballadores, però, tenien una petició més immediata. Quan tornaren a Can Morató per enregistrar-hi els seus records, demanaven que s’afanyassin: es feien grans i volien veure la fàbrica recuperada. Els seus testimonis formaran part de la visita i permetran posar veu a la feina que les estructures, totes soles, no poden explicar.