El plat de cada dia

PalmaEl meu padrí feia sopes del pa dur. Encara el pintaria dret, vora la taula del corral, alt i magre, lleugerament encorbat manejant amb paciència i destresa el trinxet per fer unes llesques ben primes que després assolellava damunt una llauna o un paper de diari fins que quedaven ben rostides. El pa, aliment bàsic i primordial, no es podia tudar; com desaprofitar el resultat de la suma de tants esforços, de tot un cicle anual de treball? sembrar, segar, batre, moldre, pastar, enfornar... Després d’això, menjar-lo era talment com combregar. 

Possiblement les sopes foren la manera més humil de retornar la dignitat al rosegó de pa, amb humitat i sabors de tota casta. D’aquesta manera s’ha fet arreu des de llargs temps. A Mallorca ha estat el plat bàsic, el de cada dia, tan present que fins i tot alimentava els personatges de les rondalles. 

Ara els temps han canviat i les sopes en totes les seves variants es cuinen en dies més especials. Hem perdut els escrúpols de perdre les sobres, per ventura perquè mai hem passat fam, fam de veres, fam de quan no hi ha res més.

En els llibres de cuina antics no hi trobam gaires receptes de sopes de verdura, l’espai era ocupat per plats forans o més sofisticats perquè no feia falta escriure l’evidència. A La cuinera pràctica (Felanitx 1935), per posar un exemple, ens diu que deixa “les sopes mallorquines per al final perquè són tan vulgars i conegudes que cada cuinera les fa almenys un dia sí i l’altre no”. 

El pa forma part del plat de diferents maneres: les sopes de col a la mallorquina (Alcàntara Penya, 1886), en què el pa es posa damunt les verdures una vegada que aquestes són cuites. Les sopes escaldades, que es posen dins el plat i s’escalden posant-hi una bona cullerada de verdures damunt. O les sopes bullides, en què el pa es posa a la greixonera amb la col i bull una estona amb tot el conjunt (Cuina popular de Mallorca, Sóller, 1931). A casa meva les sopes sempre han estat sopes de pa o sopes, simplement, però com he pogut veure en alguns receptaris de final del s. XIX i principi del s. XX, existeixen ja com a sopes mallorquines o a la mallorquina. Potser per diferenciar-les d’altres receptes de sopa de cols que venien de fora com la que trobam en el receptaris Cocina práctica de quaresma i Cocina de Cuaresma, editats a Barcelona els anys 1905 i 1908, respectivament, i que tenien alguna similitud amb la nostra. La col es bullia sencera durant dues hores. Una vegada colada, es desfullava i es tornava a bullir amb brou un temps més. El plat se servia amb unes sopes de pa francès torrat damunt. Tot i no ser iguals s’hi entreveu la mateixa essència. Sé que podria parlar més de les sopes, però l’espai mana. En deix moltes per esmentar: sopes d’estiu, de carboner, de bolets, de matances, de peix...

La recepta d’avui és només de verdures i l’he apresa de ma mare, que és una gran cuinera. Els seus plats són saborosos i generosos com ella mateixa. Podeu emprar verdures de temporada, com faves tendres, carxofes o pèsols d’oli.