Oriol Grau, actor, guionista i músic

PalmaLi agrada veure la gent contenta. Potser per això Oriol Grau destaca l’estiu del 1980 com un dels millors de la seva vida. Potser per això ho remarca entre les primeres frases del relat sobre aquell estiu: “El 1980 vaig començar com a cantant d’una orquestra, l’orquestrina La Gramola de la Iaia. Estiu de treball, però feliç perquè veia que la gent ballava i sempre estava contenta. Allò m’engrescava”, confessa l’actor, guionista, músic, director de teatre i televisió..., el que tothom recorda com a Palomino a les primeres èpoques de Buenafuente.

Oriol Grau assegura que ell era un jove més aviat tímid i avorrit, però aquell estiu de festes majors pels pobles de Catalunya, el País Valencià i “algun bolo a Menorca” també va descobrir una altra particularitat seva: “Dalt de l’escenari canvio, ho vaig notar de seguida. Era com si representés un personatge de cantant d’orquestra, animava la gent i no era gens mal animador. Trobava plaer al fet de pujar a l’escenari. Suposo que aquest és el punt d’exhibicionisme que tenim els actors. També m’agradava treballar a les nits d’estiu, els dies de festa, així ja no havia de buscar un pla, ja el tenia fet. Hi passava molts bons moments i en feia passar. Després, quan baixava de l’escenari, podia ser el més avorrit dels meus amics”.

Els temps li eren favorables. Eren les èpoques que tothom se sumava a les revetlles. “Era el temps de la primera democràcia, hi havia ganes de festa i tots els ajuntaments n’organitzaven. S’omplia la pista des del minut u del concert fins al final. Nosaltres començàvem amb cançons per a iaios, seguíem amb més marxa i acabàvem amb The Blues Brothers. Aquell estiu del 1980 vaig agafar experiència fent de cantant, d’animador, tocant la flauta travessera o cantant el Renato Carosone. I, tot i que després vaig cantar per al Buenafuente i he cantat al teatre, em vaig adonar que a dins meu hi havia un actor més que no pas un cantant”.

Èpoques de més descobriments per a un joveníssim Oriol Grau: “Vaig constatar, així mateix, que dalt de l’escenari tens el poder, fas el que vols o més o menys el que vols amb el públic, l’animes o el neutralitzes. És així, qui té el micro a la mà té el poder. Recordo una festa major a Sabadell, aquell estiu, que ens van llançar ous. I jo vaig dir: «A veure si el que ha tirat els ous en té per pujar a l’escenari». Llavors va pujar un tio xulo: «He sigut jo, jo, jo... Què passa?» Darrera d’ell va pujar la Guàrdia Civil i se’l va emportar. Hi va haver aldarulls aquella nit. Allò era territori comanxe”. I riu, just abans de dir: “No érem estrelles del rock”.