La primavera cap en un ‘crop top’: a partir dels 20 graus tot és possible

PalmaLa transició costa. Ens hem fet a l’hivern. Ens hi hem esculpit en pedra, com si hagués de ser per sempre. Preferim pensar en el pitjor escenari. Cal mentalitzar-se a fons per sobreviure a nits més llargues que els dies. Val més no saber quin temps dura l’hivern. Els brous, l’estufa i el sofà són la meva camisa de força, em mantenen amb seny. El meu deliri dura fins ben entrada la primavera, que em troba sorpresa, recelosa. La seva arribada em fa sentir com quan la persona que t’agrada et diu que també li agrades: primer, desconfiança, escepticisme. Massa bo per ser cert. Em faig un poc la despistada, com si no hagués sentit res, tot ignorant aquest oratge tebi i la llum taronja. Abric, nòrdic i coll alt fins ben entrat l’abril.

Però aquesta setmana ja no. Aquesta setmana he pujat a prendre el sol per primer cop a la terrassa, amb les orenetes sobrevolant-me el cap. Necessitava un homenatge per acabar Relíquia, de Pol Guasch, una cerimònia per submergir-me en les seves sensacions: “Miro una altra vegada el cel i ara els núvols són uns altres. Les dues garses s’han fos entre el fullam. (...) Per la finestra, la claror entra i m’escalfa l’esquena”. I jo he volgut entregar-li la primera de les primeres vegades de la primavera. Reconèixer que sí, que el sol ja escalfa prou per estrenar la pell, blanca i pristina, és el primer gest que ho capgira tot, que modifica la química del meu cervell i fa que la resta de canvis es precipitin. Perquè el cos hi respon, agraït. El meu estava letàrgic. Com si, a banda de pell, tingués moltes capes a damunt que el separassin de l’exterior. Sepultat, inaccessible, per descobrir. Fins i tot, per a mi mateixa.

I m’adon que estic contenta de tornar a veure els nostres cossos alliberats. Ho pens quan surt al carrer i ensopeg amb una al·lota i el seu crop top blanc. Veure la seva carn al descobert em fa feliç, em suggestiona. Em dona el tret de sortida, em recorda que ja sí, que podem sortir de la hibernació i compartir-nos, a la fi. Braços, panxes i cuixes a l’aire, tocades pel sol. Aquesta sensació que desperta una part de mi adormida des de, com a mínim, l’octubre. La possibilitat d’estremir-me, de sentir tota la superfície de la meva pell en contacte amb el món, que li dona la benvinguda de nou.

Ara ja no puc fer marxa enrere. Només esper el primer dia que torni a fer contacte amb la mar. Sempre com si fos el primer pic. Els sentits ja l’han oblidada, de tant de temps que fa. Per a ells també tornarà a ser una novetat. Ara el cos cerca escampar-se, deixar-se anar, sortir de la roba, sortir de casa. Tot és un poc més allà fora. I jo, un poc menys aquí dins. Tornam al carrer com si l’haguéssim de colonitzar, expansius. M’ho recorda un cotxe que passa amb les finestres abaixades i una cançó de Bad Bunny, com dient-me que surti a jugar, que tothom és a fora. Aniquilam les fronteres, amb les portes i les persianes obertes: feim una convidada a la vida aliena, amb la voluntat explícita que les coses ens passin de manera més compartida.

Tot comença a estar un poc més a les nostres mans, quan acaba març. Tot es presta un poc més a la transgressió. Les deu del vespre tornen a ser l’hora exacta per decidir si el dia s’ha d’allargar encara un poc més, la possibilitat d’un bonus track, l’inici d’una aventura nocturna, perquè “per què no?”. I perquè a més de 20 graus qualsevol camí encara pareix escrutable, possible. A més de 20 graus mai pareix que hem fet tan tard. A més de 20 graus ens veim sempre més joves i les conseqüències, menys greus.

La primavera té això, el benefici de l’optimisme. A mesura que es desplega, em fa tornar la il·lusió, gota a gota, intrigada. I em fa ser conscient de coses tan petites que fa que les grosses siguin menys importants: un grau més, una capa menys de roba, una hora més de llum. Em dona aquestes petites certeses que em demostren que almenys alguna cosa anirà a millor. Em demostra que tenim el temps a favor nostre i la possibilitat de desbloquejar una experiència més prèmium de la vida, amb un nou extra cada setmana. El cafè amb gel; la roba eixuta i calenta d’haver estat estesa al sol, sense fred ni pluja; el raig de llum que cada dia ocupa un bocinet més de casa. Tot val més la pena quan saps que tens un calendari d’advent farcit de nous plaers, encara intactes.