Joan Carles March: "La persona que se suïcida no vol morir, vol deixar de patir"

PalmaJoan Carles March Cerdà (1960) és doctor en Medicina i actualment professor a l'Escola Andalusa de Salut Pública, de la qual va ser director. És un dels metges illencs més mediàtics. Aquest pollencí establert a Granada acaba de publicar Más de 11 vidas, un recull del testimoni de persones amb intents suïcides, familiars i supervivents, a més d'experts en la matèria.

El llibre és una eina per trencar el tabú al voltant d'aquesta realitat i donar veu a experiències, sovint silenciades pels prejudicis, endinsant-se en la complexitat d'aquest món. Va ser un episodi personal que el va dur a aprofundir en aquest àmbit i, d'aleshores ençà, defensa que la clau per a la prevenció implica necessàriament la comunicació. "El silenci mata, però parlar-ne ajuda", ha reiterat en diverses ocasions durant l'entrevista.

Què us va impulsar a escriure Más de 11 vidas i parlar d'un tema tan complex com és el suïcidi?

— Fa uns deu anys, quan era director de l'Escola Andalusa de Salut Pública, un treballador de l'escola es va suïcidar. Això em va remoure molt, perquè és un tema que ja m'interessava d'ençà que estudiava Medicina. Amb el que va passar en aquell moment, vaig començar a investigar molt més i vaig arribar a la conclusió que el que havíem de fer era parlar-ne més, fer feina amb els supervivents i amb les persones que tenen idees suïcides. A partir d'aquí vaig començar a treballar amb professionals del sector i a fer programes de televisió sobre el tema, i això em va permetre conèixer molta gent d'aquest món. I d'aquí vaig passar a cercar entrevistes amb supervivents, que és l'origen del llibre.

Escriure aquest llibre us ha canviat la manera d'entendre el suïcidi, també en l'àmbit personal?

— Sí, molt. Sobretot m'ha fet entendre el nivell de patiment que hi ha darrere, perquè no era conscient del trastorn emocional i psicològic que genera en les persones la mort per suïcidi d'algú proper, sigui un familiar o un amic. El que he descobert és un món que desconeixia, el món dels supervivents, perquè jo en tenia una visió més professional, des de la psicologia i la psiquiatria, però no havia tingut un contacte tan directe amb aquest dolor. He trobat gent molt afectada, gent que ho ha passat molt malament, però també persones que expliquen que es pot tirar endavant, que es pot reconstruir la vida, encara que no sempre es recuperi del tot el que s'ha perdut. També m'ha fet veure i valorar, encara més, els grups de dol i d'ajuda. Tot i que al principi tornar a parlar-ne els faci reviure el dolor, és un entorn on veuen que no estan tots sols i que hi ha una sortida, una llum al final del túnel.

El suïcidi continua sent un gran tabú. Per què encara costa tant parlar-ne obertament?

— Crec que hi ha una cosa que hem de tenir molt en compte i és que el silenci mata i parlar de suïcidi ajuda i cura. La gent que ha passat per això sovint sent culpa, vergonya i rebuig, i això pesa molt. El suïcidi és un tema tabú des de fa molts de segles, hi ha un component històric i cultural. Durant segles la religió va prohibir parlar-ne obertament, cosa que ha anat passant de generació en generació i ha quedat en la societat, encara que ja deslligat del món religiós. Encara avui és un tema incòmode i dolorós. Amb el temps he après que una de les claus és no jutjar, perquè si algú se sent jutjat no parlarà. Per això hem de normalitzar parlar de suïcidi i crear espais segurs. Hi ha històries molt dures, com persones que no poden tocar les coses del familiar mort, o una mare que no feia el llit del seu fill perquè tenia la sensació que un dia tornaria.

Quins són els principals tòpics o idees errònies sobre el suïcidi?

— Hi ha molts mites, com pensar que totes les persones que se suïciden tenen un trastorn mental, quan això no és cert, o que qui se suïcida vol morir, quan en realitat el que vol és deixar de patir. També és fals pensar que qui ho intenta una vegada ho tornarà a intentar, o que qui ho diu no ho farà, quan en realitat, quan algú verbalitza aquestes idees, se l'ha d'escoltar sempre. Les cridades d'atenció referents al suïcidi no existeixen, si algú ho verbalitza és perquè té la idea al cap, no perquè vol que li facin més cas. Un altre mite, i que ha calat molt en la societat, és que parlar de suïcidi incita a fer-ho, quan en realitat, si es fa bé, ajuda. I també és fals que sigui sempre un acte impulsiu i imprevisible, perquè en molts casos es pot prevenir.

Es pot prevenir el suïcidi?

— Sí, es pot prevenir, i la primera clau és parlar-ne i la segona és escoltar la persona, fer-la sentir que no està tota sola i que hi ha algú a prop. També és important facilitar ajuda professional, crear xarxes de suport i tenir recursos accessibles en moments de crisi, com telèfons i persones de confiança. Una altra cosa clau és que la persona tingui un cercle social o familiar amb qui pugui parlar quan es troba malament. També ajuda cuidar la salut física, l'alimentació i mantenir relacions socials, perquè tot això protegeix. En tot cas, per mi, una de les coses més importants és evitar actituds que jutgin o banalitzin el patiment, perquè quan algú expressa aquestes idees és real i s'ha de prendre seriosament.

Quin paper hi haurien de jugar els mitjans de comunicació?

— Els mitjans de comunicació hi juguen un paper fonamental, un dels més importants si parlam del suïcidi en general i no d'un cas concret. El suïcidi és un problema de salut pública molt important, amb milers de casos cada any a Espanya. Els mitjans poden ajudar o perjudicar segons com es faci la informació, i per això han de ser responsables, evitant el sensacionalisme, no explicant mètodes ni llocs i no simplificar-ne les causes. També s'han d'evitar explicacions morals o romantitzades, com dir que es va suïcidar per amor o per dignitat, i tampoc s'ha de presentar com una sortida o una solució. Els mitjans han de jugar un paper informador, tant per fer públic que és una realitat i un problema de salut pública, com per oferir eines i donar a conèixer les línies d'ajuda per a persones vulnerables en aquest sentit.

Com podem detectar senyals d'alerta sense caure en alarmismes?

— Hi ha diversos senyals com l'aïllament social, canvis de conducta, expressions de desesperança, sentir-se una càrrega, expressar dolor emocional molt intens i no trobar sentit a la vida, entre d'altres. També el consum d'alcohol o drogues o una davallada del rendiment habitual són indicadors importants. Normalment, els canvis dràstics en la vida de les persones i el consum i abús de substàncies són indicadors clau. Quan apareixen aquests senyals, no es poden ignorar i cal actuar-hi.

Quins col·lectius són especialment vulnerables?

— Els homes tenen més risc de suïcidi consumat, això és una dada objectiva i basada en l'estadística. Si parlam de col·lectius, destacaria principalment la gent gran que viu en situacions de soledat no desitjada, les persones en exclusió social, les que han patit abusos, bullying o violència, a més d'immigrants en situacions precàries i persones amb problemes econòmics o de parella.

Vivim en una societat més fràgil emocionalment?

— Després de la pandèmia hi ha hagut un increment notable de la consciència sobre la salut mental i un augment de la tendència a interpretar molts malestars com si fossin problemes clínics. Aquesta mirada pot acabar saturant el sistema. El sistema públic, a més, no sempre dona una resposta suficient en aquest camp, això fa que moltes persones hagin de recórrer a la sanitat privada, amb les conseqüències de desigualtat que això implica. Per això és clau incorporar programes de benestar emocional a escoles, centres de feina i altres espais comunitaris. No es tracta només de reconèixer el malestar, sinó d'intervenir-hi. La millora no depèn únicament de verbalitzar el patiment, sinó de generar estructures i recursos efectius d'acompanyament.

Què heu après personalment després d'escriure el llibre?

— He après sobretot la importància de la interacció social i de no deixar les persones totes soles. Quan algú diu que no troba sentit a la vida o que està molt malament, no podem mirar cap a una altra banda, sinó que hem d'escoltar de veritat, estar a prop i ajudar a cercar suport professional.

Quin missatge enviaríeu a algú que està passant per un moment de gran fragilitat?

— Li diria que no ho afronti tot sol, que en parli amb algú, amb un amic, un familiar o un professional, perquè sempre hi ha algú a prop que pot ajudar.