Pintallavis: l’arma de seducció per excel·lència

BarcelonaLes cantants Rihanna i Beyoncé, la dissenyadora de moda Victoria Beckham, la joveníssima actriu Millie Bobby Brown i les influencers Kim i Kylie Kardashian només són algunes de les celebritats planetàries que han decidit crear la seva pròpia marca de cosmètica. I és que el món dels tractaments de bellesa i el maquillatge és un pastís tan dolç i tan rendible que encara té marge de creixement més enllà de les marques clàssiques del sector (L’Oréal, Estée Lauder, Shisheido...), de les grans firmes de moda (Chanel, Dior, YSL...) i també de les maquilladores professionals que fins i tot han creat imperis amb el seu nom de pila, com ara Bobbi Brown, Pat McGrath i Laura Mercier. ¿I sabeu quina és la cirereta vermella i apetitosa que corona aquest desitjat pastís? El pintallavis.

Segons un estudi de Grand View Research, el mercat global dels pintallavis va facturar 9.700 milions de dòlars només el 2018 i preveia un augment d'un 7,4% fins al 2025. L’informe també assenyalava la Gran Bretanya, Alemanya, França, Itàlia, Polònia i Espanya com els mercats estrella d’Europa, tot i que la clau del creixement es trobava en les economies emergents del Sud-est Asiàtic. Als Estats Units els pintallavis també són un fenomen de masses, fins al punt que el 29 de juliol se celebra el National Lipstick Day. Segons dades dels organitzadors, el 80% de les nord-americanes se’ls pinten regularment, i es gasten una mitjana de 1.780 dòlars en pintallavis al llarg de tota la seva vida. Es copsa així la magnitud del negoci?

Totes les opcions

De fet, el ventall d’opcions que ofereix el sector és inabastable: hi ha pintallavis de barra, amb stick, en pols i en crema, amb acabat mat o brillant, amb efecte volum... La carta de colors també és pura fantasia: més enllà dels tons clàssics –vermellosos, rosats, morats i ataronjats– també hi ha marrons, blaus, negres i metàl·lics. Però hi ha un color que és el rei indiscutible: el vermell intens, ardent, passional. Uns llavis pintats d’aquest vermell són una carta de presentació. Almenys així ho creia la dissenyadora Coco Chanel, que considerava que no hi havia millor arma de seducció. Aquest va ser precisament el paper que les revistes de moda dels anys 20 i 30 van atorgar a uns llavis vermells i que ha perdurat fins avui: eren sinònim de misteri i de sensualitat. Era una manera de mostrar-se sexual sense ni tan sols obrir la boca. Les dives dels anys daurats de Hollywood van reforçar encara més aquesta associació entre pintallavis, seducció i feminitat. Potser no et podies convertir en Jean Harlow o en Marilyn Monroe o en Rita Hayworth, però bé que et podies pintar els llavis de color vermell, com elles.

Segons explica la maquilladora Lisa Eldridge en el seu fascinant assaig Face paint, els antropòlegs tenen evidències de l’existència de “cosmètics prehistòrics” gràcies a les restes d’oligist, un mineral amb un alt component d’òxid de ferro que s’ha trobat en coves sud-africanes on no hi ha pintures, de manera que dedueixen que servien per decorar rostres i cossos humans. També està documentat l’ús del pintallavis en moltes civilitzacions antigues, especialment la sumèria i l’egípcia, però també la grega, la romana i la xinesa. Encara ara, moltes tribus primitives de l’Amazones, del Sud-est Asiàtic i de l’Àfrica Central es decoren la pell. Com sosté Eldridge, maquillar-se pot arribar a ser una necessitat humana tan important com menjar o dormir. Avui mateix i també fa milers d’anys.

Al llarg dels segles l’ús del pintallavis ha tingut diferents usos. L’Església catòlica el va arribar a prohibir perquè l’associava dimoni, i tot i convertir-se en un distintiu de les prostitutes també el van utilitzar reines com Elisabet I, que al segle XVI va marcar tendència. De fet, aquesta monarca anglesa es va inventar la seva pròpia recepta a base de goma aràbiga, clara d’ou, llet de figa i pols de cotxinilla, un ingredient molt preuat, exòtic i caríssim, i potser per això considerava que era màgic pintar-se’ls de vermell. El 1912 les sufragistes nord-americanes també van fer ús del pintallavis com a símbol d’emancipació, i als anys 30 Salvador Dalí va inspirar-se en la molsuda boca de l’actriu Mae West per dissenyar el mític sofà en forma de llavis que es va convertir en un dels símbols del surrealisme.

En plena Segona Guerra Mundial i en un context d’economia de mínims, Winston Churchill va prohibir la producció de mitges de niló a favor dels paracaigudes, però va mantenir la dels pintallavis perquè creia que feien pujar la moral dels soldats. I en això li va donar la raó la mateixa Marilyn Monroe quan el 1954 va entretenir les tropes nord-americanes destacades a Corea enfundada en un ajustadíssim vestit morat... i els llavis ben vermells.