Paisatge sense pagesos?

Tornem-hi amb els focs

La intervenció humana en les masses forestals hi té un paper cabdal

Els incendis fan tala arreu d’Europa, on el 2022 ja s’han cremat 1.400.000 ha, unes 300.000 ha sols a l’estat espanyol. I de bell nou trobam la incomprensió, la incapacitat del món urbà d’entendre la complexitat de les causes del desastre, amb tendència a recórrer a frases fetes, veritables ‘mantres’ sense sentit quan es treuen de context: la sequera, el canvi climàtic, els piròmans irresponsables... Per contra, el geògraf alacantí Enrique Moltó diu que, si hagués de repartir les causes dels incendis entre la manca de gestió agroforestal i el canvi climàtic, la relació seria d’un 70% a un 30%. No nega la incidència del clima, però creu que és molt més important allò que fan les persones amb les masses forestals.

Abandonament agrari 

Tan dolenta és la sobreexplotació del terreny com el fet que no es treballi

Moltó diu que fa anys la muntanya era més treballada: per la ramaderia, la pastura i l’agricultura. Constata que moltes zones cremades són antigues marjades agràries abandonades. I diu: “Abans, en aquest paisatge, hi havia intercalats trossos de serra amb espais de cultiu. Això feia que, quan hi havia un foc, s’aturava quan arribava al cultiu. I ara, quan el foc pren, ho arrasa tot”. Quantifica l’abandonament de l’activitat agrària en aquestes zones del 90% al 95% i creu que des de fa segles aquests boscos i paisatges no són un espai natural, sinó que són espais fets per les persones que els han cultivat, els han abancalat i hi han entremesclat explotació forestal i explotació agroramadera. La seva supervivència tan sols és possible si persisteix la gestió humana: “La qüestió ara no és la sobreexplotació, sinó l’abandonament de l’activitat que s’hi feia. S’ha convertit en un espai que no s’explota”.

Què podem fer davant el desastre?

És fonamental que l’activitat agrària se subvencioni i es promogui

Quan a Moltó li demanen com es pot revertir la situació, diu que aniria bé de no perdre més activitat agrícola. L’objectiu seria aturar l’abandonament pagès. El problema és la insostenibilitat econòmica de l’agricultura i la ramaderia de secà. Creu que s’ha d’activar un sistema de subvencions públiques, combinat amb polítiques de foment, i afegeix: “Si volem més ramaderia extensiva, hem de subvencionar-la. Així de clar. No aconseguirem que s’hi dedique més gent amb la idea de mercat. Tinc clar que hi ha d’haver llocs on es pague per cultivar-hi. Què és més car, el que ens gastem en extinció forestal o a subvencionar aquella gent que vol mantenir la terra?”.

El cas de Son Pou, a Vilafranca

S’hi han plantat més de 30 hectàrees d’ametlerar, que es volen ampliar

A les Balears, el problema de l’abandonament de l’agricultura és major, perquè és incomparablement més difícil mantenir l’activitat agrària en el nostre context insular i terciaritzat. En els darrers cinquanta anys, s’han perdut prop de 200.000 ha de conreus a les illes. Però hi ha gent que vol tirar endavant, com Miquel Riera a Son Pou de Vilafranca, que ha duit a terme una forta inversió per plantar 33 ha d’ametlerar, amb previsió de sembrar-ne 47 ha més. La zona de plantació és afectada de les gelades, amb pèrdues puntuals que poden arribar al 80% de la collita. Miquel ha de menester instal·lar, amb totes les mesures escaients, unes torres antigelades, amb cinc molins i una ocupació de 140 m2. La Comissió Balear de Medi Ambient, crec que amb bon criteri, n’ha autoritzat la instal·lació. El GOB, en canvi, ha retret l’informe desfavorable del Servei d’Espècies i ha insinuat que, en la decisió, podria existir un major pes de l’estratègia política que no dels criteris tècnics de conservació.

Destrucció del paisatge rural

Cal no oblidar que el nostre paisatge prové del patrimoni agroforestal

Si a l’agricultura balear, amb els desavantatges que té i són prou coneguts, hi afegim l’observació de consideracions ‘tècniques’ incapaces de valorar la conservació en la seva integritat, anam abocats al desastre ambiental i a la destrucció implacable del que ens resta de paisatge rural. Si no es posa en valor la preservació de 80 ha de terres conrades, la credibilitat dels ‘criteris tècnics’ és nul·la. I si qualcú creu que es pot conservar el nostre patrimoni agroforestal, que és el que conforma el nostre paisatge, sense una agricultura viable i al marge de la població que treballa en aquest territori, li haurem de dir que va errat d’osques. Per preservar els espais i les activitats humanes que els mantenen, no hi ha altre camí que el de sumar esforços i guanyar complicitats.