Es Pinaret, entre el desgast dels treballadors i l’abandonament

PalmaManca de treballadors, promeses de millores salarials que no s’han complit mai, deteriorament del centre, risc de patir agressions, sobrecàrrega de feina i manca d’un centre terapèutic per a les necessitats emocionals dels menors. Aquestes són algunes de les carències estructurals més greus que arrossega Es Pinaret, el centre de reclusió per a menors judicialitzats. L’any passat es varen donar de baixa voluntària 210 treballadors, 17 al mes, segons les xifres del sindicat STEI, que també alerta que la mitjana de baixes enguany és de 19 al mes.

La plantilla la formen aproximadament 230 persones: un centenar d’educadors, una trentena d’auxiliars, tres psicòlegs clínics, tres treballadors socials, quatre sanitaris ATS, personal d’administració i manteniment, vigilants i una cuina externa. Però aquestes xifres no són reals, perquè també hi ha una quantitat significativa de persones que tenen una baixa mèdica, majoritàriament per depressió i ansietat. A hores d’ara hi ha 24 baixes mèdiques, però només se’n cobreixen set, assenyalen fonts del centre. “Fan doblar torns i criden a persones que tenen lliure”, apunta Mateu Moyà, de la secretaria d’administració autonòmica de l’STEI. Això fa que la Fundació S’Estel –és qui gestiona Es Pinaret, però és titularitat de la Conselleria d’Afers Socials– degui centenars d’hores a molts treballadors.

En nombroses ocasions, a llars on hi hauria d’haver tres educadors només n’hi ha un. Per entendre l’abast de la situació, si es fes una vaga, s’hauria de contractar personal, perquè hi ha vegades que els treballadors operatius no arriben ni a cobrir els serveis mínims (un 80%), expliquen fonts del centre.

Sense el personal adient, els menors no reben l’atenció que se’ls hauria d’oferir, a la vegada que els treballadors pateixen sovint situacions de tensió i violència en diferents graus. Tampoc no han ajudat decisions com que hi hagi un tutor per a cada llar, on hi ha aproximadament una desena de menors. “Se suposa que Es Pinaret és un centre socioeducatiu, però és com una presó. En la part psicosocial els treballadors estan molt cremats. Arriba un dia que estàs tot sol i t’has d’espavilar com puguis”, expliquen fonts del centre, que asseguren que molts treballadors que s’hi incorporen renuncien en poc temps a la feina perquè no estan disposats a suportar determinades situacions.

Les subcontractes de determinats serveis, com el de seguretat, tampoc no acaben de funcionar com tocaria. “Agafen l’oferta més barata i hi ha vigilants que no tenen formació ni per fer les contencions [immobilitzar el menor perquè no es faci mal ni a ell ni als altres]. Els al·lots se senten molt humiliats i em deixa mal cos”, expliquen fonts del centre, que també lamenten la manca de feina conjunta amb els jutjats, una tasca que milloraria molt l’atenció dels menors.

Es Pinaret va començar a funcionar com a centre d’internament per a menors judicialitzats als anys 80, amb la realitat d’aquell moment. “No existien delictes relacionats amb la violència familiar ni arribaven migrants. La realitat sempre va per davant i costa molt exercir les funcions perquè els menors desisteixin de l’activitat delictiva. El sistema està pensat per a això, però no està dotat per fer-ho. És com agranar i ficar la brutor davall l’estora”, diu una altra font propera al centre, que considera que l’actual model “és francament millorable”, mentre que altres fonts consultades parlen d’un centre “en estat crític i al límit”.

A hores d’ara a Es Pinaret hi ha 51 interns distribuïts en diferents llars, segons indica la Conselleria d’Afers Socials –el 90% són menors d’entre 15 i 19 anys, però també n’hi ha de fins a 20. Per ubicar els menors, es tenen en compte factors com la necessitat d’un tracte més individualitzat, la vulnerabilitat, si es tracta de primers delictes, l’autonomia, les habilitats per conviure i el risc de reincidència, entre d’altres.

Millores salarials que no arriben

Una de les qüestions que els treballadors tenen pendent és l’abonament del complement de perillositat, previst al conveni des de fa sis anys i que fa més d’una dècada que es reclama, explica Mateu Moyà –els docents de l’institut del centre, en canvi, sí que el cobren. Fonts de la Conselleria d’Afers Socials apunten que s’està mirant de quina manera es pot fer administrativament i admeten que és un compromís adquirit amb els treballadors. Els salaris són inferiors als del sector públic i no es reconeix la carrera professional.

“En sortir dels torns necessitam hores per relaxar el cap. Si entra un treballador nou s’ha de cercar la vida. Has de desenvolupar les teves tècniques de supervivència”, sentencia una font del centre.u