El Papa topa amb resistències de la cúria
Alts dirigents vaticans mostren la seva disconformitat amb el camí de reformes encetat per Francesc
RomaFrancesc ha estat elegit Home de l’Any per la revista Time. És el dirigent internacional més retuitejat a les xarxes socials i arrossega més persones a les audiències i misses que el seu predecessor, Benet XVI. Tot aquest entusiasme, però, és molt més matisat a l’interior dels palaus curials de la vella Roma, on aquest primer any de l’era Bergoglio s’han detectat importants reticències a les reformes anunciades pel papa argentí.
L’episodi més sonat ha tingut lloc arran dels pronunciaments de Francesc que semblen indicar que el sínode sobre la família de l’octubre vinent podria facilitar la comunió als divorciats que s’han tornat a casar. El responsable del dicasteri vaticà de la Doctrina de la Fe des de temps de Benet XVI, l’alemany Gerhard Müller, va tancar la porta a aquest projecte en una carta al diari del Vaticà, l’Osservatore Romano. Però llavors el cardenal hondureny Óscar Rodríguez Madariaga, estretíssim col·laborador de Francesc i coordinador del petit grup de cardenals que assessoren el Papa, el C8, va respondre a Müller des del diari alemany Koelner Stadt-Anzeiger : “Müller és un professor de teologia alemany, en la seva mentalitat només hi ha el que és vertader i el que és fals... Però, germà meu, el món no és així, hauries de ser una mica flexible quan escoltes altres veus”, va etzibar-li. Madariaga ha deixat clar que no són els dirigents de la cúria els que tenen la paella pel mànec, sinó que qui haurà de decidir aquesta reforma són els bisbes de tot el món reunits en el sínode.
La comunió dels divorciats
Aquesta no ha estat l’única polèmica sobre la qüestió dels divorciats. El portal de l’Església alemanya, Katholisch.de, recollia unes declaracions fetes per un altre cardenal del C8, Reinhard Marx. L’alemany explicava que, en el recent consistori de cardenals sobre el tema de la família, l’escollit pel Papa per introduir el tema, el també alemany Walter Kasper, va oferir una visió oberturista en què incloïa la possibilitat de permetre la comunió als divorciats “en alguns casos”.
Les bosses de resistència s’expressen en altres àmbits. El prefecte del Tribunal Suprem de la Signatura Apostòlica, el cardenal nord-americà Raymond Burke, ha expressat obertament divergències amb els projectes de reforma de Francesc en una entrevista a la cadena EWTN. “Un té la impressió, o així ho interpreten els mitjans, que el Papa pensa que nosaltres parlem massa de l’avortament, massa de la integritat del matrimoni entre un home i una dona. Però mai no en podem parlar prou!” El cardenal afegia que “no té sentit” fer una reforma en profunditat de la cúria, com es proposa Francesc.
Encara un altre exemple de baralles internes, com explicava fa poc el vaticanista John Thavis, és la reforma financera de la Santa Seu. Thavis relata que els dirigents de l’Autoritat d’Informació Financera vaticana (AIF) s’han queixat que no estan al corrent de les investigacions que el personal de la mateixa AIF manté dins el Vaticà.
El Papa “marxista”
El vaticanista Iacopo Scaramuzzi també corrobora a l’ARA que “hi ha un veritable conflicte dins la cúria, que no es fa públic per la tradicional cultura d’obediència dins la jerarquia eclesiàstica, i perquè Francesc és tan popular que es fa difícil criticar-lo, però que al final acaba emergent”. Una de les maneres com “aquest mal humor” s’acaba expressant, segons Scaramuzzi, és a través d’un diari italià conservador, Il Foglio, del periodista Giuliano Ferrara, que era entusiasta de Benet XVI -almenys al principi- i que ara, en canvi, ha publicat “moltes opinions contràries” a l’enfocament del papa actual en qüestions com l’avortament o la bioètica.
El Papa també ha trobat una forta oposició a les seves denúncies sobre el capitalisme salvatge als Estats Units, on alguns jerarques eclesiàstics són pròxims a l’ultraconservador Tea Party, que ha acusat Francesc de “marxista”. Que el cardenal Marx -coincidències de cognom a banda- es prengués la molèstia d’escriure un llarg article a l’ Osservatore Romano per assegurar que Francesc no és marxista demostra com el cercle de confiança de Francesc ha detectat que les crítiques del Tea Party tenen més ressò del que seria desitjable, analitza Scaramuzzi.
Seria gairebé estrany, però, que Francesc trobés via lliure en el seu camí de reformes. No en va ha heretat la cúria i els cardenals nomenats durant els 35 anys dels pontificats conservadors de Joan Pau II i Benet XVI. Alguns alts càrrecs esperen que el pontificat no duri gaire. Com va poder comprovar aquest diari, quan a un cardenal sempre vestit de vint-i-un botons li van preguntar per què vestia un senzill clergyman negre, va respondre que “ara la moda és aquesta”. La major part de les vegades la resistència a Francesc es palpa en la ironia que usa el sector de la cúria més reticent a les reformes. Fins i tot en els silencis. En una organització tan jeràrquica com la Santa Seu, un cardenal deia que estava “colpit” per com estan de callats alguns alts càrrecs a les reunions. En un món habituat a les lloances al Papa, hi ha silencis que parlen.