La rebel·lió de les últimes sargantanes: "No en quedarà cap en dos o tres anys"

EivissaComencem per la conclusió: la protecció de la sargantana pitiüsa ha fracassat; la invasió de serps –detectades a Eivissa per primer cop el 2003– ha resultat fatídica per a l’espècie animal més emblemàtica de les Pitiüses. A Eivissa, la sargantana ha desaparegut en el 90% del territori; li queden “dos o tres anys”, segons la doctora en Biologia Antònia Maria Cirer, pionera en l’estudi d’aquest rèptil i principal veu crítica amb les polítiques de protecció que ha adoptat el Govern. A la Llista vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, la sargantana pitiüsa apareix ara mateix com a espècie “en perill d’extinció” i en ràpid declivi, amb una distribució de població “marginal” i “fragmentada”. Sobre el terreny, quasi qualsevol pagès d’Eivissa us dirà que fa anys que no veu cap de les sargantanes que, temps endarrere, poblaven les tradicionals parets de pedra seca, una simbiosi centenària entre els humans i aquests animals.

“La tesi del Govern era que les sargantanes s’adaptarien i s’arribaria a un equilibri”, explica la biòloga. Una mena d’empat tècnic. El problema és que això només ha passat en la imaginació d’algun responsable del Govern. Al contrari, la falta d’acció clara i decidida per part de l’administració competent –la Direcció General de Medi Natural balear–, la tardança a l’hora de controlar l’arribada d’oliveres centenàries a Eivissa –un article molt sol·licitat pels propietaris de les sumptuoses vil·les i la via d’entrada de les serps– i la manca de trampes gratuïtes contra les serps, a més de la seva deficient distribució, han provocat que la sargantana pitiüsa estigui a punt d’entrar al territori celestial de les espècies extingides. Un cúmul de decisions equivocades i negligència que posa els pèls de punta, igual que si una serp us corregués dalt del braç. Segons Antònia Maria Cirer, als magatzems de la Coma, a Eivissa, encara hi ha un parell de centenars de trampes per a serps que agafen pols, perquè els responsables de fer-ho fins al moment no les han sabudes repartir.

Petites reserves

La tesi oficial per part del Govern és que això de les serps era poc menys que inevitable. Resignació. Hi ha un grup d’eivissencs que no ho veu així. Darrere del moviment Sargantana Power hi ha un grup de pagesos i residents amb una sola reclamació: que es puguin aixecar refugis a les finques particulars, petites reserves per a les sargantanes, de manera que l’animal pugui viure al seu hàbitat natural, però protegit de les serps amb un tipus de tanca específic. “Ens diuen que ens hem d’avesar a viure amb les serps, que hem de resignar-nos”, explica Marilina Serra Cardona, portaveu del col·lectiu. “Nosaltres deim que no: volem salvar les sargantanes i ens hem de centrar en les que queden”. Marilina Serra viu a la partió entre Santa Eulària i Sant Joan, no gaire lluny de Sant Llorenç, una de les primeres zones afectades per l’extinció; té ara mateix vuit trampes contra serps a la seva finca. Això vol dir una feina ingent, només d’alimentar els vuit ratolins que fan d’esca i d’anar eliminant les serps que cauen a les trampes. “Potser no les veus, però hi són; en el que duim d’estiu ja n’hem agafat una dotzena”.

Davant de la proposta d’aquest col·lectiu, la resposta de la directora general de Medi Natural, Anna Torres, ha estat un “no rotund”. La raó que addueix el Govern és que, en confinar les sargantanes en un espai petit, hi podria haver problemes genètics causats per la consanguinitat. Una resposta sorprenent, quan una de les darreres accions de l’Administració ha estat justament crear una petita reserva per a sargantanes a la finca pública de Can Marines, a Eivissa. En realitat, el que proposa aquest col·lectiu d’eivissencs és el mateix, però a escala particular i sota vigilància de l’Administració, per evitar que algú es lucràs amb la cria de la Podarcis pityusensis. “Pensam que, si vivim una situació excepcional, necessitam també actuacions excepcionals”, afirma Marilina Serra. “Les sargantanes han d’estar a ca seva; que la sargantana estigui segura, als jardins i a les parets de pedra on ha estat sempre”. Serra assegura que, de moment, no es pensen donar d’alta com a associació, perquè no estan “per cobrar subvencions”. “En tot cas, si és que veim que la cosa continua igual, el que ens plantejam és convocar una manifestació en haver passat l’estiu”, assegura la portaveu. “Però ens estimaríem més no haver d’arribar a això”.

Antònia Maria Cirer creu que la proposta de crear refugis a les finques particulars “pot tenir màxima eficàcia”. “Fa cinc o deu anys estàvem en un escenari diferent”, continua la doctora en Biologia. “Tenia sentit animar tothom a posar trampes; tant de bo n’hi hagués hagut 10.000, però això no va passar. Ara estam en una nova fase, es tracta de salvar el màxim nombre de mostres, petites o grosses”. Per això, una mostra de sargantanes ja ha viatjat cap al zoo de Barcelona, on es reprodueixen en captivitat. “Però aquí les sargantanes estarien al seu propi hàbitat”, remarca la biòloga. “Alimentant-se dels mateixos insectes, les mateixes llavors i el mateix pol·len que els ha servit de menjar durant segles”. Cirer recorda que la sargantana ha aconseguit sobreviure en hàbitats extraordinàriament petits i en circumstàncies molt complicades. Posa com a exemple l’illot del Dau Gros, a la sortida del port d’Eivissa: un grup de roques de 791 metres quadrats, de 8 metres d’altura, permanentment colpejat per la mar. Segons la biòloga, disposa d’una població de sargantanes “estable i vigorosa” i sense cap problema genètic. “Molts illots on viuen sargantanes són més petits que molts jardins de casa”.

Segons Antònia Maria Cirer, en els pròxims dos o tres anys la sargantana pitiüsa haurà desaparegut pràcticament com a fauna salvatge; en quedaran als refugis que es construeixin i en alguns reductes en zones urbanes, on les serps tenen més difícil accés. Com que les serps saben nadar, progressivament les poblacions de sargantanes dels illots també aniran extingint-se, com de fet ja consta que ha passat en alguns illots. Aquest és el futur immediat de la sargantana pitiüsa, el rèptil que havia estat amo i senyor de les Pitiüses en els darrers 5,3 milions d’anys. Això vol dir que la Podaris pityusensis ha sobreviscut a diverses glaciacions i a importants canvis del nivell de la mar. Veurem si sobreviurà a la ineficàcia política.