Com era Pau Debon segons el seu amic: "Té un punt de misteri i discreció que enganxa, és molt magnètic"

PalmaVa ser un xaval de barri, del Rafal de Palma, que gaudia de patinar, caçar papallones, passejar la cussa –na Fúria– i jugar a vòlei. Era lleugerament gandul per als estudis, però adorava tot el que tenia a veure amb la natura i l’entorn. De fet, va acabar estudiant Geografia a la UIB, i anar d’excursió era una de les coses que més li agradava fer durant el seu temps lliure. El seu primer grup de música es va dir DRU, i pren el nom d’unes muntanyes dels Alps. Tot això ens ho conta Miquel Sánchez, que va néixer i créixer porta amb porta amb Pau Debon, el cantant d’Antònia Font.

“Sa mare m’ha donat algun biberó”, diu Miquel. Una imatge que serveix per tenir en compte el nivell de relació que varen tenir els dos infants. Quasi sempre, apunta el veí, era Miquel qui anava a cals Debon, on compartien temps amb Pere, germà de Pau i bateria d’Antònia Font. “No hi havia Play Station, així que jugàvem amb la imaginació: anàvem al torrent del Rafal, teníem baldufes i boles…”. Una infància “de les d’abans”. En té un record concret: a cals Debon hi havia un llibre de fabricar estels, així que una temporada els va pegar per fer aquesta manualitat i intentar fer-los volar.

De nin, Pau era “molt alegre i tranquil, amb molta facilitat per socialitzar”. Va ser bon jugador de vòlei i va estar federat al club del Rafal. Igualment, l’amic diu que “era el típic nin que tot el que feia, ho feia bé”. Sobre el seu caràcter, diu que té el que desprèn als concerts i a les entrevistes: “Sap escoltar. Ha tingut tota la vida aquesta rialla dolça i des de jove que és un paio sensible. Nosaltres sempre hem parlat de relacions i d’intimitats sense qüestionar-nos si això era ser sensible o no”, descriu Miquel, que destaca que el front man “físicament, sempre ha estat molt guapo i ha fet furor”. A més, el caràcter dolç que té és un plus: “Quan estàs amb ell tens ganes d’estar-hi més temps, perquè té un punt de misteri i discreció que enganxa, és molt magnètic”.

Jugaven a tenir un grup de música, i el joc va començar a tornar seriós, entre cometes. Varen aconseguir una guitarra i una bateria i anaven a assajar “quatre coses” a l’Esgleieta, a un solar de can Miquel. Tenien un generador elèctric i dos amplis, un per a la guitarra i l’altra per a la veu, i un micro de karaoke. “Tot era molt punki, però amb tota la il·lusió del món vàrem batejar el grup amb el nom DRU”. Entre versions de Tots Sants, Nirvana i La Polla Records, varen fer-se un local a un galliner vell de l’amo de les galeres que hi havia davall ca seva, amb quatre posts de fusta i matalassos vells. “La llum l’agafàvem de l’habitació de Pau amb un cable i una bombeta. Els veïns ens sentien, però jo crec que els feia gràcia que féssim aquell renou perquè ningú ens va dir mai res”.

El 1995 van fer un concert a la plaça del Rafal que es va enregistrar des de la taula de so. I aquell casset va canviar la vida (això es veuria temps després) a Pau Debon. “El germà, en Pere, estava començant un grup amb en Joan Miquel Oliver i en Jaume Manresa. Cercaven un cantant, i a en Joanmi li va cridar l’atenció la veu d’en Pau quan va sentir el concert des del casset”. I va estar fet: Joan Miquel Oliver tenia molt clar que volia fer un grup de revetlles i amb poc temps va començar a fer cançons adaptades a la veu de Debon, recorda Miquel. “Amb els amics gaudíem, anàvem a veure’ls tocassin on tocassin, i crec que en Pau s’hi va sentir molt còmode des del principi. Coses més rares ens han de passar, eh, Pau?”u