La reacció als abusos sexuals, tant camí per recórrer

PalmaEl cas que avui publica l’ARA Balears és d’una duresa que sacseja. Una dona explica com, durant 35 anys, va ser violada de manera reiterada per tres religiosos; també ho havia fet son pare. Una història d’una cruesa que costa de llegir i d’assumir, però que no es pot tornar a amagar. El silenci, durant massa temps, ha estat el millor aliat dels abusadors. És cert que la reacció social, política i judicial envers els abusos sexuals –també els comesos per membres de l’Església– ha canviat sensiblement respecte dels anys en què les denúncies eren silenciades, desacreditades o resoltes amb trasllats discrets i peticions de silenci. Avui, les víctimes són escoltades, els fets se solen reconèixer i les institucions es veuen obligades, com a mínim, a donar explicacions. És un avenç indiscutible. Però insuficient.

L’acord recent entre el govern de l’Estat i l’Església catòlica perquè indemnitzi les víctimes d’abusos sexuals perpetrats pels seus membres és una passa important, molt reclamada. Tanmateix, encara manca concreció: cal saber com s’articularà, qui hi tindrà accés i amb quines garanties. El reconeixement simbòlic no pot substituir la reparació efectiva ni la responsabilitat institucional. S’ha de dir que en aquest camí ha estat clau la feina de col·lectius com Infancia Robada, un nom que no és una metàfora: a aquestes persones se’ls ha robat la infantesa, se’ls ha destrossat la vida i se’ls ha negat, durant anys, el dret a ser cregudes.

Queda molt per fer també dins l’Església. El dret canònic encara mostra greus llacunes i una mirada anacrònica, sobretot en els abusos contra majors d’edat. En el cas de la dona de Palma, el papa Francesc va arribar a decretar l’expulsió d’un dels agressors, però no es va fer efectiva. A les Balears hi ha altres casos amb condemnes judicials fermes pels quals l’Església ha demanat disculpes, però n’ha mantingut els responsables a la institució. Les cartes de perdó no poden conviure més amb la impunitat. Tot i que la societat balear no és aliena a aquests fets, encara hi tenen pes el poder de l’Església i el llast dels convencionalismes a part de la població. Trencar amb la cultura del silenci exigeix valentia política i compromís sostingut.

Aquí hi ha un dels principals perills. Els avenços aconseguits en la denúncia pública, en el suport a les víctimes i en les mesures polítiques poden recular –o aturar-se– si l’extrema dreta continua guanyant poder a l’Estat i a les Illes. Vox nega l’existència mateixa de la violència contra les dones, qüestiona les polítiques de protecció i relativitza les violències sexuals. En aquest marc ideològic, les víctimes tornen a ser sospitoses i els agressors, invisibilitzats. La lluita contra els abusos sexuals no pot quedar sotmesa al negacionisme ni al càlcul polític. Escoltar, reparar i actuar no és una concessió. És una obligació social i democràtica.