La por

Por. Torbament de l’ànim en presència d’un perill real o imaginari. Aprensió que hom té que li esdevingui algun mal, que s’esdevingui alguna cosa contrària a allò que desitja. La paraula por, durant molt de temps, no em feia prou por. Trobava que basarda en feia més, de por. La meva mare deia basarda allargant la essa sonora i jo veia el mar a la nit, m’abocava a la barana d’un precipici i notava l’alè d’un monstre al clatell.

Crec que, probablement, no vaig captar tot el significat de la paraula por fins que no li vaig sentir dir aquesta paraula a una amiga que estava travessant el llarg desert d’una malaltia despietada que l’obligava a renúncies transcendentals, a dolors enutjosos, a canvis físics desagradables. Un dia vaig gosar preguntar-li obertament: ¿què és el pitjor de tot? I ella, rotunda i ràpida, va contestar: la por.

La por del que pot venir és un sentiment més invalidant que el malestar físic, la tristesa o el desànim. El que realment et paralitza és la por, sobretot quan és una por difusa i encara no li veus el rostre ni saps per on vindrà a encalçar-te.

Aquests dies, i encara més els que ens esperen fins al 27 de setembre, és molt possible que, en algun moment, tinguem por. És possible i humà, sobretot quan hi ha un exèrcit de persones i mitjans de comunicació que només tenen aquest objectiu: fer-nos venir aquella basarda del precipici i la foscor. És probable que tinguem por perquè el que volem fer és molt gros. I sempre, sempre, per valent que siguis, si et proposes un repte difícil, hi haurà un moment que tindràs por. Just abans del salt, o la nit abans, a l’entreson. Potser, penso jo, si un repte no ens fa tenir un moment d’inquietud, és que no val la pena.

Siguem lliures també amb la por. I respectem la por dels altres. No la banalitzem ni la ridiculitzem. És lògic que el gran salt ens faci respecte i que el nostre costat prudent ens freni un moment abans de tirar-nos de cap. Analitzem les causes de la por, procurem combatre-les amb arguments i encomanem coratge i il·lusió a aquell que vacil·la.

Recordem algunes pors prèvies a grans moments: el part, una nova feina, un canvi de vida. Pensem què ens hauria passat si la por ens hagués paralitzat, què ens hauríem perdut.