“Als amos dels pisos que visit els canvia la cara quan veuen que duc hijab”

Kahina és algeriana, té 42 anys i en fa 15 que viu a Mallorca a un pis de lloguer al barri palmesà de Pere Garau amb el seu home i tres fills. L’1 de juny ha de deixar ca seva perquè, segons conta, “la propietària li ha de donar aquest pis a la seva filla i hi ha d’entrar a viure”. Per això, fa dos anys que cerca un habitatge.

Quan telefona a un propietari i li diu que és algeriana i que té tres fills, automàticament li responen amb un “ens sap greu, ja està llogat”. “I pengen directament, sense dir adeu”, lamenta. “També m’han dit moltes vegades que em tornarien a cridar, però no ho han fet mai”, afegeix.

Si crida per demanar informació sobre un habitatge, el primer que li demanen és una còpia del seu document d’identitat i, posteriorment, el contracte de feina. Ella és enginyera informàtica, però actualment no té contracte de feina perquè es fa càrrec del fill petit, que té tres anys. Fa classes d’àrab i també de francès. Encara no té la nacionalitat espanyola, a diferència del seu home, que la té des del 2011. Ell té un contracte fix a un hotel des del 2016.

Tot i que tenir un contracte laboral és un requisit imprescindible per poder llogar un pis, a Kahina ja no li donen ni l’oportunitat de dir que no està contractada enlloc. “Quan pas una foto del document d’identitat em diuen que no directament i no em donen ni l’oportunitat de visitar-lo”, denuncia.

Aquest fet ha provocat que Kahina intenti visitar el pis abans d’enviar els papers. “Els deman si puc presentar la documentació quan vagi a veure’l”. Però les poques vegades que li han deixat visitar els habitatges li ha passat el mateix: “Quan els propietaris veuen que duc el hijab, els canvia la cara”, assegura. “I jo tot d’una veig que no me’l volen llogar”, afegeix.

De sempre

El racisme immobiliari ha existit “gairebé sempre”, segons explica l’expert immobiliari Pedro García. Però s’ha incrementat d’ençà que es va aprovar la primera Llei d’emergència d’habitatge a l’estat espanyol. “Amb aquesta norma s’endureixen molt més les condicions als propietaris i li posen més fàcil als llogaters”, detalla. “Per això, els amos dels habitatges diuen: ‘Ara som nosaltres que marcam les regles del joc’”, exposa García.

Recalca, això sí, que entre el 80 i el 85% dels habitatges de lloguer que hi ha a les Balears estan en mans de petits tenidors, que són els que marquen les condicions per accedir-hi, i que són aquestes condicions que deixen al descobert actituds i comportaments com la discriminació per la nacionalitat i pel color de pell. De fet, algun d’aquests requisits, com demanar el document d’identitat i el contracte de feina abans d’oferir una visita, són il·legals. Però “per l’escenari que hi ha actualment a les Illes, on hi ha pocs habitatges de lloguer disponibles, són els mateixos clients qui van a les visites amb tota la documentació sense que els propietaris els ho hagin demanat. És una manera d’assegurar-se que podran accedir a l’habitatge”, declara García.

En referència als propietaris que demanen aquests documents, l'agent de la propietat immobiliària Natalia Bueno recorda que “en contra del que diu l’extrema dreta, no tothom que emigrava d’Espanya ho feia amb contractes de feina”.

A més, per a alguns propietaris, tenir un contracte de feina i els papers en regla, no és suficient. De fet, Bueno conta que cerca un pis per a una parella negra. Ella és infermera i ell, mecànic. Bueno presenta al propietari les nòmines dels dos i ell, en saber que són negres, automàticament li demana: “No tens ningú més? Continua fent visites”.

També explica que s’ha trobat amb casos de propietaris que li diuen que no admeten persones migrants perquè “no volen que els veïns els demanin a veure si no han trobat ningú millor. Aquests llogaters han de ser especialment modèlics perquè, a la mínima, els propietaris veuen com els veïns els retreuen la gent que hi han ficat”. Per això, la vicepresidenta d’API considera que els propietaris que discriminen els migrants “s’obliden de quan als espanyols no els llogaven pisos a l’estranger perquè deien que feien molta d’olor d’all i d’oli i perquè eren molt renouers”.

Una altra condició que els propietaris imposen és no tenir fills, perquè, en cas que els llogaters perdin la feina i es declarin en situació de vulnerabilitat econòmica, no els podran desnonar. Bueno corrobora que s’ha trobat amb propietaris que li demanen que els llogaters no tinguin fills per aquest fet.

A més, en saber que els llogaters són estrangers, i no del nord d’Europa,els propietaris aprofiten per posar-los condicions més dures que a un espanyol o europeu. “Aquest dimecres, a un pakistanès li varen intentar doblar el preu del lloguer”, conta Alfonso Rodríguez, president de l’Associació de Consumidors i Usuaris de les Balears (Consubal).

Discriminar per la procedència del client està prohibit en el codi deontològic de les agències immobiliàries i, de fet, es pot sancionar amb fins a 90.000 euros, depenent de si la infracció és lleu, greu o molt greu. Aquest fet beneficia els llogaters, als quals, a causa dels abusos que sofreixen per part dels propietaris, l’única alternativa que els queda per accedir un habitatge és recórrer a les immobiliàries. “Ja no telefon a propietaris individuals, perquè no volen parlar amb estrangers si no coneixen algun mallorquí que tingui relació directa amb ells. Per això, vaig directament a les immobiliàries”, denuncia Kahina. En tot cas, només es poden sancionar els negocis que estan registrats en la Direcció General d’Habitatge del govern espanyol.

Segons García, a les Balears hi ha entre1.400 i 1.500 immobiliàries registrades, de les 7.732 que l’Institut Nacional d’Estadística (INE) va localitzar el 2022. Que aquests negocis no estiguin registrats vol dir que “tenen lliure albir”, denuncia. A més, si no consten en el registre, els consumidors no poden fer arribar les seves queixes a la Direcció General d’Hisenda, perquè “no aconseguiran res”, diu. “Hauran de continuar cercant un professional honrat que no segueixi els requisits que li marca el propietari”, afegeix.

Qui pateix el racisme?

Segons declaren treballadores socials d’Es Refugi –una associació sense ànim de lucre que fa feina per acollir les persones que es troben en situació d’exclusió social–, els marroquins són els que més pateixen el racisme immobiliari. “En el centre hi ha dos marroquins que es duen molt bé i volen anar a viure amb dos al·lots que també són del Marroc, però ja viuen en un pis on hi ha habitacions lliures. Quan demanen si poden entrar-hi els diuen que no, perquè quatre marroquins ja és massa”, denuncien.

Tot i això, apunten que d’ençà que hi va haver conflictes entre algerians i gitanos a Son Gotleu i, posteriorment, a l’Arenal, els propietaris no volen llogar els habitatges als primers. “Senten la paraula argelià i és com si li tirassin aigua a un moix”, lamenten.

Per la seva banda, Natalia Bueno apunta que “hi comença a haver un rebuig cap a la gent de Colòmbia”. En el mateix sentit, conta que hi ha propietaris que li demanen que no els dugui colombians i en demanar-los per què, li responen, simplement, que no els aguanten. Per altra banda, afegeix que “tots els africans, siguin del nord, del centre o del sud, saben que hi ha aquest rebuig inicial”. Ara bé, hi pot haver altres nacionalitats que pateixin el racisme immobiliari, ja que aquesta tendència pot afectar tots els migrants. “Els que cerquen un lloguer són conscients del sobreesforç que han de fer”.

Assistents per donar garanties

Les treballadores d’Es Refugi conten que han hagut d’acompanyar estrangers a visitar pisos “per donar garanties als propietaris, assegurar-los que fan feina i que tenen contracte i fins i tot, dir-los que són bones persones, perquè si no, els diuen que no directament”. A més, també s’han fet càrrec de parlar amb els propietaris perquè els concedeixin la visita. Elles escriuen als propietaris i els demanaven a veure si tenien una habitació lliure per a un amic. Però els amos de l’habitatge el primer que els demanen és la nacionalitat de la persona. “Quan els deim d’on són, directament ens contesten que ja l’han llogat o ens demanen si són tranquils i ens comencen a fer un grapat de preguntes que si els diguéssim que el pis és per a nosaltres, no ens les farien”, lamenten.

A més, la discriminació per nacionalitats iètnies afecta les llistes d’espera que tenen entitats com Es Refugi. Teòricament, al centre només hi poden estar un any, encara que hi ha joves que han hagut d’allargar l’estada perquè, tot i tenir papers i un contracte de feina, no aconsegueixen que cap propietari els accepti. És el cas d’un jove marroquí que fa aproximadament un any i tres mesos que hi viu. Té la nacionalitat espanyola; de fet, les treballadores apunten que la renova cada cinc anys i a més té un contracte de feina fix a una cadena d’hotels de Mallorca.

Davant tots aquests fets, Natalia Bueno comenta que el racisme immobiliari “és molt desesperant” i posa els professionals en una situació “molt incòmoda”: “Hi ha dies que te’n vas a ca teva pensant per què has triat dedicar-te a aquesta professió”. El president de Consubal, que també ha acompanyat un jove marroquí per ajudar-lo a trobar un pis, conclou: “Aquí som de cada dia més racistes”.