Quinze anys sense la mare pàtria

BarcelonaLA BOTIGA TROIKA, AL RAVAL TOCANT A LA RAMBLA, és un bocí de vida russa a Barcelona. La traducció del mot troika parla d’un “carro tirat per tres cavalls de front”. Una imatge bucòlica present en els contes que als estants de la botiga conviuen amb novel·les, diccionaris, jocs didàctics i capçaleres de premsa de referència com Moskovski Komsomolets i Argumenti i Fakti. CDs de música per a tots els gustos: de la melòdica Al·la Pugatxova a durs com Adrenalin. I DVDs disposats a oferir els films estrella dels últims mesos: Leviatan o El carter de les nits blanques. Al voltant, els pots de cogombres cohabiten amb les terrines d’ esmetana -aquesta crema de llet amarga que els russos enyoren quan no en tenen a prop-, amb els paquets de greixka -el fajol- i la xolocola Oktiabr -evocadora de l’octubre revolucionari-, que encara es fabrica a les naus del riu Moskva, a pocs metres del Kremlin.

Katerina Bronnikova, la directora de Troika, recorda que la botiga està a punt de complir quinze anys, els mateixos que fa que ella viu a Barcelona. “M’he quedat perquè m’agrada la ciutat i el país. I el clima, i la manera de viure. No me n’aniria”.

FUGINT D’UN FUTUR INCERT

Aquells russos que van començar a arribar el 2000 i el 2001 fugien d’una Rússia extenuada per deu anys de teràpia de xoc capitalista: desenes de milions de pobres i de precaris desposseïts per una inflació que havia arribat al 2.500 per cent. La fràgil classe mitjana de professionals sorgida sota la Unió Soviètica havia desaparegut. No hi ha un cens accessible sobre origen i perfil social dels més de 10.000 russos i russoparlants que viuen a Catalunya, però se sap que molts són universitaris o tenen oficis qualificats. Un grup destacat prové de ciutats grans de la Rússia europea de futur incert com Rostov i Volgograd, l’antiga Stalingrad. Però potser el grup més nombrós és el que ve dels Urals i Sibèria, de llogarets i pobles, i també de ciutats grans com Omsk i Novossibirsk.

I la realitat ha acabat confirmant una dita segons la qual allà on hi ha russos segur que també hi ha ucraïnesos. A punt d’acomiadar-me de Troika, la directora, Katerina Bronnikova, em diu: “Sóc ucraïnesa de Lviv, de la regió més occidental, que era part de l’Imperi Austrohongarès. La meva mare és de Crimea. Les dependentes de la botiga també són d’Ucraïna, i parlem ucraïnès entre nosaltres i en rus amb els clients. Una cosa semblant al que passa aquí amb el català i el castellà”. La Katerina ho ha deixat anar ràpid. No vol aprofundir en la qüestió d’Ucraïna, però tampoc amagar els seus orígens.

L’ANUNCIACIÓ DE VALLCARCA

El pare ortodox Serafim Pàvlov, de la parròquia de l’Anunciació de Vallcarca, no evita parlar d’Ucraïna i defuig la bel·ligerància: “Aquí no obliguem a anar a favor de ningú. A l’església hi vénen ucraïnesos del Donbass i d’altres llocs i maneres de pensar. Sabem com els polítics manipulen i impedeixen que les cadenes de televisió de tendències diferents es puguin veure tant en un costat com en l’altre. Però la gent intel·ligent ho sap veure. Fem oracions conjuntes perquè acabi la guerra”. Serafim Pàvlov està satisfet d’estar al capdavant de l’església de l’Anunciació, oberta al culte el 2011. Abans era l’església de Sant Jordi. La van cremar el 1936, va estar anys tancada, i ara llueix una cúpula de ceba daurada. Com les de Rússia.

Cada litúrgia aplega centenars de fidels. “Per Pasqua van arribar a ser més de mil. Va ser un goig -explica Pàvlov-. Gairebé no hi ha gent gran a la comunitat. La majoria són joves, i molts universitaris. Homes i dones de menys de 40 anys que busquen feina i tenen problemes, molts. Aquí a la comunitat intentem ajudar-los. No tenim el potencial de Càritas, però fem campanyes de recollida d’aliments i roba i ens en sortim”. Per al pare Serafim la joventut de la seva comunitat és garantia d’activitat, de renovació i de continuïtat. Parla un castellà pausat i es disculpa del seu poc coneixement del català: “És que gairebé sempre parlo rus”, s’explica. I conclou: “Cada regió russa té els seus costums i les seves diferències. Però el que ens uneix com a nació és la llengua. El rus va ser vincle de tots els pobles de la Unió Soviètica, i és la nostra columna vertebral”.

IDENTITAT I IDENTITATS

La llengua com a columna vertebral és una definició que també poden compartir -potser amb matisos- les entitats que s’han establert a Catalunya en els últims quinze anys. L’Institut Puixkin, l’associació Dostoievski -de Tarragona-, l’Arca -de Sant Cugat-, Ràduga o Sodruzhestvo vetllen per la cultura pròpia i alhora pels vincles amb la societat que els ha acollit. Marina Saifulina, presidenta de Sodruzhestvo (Amistat), insisteix, en un català acurat, en com és d’important la relació entre les cultures, la connexió, l’intercanvi. I s’esgarrifa quan sent comentaris excloents o xenòfobs. És doctora en culturologia i musicologia i la seva associació fa classes de piano, de violí, d’arpa, de guitarra, de cant clàssic, de cant modern.

Els professors són titulats en conservatoris russos i també al Liceu de Barcelona. L’amor a la música no fa perdre de vista les classes de rus i de català per a nens i adults. Hi ha moltes famílies mixtes. Marina Saifulina reconeix que en arribar a Barcelona estava disposada a fer tota la seva activitat en rus i castellà. “Però vaig descobrir l’existència del català com a llengua d’una comunitat nacional. A molts altres que han vingut els ha passat el mateix i alguns, d’entrada, s’espanten quan s’assabenten del sistema d’immersió a l’escola. I aquí és on oferim el nostre suport per als primers moments de l’aprenentatge del català”. Però les famílies benestants que arriben a Barcelona per qüestió de negocis internacionals s’estimen més portar els fills a escoles britàniques o nord-americanes. Per a ells Catalunya és un país de pas amb una llengua que els és indiferent, però que pot arribar a ser una nosa. Amb la Catalunya glamurosa evocadora de Picasso, Dalí i Gaudí ja en tenen prou.

NOSTÀLGIA DE LA UNIÓ SOVIÈTICA

Natàlia Loskutova se sent bé a Catalunya i no es planteja marxar. Va venir des de Sibèria, des d’Omsk, on es va fer traductora d’anglès i de xinès. A Barcelona els idiomes li han servit per treballar en el turisme i els serveis i ha trobat temps per impulsar l’escola de rus Ràduga (Arc de Sant Martí), enfocada sobretot als nens. La Natàlia no amaga la nostàlgia de l’URSS, com la majoria dels russos i russoparlants que tenen al voltant de 40 anys: “Era una vida difícil però feliç. Et senties protegit”, recorda la Natàlia, ara il·lusionada amb la idea d’organitzar un festival folklòric amb participants de les antigues quinze Repúbliques soviètiques: russos, georgians, ucraïnesos, bielorussos, kazakhs, armenis, moldaus.... Loskutova no se sent indiferent als plafons de l’aparador de Troika on les dependentes pengen els missatges que els fan arribar els clients. Hi ha qui busca feina o qui n’ofereix; qui vol vendre un estri o comprar-lo, o bé qui necessita una informació precisa. Tot i internet, molts russos de Catalunya s’estimen més utilitzar aquest sistema de proximitat i confiança. Fan el mateix que veien fer als seus pares i avis en aquells temps soviètics que la Natàlia porta incorporats a les seves emocions. “¿I com és que els ciutadans espanyols ignoren el significat, sagrat per a nosaltres, de la victòria en la Gran Guerra Pàtria que celebrem el 9 de maig?”, em pregunta i es pregunta la Natàlia. Doncs perquè hi ha molt desconeixement, i dècades de silenci i de tòpics han generat fins i tot visions com la del pare Serafim Pàvlov, que de bona fe fa una analogia positiva entre el franquisme i l’URSS: “Tot i que tots dos eren règims dictatorials, tenien uns sistemes d’ensenyament de qualitat”.

Després de la Guerra Civil les relacions entre els pobles de l’estat espanyol i els de la Unió Soviètica serien pràcticament inexistents. No hi hauria acostament de les dues societats, a nivell de la gent i del dia a dia, fins a l’arribada del turisme de masses. Milers de ciutadans russos viatgen amb ganes de sol i de cultura però ignoren que l’any 1941 un cos d’exèrcit franquista anomenat División Azul va donar suport a la invasió hitleriana en nom del combat contra el pervers comunisme i la maleïda Unió Soviètica. La falta de coneixement mutu i la llunyania han impedit contemplar trossos de la història comuna, com les imatges del vaixell soviètic Zirianin, amb ajuda humanitària, arribant la tardor del 1936 al moll de la Barceloneta i sent rebut pel cònsol soviètic Antónov-Ovséienko. El Zirianin va atracar ben a la vora d’on ara hi ha aparcats iots de luxe, entre el quals n’hi ha algun de l’empresa gasista russa Gazprom. A Loskutova se li fa inevitable connectar passat i present: “Em costa opinar de tot el que està passant a Catalunya perquè no vull ferir els sentiments de la gent. Sé que Catalunya necessita que Espanya li reconegui més llibertat, però continuar junts és important”. No ho ha dit, però ha sentit de nou l’enyor dels temps feliços de la seva Unió Soviètica.

DE PUTIN VAL MÉS NO PARLAR-NE

Als russos i russoparlants de la diàspora no els costa gaire lliurar-se als records emotius de la Unió Soviètica, però sí capbussar-se en el que va significar políticament i humanament aquell règim, que va durar més de set dècades. La por apareix i costa parlar dels milions de morts al Gulag o per la fam induïda. La societat postsoviètica -com l’espanyola- ha passat d’un règim totalitari a una democràcia a mig acabar sense haver fet cap dol ni catarsi: cap comissió de la veritat ha investigat el terror, les deportacions, els assassinats i les fosses comunes. I els que intenten recuperar la memòria es troben que els interlocutors per gestionar-la són hereus directes del bàndol dels vencedors.

Al llarg de les converses amb els testimonis d’aquest reportatge he copsat silencis d’incomoditat i desitjos de desviar una conversa. Fins i tot amb comentaris explícits: “D’això m’estimo més no parlar-ne”. Sobretot es tracta de no tocar la qüestió d’Ucraïna i no parlar de Putin. Però tampoc de cap altra personalitat que hi estigui relacionada, com el magnat Mikhaïl Khodorkovski, empresonat durant deu anys per motius polítics. Un dels meus interlocutors va recordar que Khodorkovski -ara exiliat als Estats Units- havia contribuït al desenvolupament de la cultura. Però les meves paraules de total acord van ser contraproduents, i va haver-hi una resposta marcada per la por: “No escrigui res del que acabo de dir sobre Khodorkovski, sisplau”. Un cop he donat garanties -no pas de no parlar-ne però sí de no esmentar ni nom ni cognom-, l’interlocutor es relaxa i expressa una part de la seva veritat íntima: “D’acord que Putin és com és i governa com governa, però ¿algú s’imagina com estava el país abans que arribés?”

Rússia vol lideratge

Karinna Olegsian ho diu clarament: “Ja ho sabem que Putin no és un demòcrata. Però és que Rússia no necessita un demòcrata sinó algú que la conegui a fons i la faci avançar després del desastre de Ieltsin”. La Karinna és russa d’origen armeni i georgià, està instal·lada a Barcelona i té ganes de quedar-s’hi. És experta en turisme, comunicació, traducció i màrqueting. Pertany a la generació de joves que no van conèixer l’URSS, i potser per això parla espontàniament sense por: “Els russos desitgen lideratges forts: com s’entén, si no, que el 80% donin suport a Putin?”. La seva visió és que els russos han guanyat en dignitat, que han deixat enrere temps humiliants i que ara, sobretot, volen viatjar i tenir coses. “Volen tenir tot el que mai havien tingut. Democràcia? Sí, és una paraula bonica, però que cal omplir de contingut. I jo crec que a Rússia serà poc a poc. De manera gradual”.

Un posicionament més calculat i interessat que el de Karinna Olegsian, però igualment desacomplexat, es llegeix a la web de la Casa de Rússia de Barcelona. Els comentaris al llibre recomanat La guerra contra Putin. El que no expliquen de Rússia, de M.S. King, són tota una declaració de principis: “És estrany trobar un llibre en què no se l’acusi de donar el poloni 210 a Litvinenko, prémer el gallet amb Politkóvskaia, empassar-se la clau de la cel·la de Khodorkovski, fer el nus de la corda amb què es va penjar Berezovski o empènyer la invasió russa d’Ucraïna […]. Resulta, doncs, gratificant trobar alguna literatura que ofereix una perspectiva diferent de la gairebé oficial dels mitjans occidentals. […] Aquest llibre és una excepció tot i que, esclar, segur que està subvencionat i imprès pel Kremlin”.

La Casa de Rússia de Barcelona es defineix com a projecte cultural-benèfic, formalment privat, amb un quadre de gestors en què destaquen els directius de Gazprombank, sorgit de l’antic monopoli Gazprom. Un nucli de poder gens aliè a Putin. Amb tot, la Casa de Rússia, instal·lada en un palauet del Barri Gòtic, no acaba d’enlairar-se ni de definir objectius. La seva agenda continua tan confusa com l’opacitat que l’envolta cinc anys després de ser creada.