“Posen en verd llocs que els turistes no coneixen i acabaran massificant-ho tot”

PalmaN’hi ha prou amb passar uns minuts al carrer de la Lluna de Sóller per comprovar com de difícil és trobar-hi cap ‘indígena’. No hi ha cap guia turística que no recomani visitar aquest indret del poble, i es nota. També costa caminar sense topar amb algú i trobar una botiga tradicional ja és gairebé impossible. “Tanquen uns quatre negocis a l’any en aquest carrer. Ma mare hi té una merceria i, quan es jubili, ningú no l’agafarà. Posaran un altre souvenir. Va tancar la botiga de fotografia, i la de roba orientada a la gent de l’illa. De fet, abans podia comprar un llibre a Sóller. I ara no hi ha llibreria”, explica Bartomeu Miró, veí del poble i portaveu de SOS Sóller, un moviment ciutadà que no ha aturat de denunciar que la situació és insostenible.

A l’estació Intermodal de Palma, sí que és fàcil trobar el bus per anar a Sóller. Basta seguir una coa llarga, plena de turistes. Encara falten 20 minuts perquè surti, el conductor no ha arribat, i tot fa pensar que el vehicle s’omplirà amb la gent que espera. En entrar-hi, una pantalla recorda que no es pot pujar al transport públic en banyador, una pràctica que els mallorquins no solen fer. El bus arranca i, efectivament, hi ha passatgers que hauran de fer el trajecte drets.

Mesures que no funcionen

“La situació està igual que altres anys, amb la diferència que cada vegada hi ha més cansament acumulat”, diu Miró. Quant a les mesures que ha posat en marxa l’Ajuntament, només n’hi ha una que funciona, i ho fa a mig gas: la zona verda d’aparcament per als residents. “Molts turistes que venen en cotxe estan desesperats i hi acaben aparcant”, explica Elvira, una sollerica que suporta la massificació amb resignació. “Som la primera que després m’agrada viatjar”, diu, envoltada de gent que va d’una banda a l’altra del carrer de la Lluna.

Una altra iniciativa ha estat implantar una Zona de Baixes Emissions (ZBE), que ha perjudicat més els mallorquins que els turistes, per controlar l’accés al centre. “Els estrangers veuen el cartell i els és igual. A més, els cotxes de lloguer són nous i de baixes emissions. Si estàs empadronat, tens un passi, però la gent que no està empadronada i és de l’illa no hi pot entrar”, comenta Miró i en posa exemples: gent que hi viu de fa poc i encara no s’ha empadronat i professionals que no són de Sóller, però que han d’anar al poble a fer un tràmit o una feina.

Després hi ha els rètols lluminosos que “mostren l’estat dels aparcaments, però no del poble” –molta gent va a Sóller en tren i bus. “És un sistema poc fiable. Ho fa un funcionari, i posa en verd llocs que els turistes no coneixien, com Cala Tuent. Ho acabaran massificant tot”, lamenta Miró.

Després de fer coa una estona, el bus deixa els passatgers a prop del centre. Caminen en fila, com si anassin a un lloc de peregrinació. Les botigues de souvenirs van apareixent a mesura que s’acosten a la seva destinació. I també hi ha de cada vegada més immobiliàries, amb fotografies d’habitatges als aparadors i uns preus que cap treballador de l’illa podria pagar. “Finca de somni en un entorn impressionant, amb llicència ETV [de lloguer turístic]”, s’explica sobre una casa d’una habitació que val 870.000 euros. Un altre anunci, remarca que l’habitatge és a la Serra: “Una oportunitat única a la serra de Tramuntana, protegida per la Unesco”. En aquest cas el caixet puja, perquè el preu és de 13 milions d’euros. A totes les cases que es mostren predominen les mateixes paraules: “charming” (encantador), “timeless” (atemporal), “elegant”, “jewel”(joia) i “exclusive” (exclusiu), entre d’altres. Les descripcions segueixen les mateixes fórmules i les fotografies estan molt cuidades.

La filera de nouvinguts es fon amb els milers de turistes que ocupen de bat a bat la plaça de la Constitució. A l’església de Sant Bartomeu hi ha un gran cartell en quatre idiomes (castellà, anglès, alemany i francès) amb una proposta peculiar: apadrinar un tub de l’orgue. Just davant, a les oficines de la Policia Local també s’explica en quatre idiomes com evitar que ens robin les pertinences personals. Un poc més amunt, on s’atura el tramvia, desenes de persones esperen davall el sol, amb alguns infants que no estan per a res. A la fi, se sent el xiulet del tramvia, amb un munt de mòbils que surten per les finestres per fer un vídeo de l’arribada.

De tornada al carrer de la Lluna, criden l’atenció uns calcetins amb llimones dibuixades, amb la marca ‘Islas Baleares’. Els visitants que no han trobat lloc a una terrassa per dinar, dinen passejant o asseguts a algun portal. Joan arriba des d’un carrer adjacent i respon de seguida i amb contundència: “Tenim moltes molèsties. N’estam fins als collons, dit ràpid i malament”, exclama, mentre agafa el carro per anar al supermercat. No se’n veu cap al centre. Abans de partir, explica que l’altre dia va tardar “50 minuts des de la rotonda de Bunyola a Sóller”. “No hi ha descans. És així de dilluns a diumenge”, sentencia abans de partir.

Els conflictes entre els residents i els turistes van a més, admet Bartomeu Miró. Què esperen els sollerics de les institucions? “A l’Ajuntament són una guarda d’incompetents. El problema és que no en saben pus, tenen poca capacitat. Ho fan tan bé com saben i no n’hi ha prou. Les institucions són qui ho han d’arreglar i ara mateix no tenen ni la capacitat ni la voluntat política. Tothom es passa la pilota”, conclou.